Público
Público

NOVA POLÍTICA Els moviments socials resisteixen al sud de Catalunya

Sis anys després del 15M la política institucional  no ha pogut incorporar a les seves dinàmiques les lluites de carrer a comarques com el Camp de Tarragona o les Terres de l'Ebre, que conformen la segona àrea metropolitana de Catalunya

Publicidad
Media: 5
Votos: 2
Comentarios:

Manifestació a Tarragona contra retallades en pressupostos socials, l'any 2011

El Camp de Tarragona és l’exemple d’una convivència entre els moviments socials i la política institucional que difereix de la majoria del territori català.

El moviment de 15M va agrupar gent provinent d’espais molt diversos que estava disposada a prendre partit per combatre una crisi social i econòmica injusta al seu entendre. Avui en dia però, l’amalgama entre el moviment i les institucions sovint és complicada de diferenciar. Al sud català aquesta divisió encara es manté. Explica Jordi Collado, assessor de projectes socials i activista, que a les principals localitats de la regió “la política institucional avui no s’ha pogut menjar els moviments socials per una incapacitat per part dels actors per posar-se d’acord” i ha fet que el fenomen del carrer estigui més viu que l’opció institucional.

Sobre aquesta qüestió hi ha diversitat d’opinions i Marc Suanes, membre de moviments socials i historiador, replica que aquest esdeveniment “ha generat un cert desencant entre l’activisme en veure que no s’ha assolit ni un objectiu dels plantejats a les places”. És conscient que “el que va passar el 15M no es pot mantenir en el temps” però lamenta que tot plegat hagi quedat en una “lluita de partits”.

Després de sis anys d’aquesta fita avui en fa sis anys i d’haver vist l’eclosió i l’arrelament de propostes que van plantar llavor en el context del 15M, com ara Barcelona en Comú o Podem, o l’auge de forces de base municipalista com la CUP, sembla que en el moment actual els aires de transformació han posat el fre i els moviments socials tenen un ritme molt més baix del que tenien al carrer en èpoques anteriors.

Jordi Mir, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i membre del Centre d’Estudis Sobre Moviments Socials, explica que un dels motius pels quals aquest moment àlgid s’ha anat desinflant ha estat perquè els col·lectius organitzats “han trobat espais per construir alternatives” que surten dels àmbits habituals i tenen la possibilitat d’entrar a les institucions. Tot i que un dels lemes centrals del moviment era “No ens representen”, en alguns casos aquesta alternativa s’ha pogut fer un lloc en l’arena de la política institucional i ha captat part dels qui abans formaven part del teixit del carrer. No obstant això, com apunta Mir, un dels objectius del 15M era el de “relligar la classe política amb la societat” i en aquesta direcció apareix la nova política i els partits de nova creació.

Deslocalització al mapa

Durant el període del 15M del 2011 i els moments posteriors, milers de persones es van congregar als carrers i a les places del sud de Catalunya. El sumatori de forces va aixecar els ànims als diversos sectors de les lluites tarragonines i alhora es va posar sobre la taula la possibilitat de fer un front comú entre els moviments participants en les acampades i els partits polítics d’esquerres transformadores per tal d’explorar objectius compartits i fer força de cara a uns comicis pròxims. Així, la Plataforma Unitària de Tarragona és capaç de posar en aquell moment en línia a tots els moviments socials per defensar els drets públics però, tal com lamenta Collado, “es passa de convocatòries amb més de 10.000 persones al carrer a enfonsar-se tot per unes eleccions”. Després de les acampades en si hi va haver, tal i comenta Suanes, alguns pics d’ebullició al carrer: les vagues generals del 2012 i 2014; però va ser el començament d’una davallada.

Concentració contra les retallades a  Tarragona

Tot i ser realitats completament diferents, Barcelona i Tarragona es troben en un moment similar des del punt de vista de la potència mobilitzadora perquè ha caigut als dos nuclis de població. Jordi Mir apunta dues possibles raons: la desmobilització després del fet puntual del 15M i el pas de la política de carrer a la institucional, deixant només una fracció del moviment social en actiu. En el cas tarragoní, el moviment veïnal ha estat històricament potser el més afectat per aquests canvis d’espais provocats per una necessitat de canvi polític. Subratlla Suanes que el moment més fort de la lluita veïnal va ser durant la dècada dels 70 i els 80, abans que els líders de l’estructura fossin captats pels partits tradicionals. “Sempre que s’abandona el carrer i es passa a la lluita institucional, es desmobilitza una part de la població”, sentencia.

2015, any clau

Els experts coincideixen en què ja l’any 2012 va ser determinant en el canvi de tendència per fer transitar els ànims dels carrers a l’interior de les institucions. La CUP accedia per primera vegada a un espai de poder no municipal obtenint una representació de tres diputats al Parlament i fent trontollar el sistema de partits que hi havia hagut fins llavors, ja que la ideologia i la manera de fer política de la formació novella incorporava part del missatge sorgit de les places. A més, un percentatge dels seus vots va venir d’aquells que es van sentir interpel·lats per canviar les coses i es mostraven disconformes amb la situació. Tot plegat va descol·locar la majoria d’actors polítics a escala global i va generar reticències entre el sector polític i contradiccions a l’interior de la mateixa CUP.

