Malgrat el domini incontestable exhibit en els darrers anys, les prèvies d'enguany no s'atreveixen a situar Chris Froome com l'únic favorit al triomf de París. La capital francesa sempre acull la darrera etapa del Tour de França i és l'indret en què el mallot groc celebrarà la victòria el 23 de juliol després de recórrer 3.540 quilòmetres en 21 etapes.

Els aficionats al ciclisme tenen debats encesos aquests dies sobre el paper del britànic, incapaç de guanyar ni una sola etapa aquest 2017. Alguns consideren que ha arribat l'hora que el seu exgregari Richie Porte faci un pas endavant i li disputi el lideratge. D'altres, que Nairo Quintana serà capaç d’encadenar el segon lloc del Giro amb la primera posició del Tour. I encara hi ha qui considera que el veterà Alberto Contador, que ha viscut de prop el cas de dopatge del seu company d'equip André Cardoso (un altre resident andorrà) just abans de començar la ronda francesa, serà capaç de tornar a guanyar una gran volta.

El Tour és l'esdeveniment ciclista més important del món. De fet, se situa any rere any al top 10 de les cites esportives més seguides arreu del planeta, al costat de la Super Bowl, de Wimbledon o de la Lliga de Campions de Futbol. Unes 4.500 persones recorren totes les etapes del Tour. Són els 198 ciclistes participants, és clar, però també directors, metges, fisioterapeutes, mecànics, periodistes o els membres de la caravana publicitària que regalen milers de productes abans de la disputa de cada etapa.

Un esdeveniment amb xifres suculentes

L'estructura del Tour és gegantina i té un impacte molt important sobre el territori. En molts indrets s'esgoten les places hoteleres inflades de preu i en d'altres els ajuntaments fan inversions milionàries per aprofitar les càmeres dels helicòpters per lligar l'esport amb la promoció turística dels principals atractius del seu municipi.

El negoci del Tour, a més, ofereix xifres suculentes per als ciclistes. El guanyador de la general s'endú un premi de 500.000 euros, el segon 200.000 i el tercer integrant del podi 100.000. A partir del quart classificat, la xifra es va reduint dels 70.000 euros fins als 1.100 que s'endú el 19è. Tots els corredors que creuen la línia de meta de París s'embutxaquen 1.000 euros pel sol fet de completar el recorregut.

Els premis totals que reparteix l'organització del Tour ascendeixen a 2.250.000 euros, amb premis diaris als portadors dels diferents mallots de la prova (de 500 a 300 euros), amb recompenses econòmiques per a les generals de les classificacions secundàries (de 25.000 a 20.000 euros) i també per als millors 20 ciclistes de cada etapa (d'11.000 euros el guanyador fins als 300 euros del 20è). Els premis econòmics es cobreixen principalment amb l'aportació dels patrocinadors privats, del finançament públic, dels drets televisius i del marxandatge. Dit d'una altra manera: els organitzadors, al Tour, hi fan negoci.

El Giro femení, l'altra cara de la moneda

Aquesta situació d'esplendor contrasta amb la modèstia del Giro d'Itàlia, conegut en els darrers anys com a Giro Rosa, i que des de fa unes quantes temporades és l'única cursa femenina que dura més d'una setmana. La coincidència de dates amb el Tour (el Giro va començar divendres i acabarà el proper 9 de juliol amb la disputa de la desena i darrera etapa) és incomprensible més enllà del territori italià.

Allà la RAI acostuma a fer-ne un seguiment diari aprofitant l'embranzida mediàtica de la ronda francesa, però per als aficionats d'altres països seguir la prova esdevé un repte molt complex. Tot i ser la cursa més preuada del World Tour femení creat l'any passat per la Unió Ciclista Internacional (UCI), el seguiment televisiu es limita pràcticament a breus resums diaris per a aquells aficionats que fan l'esforç de buscar-los.

Estem parlant d'una prova en què hi participen les millors ciclistes del món: Anna Van der Breggen, Kazia Niewiadoma, Elisa Longo Borghini, Annemiek Van Vleuten o Megan Guarnier. L'etapa més llarga és de 142 quilòmetres i enguany el recorregut ha generat certa polèmica per l'absència d'etapes d'alta muntanya.

Fa un parell d'anys, la bicampiona del món Giorgia Bronzini va denunciar el biaix de gènere del ciclisme assegurant que en cas de guanyar el Giro els diners del premi (500 euros el 2015) amb prou feines li permetrien convidar la resta de l'equip a sopar a una pizzeria.

