Un piano xiuxiueja sons impressionistes i una veu…

Quien se atreve a hablar de periferias
Un fluir distinto en cada arteria

Clara transita en el perímetre de la vida, posa la mirada on no volem mirar, allà on les persones no tenen nom, en els marges de la societat, en uns espais buidats.

Quan toca el piano, els seus dits dibuixen melodies emocionals, vol commoure, vol comunicar allò que perseguim, allò que no tenim. Clara no separa la música de la vida, una no pot existir sense l’altre. "L’art és el reflex del que som", diu. El compromís intens amb el seu entorn alimenta la seva capacitat creativa, la vinculació amb la realitat, no deixar de mirar i no deixar de combatre.

Clara Peya va presentar aquest dijous en el Guitar BCN el seu últim disc, Perifèria, en una Sala Barts plena d’un públic que va ser testimoni en primícia d’aquest nou espectacle. Un concert minimalista, íntim, sovint fosc, reflex d’una època on la pandèmia ens ha portat a una normalitat complexa, on hem interioritzat les nostres febleses i les nostres pors. Acompanyada per la veu d’Enric Verdaguer, de Vic Moliner, baixista i productor del disc, i de Dídac Fernández a la bateria i electrònica, Clara va desgranar tot el nou disc amb una posada en escena conceptual, diàfana, on no sobra res, on la música és la protagonista. Llum blanca, vestuari blanc, i el piano central, protagonista de tot allò que Clara vol transmetre.

Temps convulsos per cantar, temps de revolta

Clara Peya no entén de conformisme, sempre lluitant en la marginalitat del sistema. Viu en resistència, en un combat pacífic però determinat per la defensa de les llibertats individuals, pels drets de la dona, dels oprimits i dels migrants. Costa encaixar en una societat on la diferència és una amenaça.

El disc Perifèria és per la Clara tot allò que surt de la normalitat, té la necessitat de dinamitar-ho tot per construir un món on habitar sense límits. Sortir més enllà dels marges no és fàcil, i per això ens interpel·la:

Us heu sentit alguna vegada Perifèria?
Esteu en el centre o en la Perifèria?

Clara no s’acomoda, vol crear per interrogar, no és accessible i per això t'hi has de posar, no en tens prou escoltant, has de sentir, entendre allò que vol dir. El concert travessa paisatges impressionistes, amb melodies amb clarobscurs, amb ressons de Satie, Debussy, Max Richter i Joep Beving, minimalisme cristal·lí tocat al piano amb sordina, atenuat, com si la Clara volgués que les notes es quedessin a dins, sense sortida, com el so primigeni, pur, inalterat.

Ya nació y le temblaban los oídos de dolor
Que la voz que la mecía con descaro le asustó

La música com a teràpia, la creació com a píndola sanadora per curar ferides, per revertir la sexualitat opressora, per escoltar marginals, per alliberar la creació empresonada. Clara està convençuda que la cultura és el motor imprescindible pel canvi, el poder de l’art com a eina de transformació social.

"Amb l'art fem el que volem, per fer un mon millor, malauradament no ho aconseguim però no deixarem d'intentar-ho" ens confessa. Quan actua, transmet una sinceritat que pot ser dolorosa, com a vegades son doloroses les veritats, com ho son les paraules que fereixen quan s’omplen de franquesa. Dir les coses quan no estàs d’acord, quan et bull la sang de tanta injustícia, aquesta irrefrenable necessitat de cridar:

No tiene manos para curar heridas
No tiene piernas para cruzar la vida
No tiene ojos que le lean el alma
Ni tiene oídos para abrazar palabras

El concert ens transporta en el seu univers sonor, amb lirisme, experimentant, entre el jazz, el pop i l’electrònica, Clara és inclassificable. A l’escenari s’expandeix i s’encongeix, es despulla i és generosa, viu la seva música de manera física, intensa, tremolant, amb el piano com a centre on gravita el tot. La fredor de l’escenari pot separar-te de la proposta creativa i de vegades trobes a faltar més contundència en la interpretació, el to melancòlic preval i pot enfosquir massa la força poètica.

Clara Peya és inconformista, iconoclasta, explora paisatges sonors i artístics on la música i la dansa es combinen, on l’art pren la paraula a favor d’un missatge de pau, igualtat i justícia. Una actitud necessària que combat les desigualtats del sistema on altres artistes només es dediquen, ufanosos, a acceptar el món que els envolta. "L’art no ha de donar respostes, sinó obrir preguntes i generar pensament crític", diu.

Clara, és romàntica, escriu majoritàriament cançons d’amor, però fuig de l’amor “romàntic” que emana del patriarcat, que té elements tòxics com la possessió, la necessitat i l’adoració. Veu l’amor com un alliberament personal, lluny de les consideracions binàries, desconstruint estereotips.

…només tenim una opció,
que fa massa temps que em dura el desig irrefrenable
que el món sigui una plaga de princeses indomables.

Un concert intens, alliberador, lluminós e imperfecte, dur i tendre, interpretat com si fos l’últim. La música i la poesia, a la recerca de la passió, alimentant lluites vitals, incorreccions transgressores, com les protestes d’una societat descontenta i desorientada.
Un cop de peu a la correcció, una esbotzada a les convencions, una trencadissa de vidres, i ella perseguida per l’amor, cremant els pamflets de la submissió amb la voluntat sincera de commoure i construir un món més just.
Clara Peya no en té prou en emocionar, vol ser, visceral, sincera i indomable.