Al tauler polític català, les absències pesen tant com les presències. És el cas de la taula de partits convocada pel president Quim Torra per aquest divendres al Palau de la Generalitat. Coneguda com a 'Espai de Diàleg', a la trobada multilateral no s’hi asseuran Ciutadans, el PP i la CUP. O dit d’una altra manera, 44 dels 135 escons al Parlament. Amb raó n’hi ha qui podria pensar que, per la mateixa regla de tres, divendres s’hi asseuen representants de 91 dels 135. PDeCAT, ERC, PSC i Comuns. Una xifra més propera al famós 80% de la societat catalana, el carril central d’opinió que engloba el catalanisme independentista i el federalista. El mainstream oficial s’hi asseu a taula i fora de l’establiment han quedat PP i Ciutadans per decisió pròpia (amb tesis favorables a l’empresonament dels dirigents del Govern i furiosament contraris a qualsevol mena de consulta).

Un mainstream del qual la CUP hi té un encaix oscil·lant per moments: autodeterminista, però amb un discurs de ruptura tan contundent que la deixa sola en múltiples ocasions. La CUP immediatament va sortir a declinar la seva assistència. "No ens asseurem el dia 16 en una taula que pretén tancar per dalt el que hem obert per baix", va esgrimir la diputada Natàlia Sànchez. I si aquesta és la lectura política, la de la comunicació no verbal apunta que la CUP necessita donar un cop de taula davant el PDeCAT i ERC, als que acusen d’immobilisme i de voler viure en un dia de la marmota procesista. La seva absència és una fotografia més eficaç que no pas la presència, per explicitar l’estat anímic dels anticapitalistes.

Sense dubte, la fotografia de família tampoc no és la que busca Ciutadans, el partit pal de paller d’aquells que són favorables a mantenir-se dins l’Estat espanyol. La formació taronja, de fet, estudia detingudament la seva comunicació no verbal i controla la imatge que vol traslladar en cada acte polític: buscar el cos a cos i la brega en les sessions parlamentàries; un cert aire de rebel·lia juvenil, quan Albert Rivera i Inés Arrimadas treuen llaços grocs dels fanals... Una fotografia de certa distensió amb els partits independentistes no entra en el seu full de ruta. El seu portaveu parlamentari, Carlos Carrizosa, manifesta: "És evident que continuen executant la seva estratègia de substituir el Parlament per xiringuitos, fòrums i altres cimeres de diàleg que no donen oportunitat a altres forces d'intercanviar amb llum i taquígrafs la seva opinió del que passa a Catalunya".

Així mateix, el tercer absent a taula, el PP de Catalunya, estrena president -Alejandro Fernández-, però no altera ni un mil·límetre la seva bel·ligerància. No només és que no tingui intenció d’anar-hi a la taula de divendres.... és que no té intenció de trobar-se en cap cas amb el president de la generalitat. "No m’he trobat oficialment amb el president Torra ni tinc intenció de fer-ho. Crec que és un activista i no un polític. Vaig demanar a la majoria separatista que busquessin algú amb unes credencials impecables. Crec que el senyor Torra està incapacitat des del punt de vista polític", ha assegurat Fernández davnt dels micròfons de Rac 1. El PP, tanmateix, ha mogut els seus solitaris tres escons en una estratègia de diferenciació de Ciutadans. Per exemple, Xavier García Albiol sí que va assistir a la ronda d’entrevistes de Torra, amb foto al pati de Tarongers. "He vingut a dir-li en persona que retiri la pancarta dels presos de la façana de la Generalitat", va adduir el popular, ja retornat a Badalona per intentar la reconquesta de la seva l’alcaldia.

La gesticulació, en tot cas, és mútua: l’Independentisme governamental vol atraure Comuns i Socialistes a la taula de negociació i evitar que marxin de l’anomenat al bloc del 80%. La seva cosmovisió del procés es basa, de fet, en el fet que l’independentisme català és dialogant i pacífic. Ni un paper a terra en una manifestació de 2 milions de persones. ERC i PDeCAT, a més a més, necessiten mostrar unitat d’acció. I justament el vicepresident Pere Aragonès acaba de visitar Carles Puigdemont a la seva residència de Waterloo (Bèlgica), centre de poder independentista juntament amb la presó de Lledoners i el Palau de la Generalitat. Per part del Govern, a banda del president de la Generalitat, també hi assistiran el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès; la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Elsa Artadi, i la consellera de Justícia, Ester Capella.

El PSC i Comuns també tenen interès clar en assistir a la cimera de partits. En el cas dels socialistes perquè, de fet, foren ells qui van proposar la creació d’aquest Espai de Diàleg multipartit i permanent. Miquel Iceta lamentava ahir que arrenqui "amb un handicap molt gran", en referència a l’absència de Ciutadans, PP i CUP. Però és que pels socialistes, a més, a més aparèixer en aquesta panoràmica encaixa amb la seva línia discursiva de "superar la confrontació". Un exemple: no van faltar a la ronda de reunions convocada pel president Torra, immortalitzades totes elles amb una instantània al pati de Tarongers, malgrat que Ciutadans declinava la invitació "per no fer el joc" al Govern. De fet, el mateix Iceta ha reconegut que també aniria a visitar als polítics empresonats a Lledoners i Puig de’n Bassa si no transcendís mediàticament i no es pogués interpretar en favor de les posicions independentistes.

Catalunya en Comú també volen mantenir-se en el carril de la transversalitat. Però a més a més, la seva limitada representació al Parlament els convida a no perdre comba. Hi assistirà la nova presidenta del grup parlamentari Jessica Albiach (provinent de Podem), juntament amb la portaveu Susanna Segovia. Juntes començaran a dibuixar un camí que mostrarà matisos diferents del transitat per la fins fa poc cara visible dels comuns al parc de la Ciutadella, la dimitida Elisenda Alamany. Ahir, de fet, van fer pública la seva posició sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya (amb l’al·licient que és la primera sense Xavier Domènech i Alamany). A la pràctica, no discorda massa: "Pactant un referèndum amb l’Estat d’acord amb la legalitat vigent i a partir d’una proposta sorgida d’una àmplia majoria del Parlament de Catalunya".

Però si important és la gesticulació política (la imatge que es transmet a l’opinió pública), també ho és el momentum pressupostari. Cal aprovar els comptes a l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament de Catalunya i al Govern espanyol. I tothom es necessita tothom. Triangular els pressupostos és una línia de treball oberta, tot i que ara sembla que estigui a l’UCI, mentre que tan sols unes setmanes enrere era plausible.

Si la cimera de partits neix coixa (o no) ho sabrem entrada la tarda, quan acabi la reunió de la sala Clavé del Palau de la Generalitat i els respectius portaveus valorin els resultats davant la premsa. O els desacords, és clar.