Público
Público

Compartir pis amb persones refugiades: “una porta s’obre dins la nostra societat”

Tres famílies barcelonines ja conviuen amb persones desplaçades dins el programa Refugiats Benvinguts, mitjançant el qual els sol·licitants d'asil paguen un preu social per una habitació i conviuen amb persones amb afinitats comunes

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Pedro, Hossein, Jaume i Paula, la setmana passada a Barcelona. / FOTO: Elena Parreño

Es diu Hossein, té 30 anys i és de Bangladesh. Des de fa només tres setmanes viu a l’Eixample, on comparteix habitatge amb una família de Barcelona. Abans a casa del Pedro eren cinc i amb el Hossein són sis. El que té d’especial la seva història és que en Hossein és un sol·licitant d’asil i representa el tercer cas d’èxit de convivència entre famílies acollidores i persones refugiades que ha engegat Refugiats Benvinguts a Barcelona, un programa en fase pilot que fa possible que persones desplaçades i locals amb afinitats comunes comparteixin pis.

Jaume Buch: "Moltes persones sol·licitants d'asil es veuen abocades al carrer o a albergs per persones sense sostre"

El programa, encara força desconegut i encapçalat per Jaume Buch a Barcelona, és la materialització de la proclama ‘Casa nostra, casa vostra’, tan secundada per la població catalana i que ara per fi troba una via concreta de fer-se realitat. “És una porta que s’obre dins la nostra societat”, diu el Jaume. Tres persones refugiades ja comparteixen pis amb famílies barcelonines a través del programa, hi ha dos casos més en curs i cinc habitatges més pel setembre. En tot el món ja són 998 casos d’èxit, 19 a Espanya.

La importància d'aquesta iniciativa radica en el fet que l'habitatge és una autèntica barrera per les persones sol·licitants d'asil, moltes de les quals "es veuen abocades al carrer o a albergs per persones sense sostre un cop esgoten els sis mesos a un centre d'acollida que estipula el programa estatal d'asil", explica el Jaume. Això és perquè, malgrat tenir una prestació, els requisits per llogar un pis són massa exigents per aquestes persones, que no poden pagar una fiança i que no tenen permís de treball fins al mes següent de deixar el centre d'acollida.

“Vivim com una família”

El Jaume parla de ‘cas d’èxit’ quan succeeix com amb el Hossein i el Pedro. Asseguts a un cafè expliquen la seva història com si fossin família, les afinitats són evidents i les formes de ser força similars: mentalitats obertes i ganes d’aprendre i de conviure. Però per a que això succeeixi, hi ha darrere el que anomenen 'itinerari de convivència', un període d'entre un i dos mesos en que la persona local i la desplaçada es coneixen en reunions amb una tercera persona que fa d'intermediària. En el cas del Hossein, la Paula, una dels 18 voluntaris que fa de pont entre les parts i "trenca el gel".

Paula: "Les pors i els dubtes inicials són normals, és un exemple de coratge molt fort"

El Pedro, ja jubilat, s'havia inscrit a la iniciativa de l'ajuntament Barcelona Ciutat Refugi, que no va poder donar sortida a l'allau d'oferiments d'ajuda de veïns de la ciutat i que va passar alguns casos al programa Refugiats Benvinguts. Quan el Jaume va trucar el Pedro per parlar-li del Hossein, el Pedro ho va plantejar a la seva família i van decidir tirar endavant. "En la primera reunió  casa seva, la connexió va ser immediata", explica la Paula. 

El Pedro reconeix que en un primer moment "sents desconfiança per una qüestió de privacitat, però després veus que no hi ha cap problema". En aquest sentit, el Jaume explica que moltes persones que s'interessen pel programa "han de lluitar primer amb les seves pors i després amb les del seu entorn”. “És un exemple de coratge molt fort”, afegeix la Paula, que reconeix que "les pors i els dubtes inicials són normals". Aquest itinerari de convivència redueix al mínim la possibilitat d'error. "Han de sentir-se còmodes, si no no tirem endavant", explica la Paula.

El desig d'integrar-se

El Hossein va arribar a Madrid al desembre després d'un viatge que va ser una dura odissea. Ell, que va fugir del seu país perquè la seva vida corria perill, explica que vivint amb el Pedro i la seva família "es com quan vivia amb la meva família al meu país". A Bangladesh ha deixat la seva mare i una germana. Sovint el Hossein cuina per la seva nova família i col·labora com un més en les tasques de la llar.

El Hossein estudia castellà, començarà català i fa diversos cursos formatius. "És una nova vida per mi"

Amb un castellà sorprenentment fluit, el Hossein explica que se sent com un més a casa. "És una nova vida per mi", diu. Està estudiant castellà i vol començar amb el català, a més s'ha apuntat a diversos cursos formatius. El mes que ve ja tindrà permís de treball. "Vull treballar, no m’importa de què, però vull fer cursos per formar-se en coses concretes, com fontaneria o altres formacions professionals", explica.

La seva sol·licitud d'asil està en procés i si li concedeixen pot arribar a trigar dos anys. Però la seva situació està formalitzada des que al desembre, en arribar a Madrid, va contactar amb CEAR i li van assignar un centre d'acollida a Sant Boi de Llobregat. "El pla estatal t'assigna el centre d'acollida en qualsevol punt de l'estat", explica el Jaume. Al Hossein, que va arribar sol, no li importava la ciutat de destí sinó tenir la oportunitat de tenir una nova vida.

Les condicions per compartir pis

El rigor amb que els voluntaris treballen en el programa Benvinguts Refugiats perquè tot surti bé com en el cas del Hossein, comença al principi del procés. "No treballem amb casos d'urgència, com famílies o persones amb problemes psicològics o de drogues", explica el Jaume. Això és precissament per "no afegir un fracàs" a les circumstàncies ja complicades d'aquestes persones. Estudien bé el perfil de la persona desplaçada, de la família acollidora i busquen punts comuns.

L'objectiu és "que hi hagi una relació d’igual a igual, de company de pis"

Pel que fa a la logística, els qui estan interessats a participar activament llogant una habitació a casa seva han de complir certes condicions. La primera és que l'habitació es llogui per un mínim de sis mesos, "és una estància mínima per donar estabilitat a una persona que ja porta un recorregut d’inestabilitat important", explica el Jaume. A més, hi ha d'haver contracte formal de lloguer. L'inquilí pagarà un lloguer perquè l'objectiu és "que hi hagi una relació d’igual a igual, de company de pis".

Les altres condicions són un preu social de lloguer de l'habitació, de 300 o 350 euros com a molt a Barcelona -ja que la prestació de la persona desplaçada és molt petita-, i que l'habitació sigui un espai digne, amb mobiliari que garanteixi la seva intimitat i que pugui accedir a espais comuns de l'habitatge.

Un cop superat l'itinerari de convivència, la persona que fa de vincle local com la Paula, es queda fent seguiment del procés, és a dir, tan el llogater com l'inquilí la poden trucar quan sorgeixen dubtes o inquietuds. Aquest voluntari també s'encarrega d'assegurar l'oci de la persona desplaçada, per ampliar la seva xarxa social i que no quedi només en la nova família. L'experiència del procés de convivència quedarà recollida en un Diari de Bord.