Giorgia Bronzini, bicampiona del món de ciclisme / Team Wiggle

En els darrers dos anys les recompenses econòmiques han millorat per l'arribada de nous patrocinadors, però continuen sent irrisòries quan les comparem amb el Tour de França. La guanyadora del Giro d'aquest 2017 rebrà 1.130 euros de premi. Concretament, un 0,23% del que rebrà el vencedor del Tour i pràcticament la mateixa xifra que s'enduran tots els ciclistes masculins que arribin a la meta de París independentment del seu rendiment esportiu. Si ens fixem en l'edició masculina del Giro (disputada el mes de maig), veurem que Tom Dumoulin, el guanyador, va rebre una recompensa de 115.668 euros. La diferència és abismal.

El ciclisme femení viu un moment de gran creixement vinculat al procés de professionalització d'un esport que ha vist com el Giro és l'única cursa de 10 dies que ha sabut mantenir-se al calendari. Les altres dues, la Grande Boucle i el Tour de l'Aude, van desaparèixer per la manca de suport econòmic el 2009 i el 2011. A França la cursa de referència de la darrera dècada ha estat la Route de France. S'ha disputat entre 2008 i 2016 fins que aquest any els organitzadors han decidit anul·lar-la després de quedar exclosa del World Tour per una qüestió burocràtica que va provocar comunicats molt durs contra la UCI i la seva manca de tacte envers el ciclisme femení.

Innovar per guanyar quota mediàtica

Més enllà de les curses que per motius diversos han desaparegut en els darrers anys, ASO, l'empresa que organitza el Tour de França i algunes de les proves ciclistes més importants del món, ha fet una aposta per "La Course". El 2014 es va celebrar la primera edició d'una clàssica d'un sol dia que coincidia amb l'etapa final del Tour de França masculí. Els darrers tres anys s'ha disputat als Camps Elisis de París amb guanyadores de luxe (Mariane Vos, Anna Van der Breggen i Chloe Hosking) i amb un recorregut de 89 quilòmetres.

Chloe Hosking, amb Lotta Lepisto i Mariane Vos a la darrera edició de La Course / Chloe Hosking

El model s'ha replicat a la Vuelta a Espanya (també hi ha una cursa femenina d'un sol dia a Madrid), però no ha acabat de fer-se un lloc al costat del Tour. Per aquest motiu els responsables d'ASO han decidit arriscar amb una edició singular per a La Course d'enguany. El 20 de juliol les corredores disputaran una etapa de 67 quilòmetres amb final a l'Izoard, un dels ports més durs de l'edició del Tour.

Sortiran a les 9:30h del matí per no coincidir amb la cursa masculina i l'ascensió serà més curta (10,8 quilòmetres i més del 7% de pendent). Les 20 primeres classificades disputaran, al cap de dos dies, una contrarellotge de 23 quilòmetres a Marsella en mode de persecució. La més ràpida a l'Izoard sortirà primera i les següents ciclistes ho aniran fent en funció dels segons perduts a la muntanya alpina.

L'Izoard, el port de muntanya que hauran d'afrontar els i les ciclistes el 20 de juliol / Wikimedia

Aquesta doble prova (limitada a 20 ciclistes a l'invent de la crono-persecució) ha generat molta controvèrsia. Tant pel format (alguns el qualifiquen d'excés d'innovació i d'altres, directament, de circ) com pel poc quilometratge. Tiffany Cromwell, una de les estrelles del pilot, va qualificar els 67 quilòmetres de l'etapa inicial de "broma ridícula, fins i tot amb una ascensió famosa". Moltes ciclistes consideren que l'ASO vol quedar bé amb elles, però que no està fent cap esforç per anar a l'arrel del problema. La clau de volta, és clar, passa per programar una cursa per etapes amb senyal televisiva en directe i amb etapes dures i diverses (des d'alta muntanya fins a contrarellotges).

El futur del ciclisme femení, ja sigui el Giro d'Itàlia, La Course o les clàssiques de primavera, compta amb la millor base esportiva de tots els temps. També amb un model de curses molt diferent del ciclisme masculí (els equips, per exemple, tenen un límit de sis corredores per prova), amb menys control, tàctiques més agosarades i un munt de ciclistes que no dubten en córrer sempre a l'atac.

Hi ha ciclistes que auguren que d'aquí a dos o tres anys el Giro avançarà les seves dates cap a principis de juny i que durant el Tour es disputarà una cursa per etapes femenina que resseguirà part de les etapes de la prova masculina. Tot dependrà de la voluntat de l'UCI de reconèixer la realitat masclista del seu esport i promoure el ciclisme femení d'elit. També de les empreses com ASO per crear un producte que tingui present la visibilitat mediàtica arreu del món. De moment, la diferència entre el Tour i el Giro, les proves que podem seguir aquests dies, és abismal. Un sol esport, dues realitats contraposades.