Això no obstant, el moment en el qual la pèrdua d’esperit del 15M es va fer més evident va ser durant el 2015. Formacions transformadores com la CUP i la confluència d’esquerres de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) ja estaven totalment instaurades en institucions com el Parlament de Catalunya i el seu abast comunicatiu ja tenia prou potència per deixar de banda les places de manera relativa. Tot i això, el doble joc de la formació anticapitalista, amb un peu a les institucions i l’altre al carrer, i el seu impacte mediàtic va generar la imatge general que aquests s’havien apropiat de les lluites socials amb un llarg recorregut tot i la seva convivència en paral·lel.

Aquest fet, al sud Catalunya també es reprodueix i arriba un punt en el qual “els governs relacionen tot allò que es mou més enllà de les institucions amb la CUP”, segons diu Collado. “Són les forces més tradicionals les que reforcen la imatge de creixement de la CUP, generant el missatge que ho volen acaparar tot”, afegeix. Comenta el mateix Collado que el 15M “va aconseguir mobilitzar a molta gent que fins llavors no estava polititzada” però cal tenir present, com rebat Suanes, que “els col·lectius dels moviments socials que hi ha avui en dia a la demarcació són els que existien ja abans de les acampades” tot i reconèixer que “la mobilització pel procés independentista ha tancat algunes lluites i debats i ha monopolitzat l’acció”.

Així, després de la pràctica desaparició de l’espai que actualment forma Catalunya en Comú al sud català, als comicis del 24 de maig de 2015, tant a Reus com a Tarragona, la CUP va obtenir sis i dos regidors respectivament a les dues ciutats més grans en nombre d’habitants del Camp, creixent de manera molt notable respecte a l’anterior convocatòria. En canvi, si es desplaça el focus cap a municipis de dimensions una mica més petites com ara Valls o Vila-seca, els resultats canvien. En aquests dos municipis l’espai dels Comuns després del 15M va ser capaç de crear els blocs de Compromís per Valls i Vila-seca en Comú guanyant espai polític i fent que la candidatura anticapitalista de la CUP repetís els mateixos resultats.

En qualsevol cas, tant Suanes com Collado coincideixen que ni el moviment del 15M ni la política institucional transformadora va ser o és conscient que el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre formen la segona àrea metropolitana de Catalunya. Això, es pot veure reflectit tant en el fet que ni existia en el 15M una coordinació i connexió amb Barcelona ni a l’hora de crear partits polítics nous es considera primordial la presència del territori en els òrgans de gestió de les estructures.

Lluites pròpies

Un dels col·lectius que ja tenia recorregut previ al 15M és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Aquest col·lectiu representa un rara avis per la zona perquè quan es crea el 2009 en l’àmbit català, també arriba a la demarcació amb una assemblea a la ciutat de Tarragona, que actua de nucli vertebrador de la zona.

La plataforma representa un antecedent de les reclamacions que es faran a les places perquè ja aleshores no reconeix al govern com a legítim, com emfasitza Mir.

Malgrat tot, el paper de la PAH al sud també s’ha anat desvirtuant amb el temps per “un problema d’intent d’apropiació per part dels partits polítics”, diu Collado.

El moviment s’ha convertit en un espai de solució de situacions personals en detriment de les situacions globals. En aquesta conjuntura es traça una línia de diferència i així com a la província de Barcelona s’intenta mantenir el discurs de defensa dels drets socials, a Tarragona s’opta per donar solucions cas a cas, passant de ser un actor de denúncia social a ser una estructura de suport mutu.

De la mateixa manera, les iniciatives d’economia social i solidària d’aquest territori, insuflades en l’imaginari del 15M, han seguit camins diferents respecte als de la zona d’influència de la capital catalana. Considera Suanes que aquest tipus de propostes a la zona encara estan en un estat molt dèbil i minoritari, ja que cap ciutat del sud està adscrita a la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària. Tot i això confia en el seu creixement.

Aquesta necessitat de construir alternatives no va quallar suficientment al marc d’influència de Tarragona. Actualment, lamenta Collado, les propostes s’emmirallen amb les alternatives vingudes de Barcelona perquè el 15M no va ser capaç de pensar alternatives en el camp econòmic.

Encara que doni la sensació que el 15M “ha quedat en un no res”, assegura Suanes, en el seu moment la iniciativa va sobrepassar totes les expectatives. Moltes d’aquestes propostes no han tingut continuïtat fora de l’àmbit institucional però han reconfigurat l’espai públic i també l’imaginari col·lectiu: “l’estat en què es troben els moviments socials es mantindrà”, diu Collado.