Público
Público

ENTREVISTA AMB ALBERTO MANGUEL "Una biblioteca acabada és una biblioteca morta"

El director de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires i Premi Formentor de les Lletres reivindica les biblioteques en una època de "brevetat, facilitat i superficialitat"

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

L'escritor Alberto Manguel, Premi Formentor de les Lletres 2017. CATI CLADERA

Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948), escriptor, traductor i editor, és una persona pausada. Parla amb delicadesa i endreça les paraules de manera acurada i precisa. En fa un ús responsable. El director de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires i Premi Formentor de les Lletres 2017 acaba de publicar Mientras embalo mi biblioteca (Alianza Editorial), un compendi autobiogràfic on explica la situació de la seva biblioteca privada, de 40.000 volums.

De talant errant, Manguel, fill d’un diplomàtic argentí, va viure, des del seu naixement i fins als set anys a Israel. Va tornar a l’Argentina i durant la seva adolescència va treballar com a lector per a Jorge Luis Borges. La dictadura el va empènyer a Europa, al Canadà i als Estats Units, entre d’altres països. Ara, instal·lat a l’Argentina, gestiona la Biblioteca Nacional de Buenos Aires amb una idea central: una biblioteca ha de ser infinita, mai estarà completa.

Quins són els reptes que presenta ser director d'una institució com la Biblioteca Nacional de Buenos Aires?

És evident que les biblioteques també han de tenir una funció política, com tots els actes culturals

Jo vaig acceptar el càrrec de director de la Biblioteca Nacional per diverses raons. En primer lloc, perquè he escrit sobre lectures, biblioteques i llibres durant les últimes dècades. Gairebé tots els meus llibres tracten sobre aquests temes. Aquest és el primer cop que m’ofereixen posar en pràctica algunes de les meves idees, que tenen a veure amb la biblioteca com a símbol central de la societat.

Vivim una època de valors transitoris, de brevetat, facilitat i superficialitat, la falta d’esforç es considera una virtut. La Biblioteca Nacional representa la memòria d’una societat i l’ús d’aquesta memòria. Òbviament, les biblioteques han canviat de rol, des de la Biblioteca d’Alexandria fins a les d’avui dia, però no en el seu fonament. Les biblioteques són institucions que recorden de manera permanent la memòria i la identitat dels seus usuaris. No obstant, estem sotmesos a l’aparició de nous suports i noves eines. Un lector d’Alexandria havia d’aprendre a utilitzar el papir i la tecnologia de les plaques d’argila. Nosaltres, des de fa gairebé un segle, hem hagut d’aprendre a utilitzar la tecnologia electrònica. En aquest sentit, la Biblioteca Nacional d’Argentina és un edifici totalment inadaptat a les noves tecnologies. Hem hagut de maniobrar per a poder permetre l’ús de l’electrònica a totes les seccions. Quan jo hi vaig arribar, hi havia cables entortolligats penjant dels sostres de les oficines.

Una biblioteca mai pot tenir massa llibres

Fonamentalment, jo em vaig proposar que la Biblioteca Nacional tornés a ser una biblioteca. Abans que jo arribés, la Biblioteca complia una funció política i sectària. És evident que les biblioteques també han de tenir una funció política, com tots els actes culturals, però com em va comentar el director de la Biblioteca d’Oxford, la biblioteca ha de ser un lloc d’evidència. Aquesta evidència no pot ser sectària, no pot haver-hi veritats alternatives en el sentit de Trump, sinó que ha de comptar amb tots els documents necessaris per formar una idea de la realitat. Per restituir això i continuar amb la meva idea, vaig insistir en la renovació del catàleg de la Biblioteca Nacional: s’havia de digitalitzar i actualitzar perquè es convertís en una biblioteca nacional, no només de Buenos Aires. També vaig insistir en universalitzar els contactes: acords amb la Library of Congress, la British Library, la Biblioteca Nacional de França, La Biblioteca Nacional d’Espanya i moltes altres. Un dels més objectius és que l’usuari trobi el que realment busca. Per a això, vaig crear el càrrec de rastrejador, un scout. El càrrec li vaig donar al novel·lista Leopoldo Brizuela, que va començar a portar arxius d’escriptors a la biblioteca. A partir d’això, hi ha hagut altres donacions extraordinàries. L’any 2015, sota l’administració anterior, van entrar 10.000 ítems: l’any 2016, el meu primer any com a gestor, en van entrar 100.000; i aquest any arribarem als 200.000 ítems. La Biblioteca Nacional té grans llacunes i necessita més material. Aquest és el meu repte.

No es pot sentir l’usuari aclaparat, amb tant de material?

És la naturalesa de les biblioteques. Imagini què devien sentir els usuaris de la Biblioteca d’Alexandria. Aquesta no és la preocupació de la Biblioteca. Com va dir Lady Wallis, you can’t never be too rich or too thin. Una biblioteca mai pot tenir massa llibres. Una biblioteca és una institució que sempre és més gran que el lloc físic que se li ha assignat, sempre excedeix els seus murs.

A 'The library at night' vostè parla de les biblioteques com entitats incompletes, sempre en transformació

Sí, una biblioteca acabada és una biblioteca morta.

També escriu que les biblioteques són monuments que planten cara a la mort i la finitud

Totalment. L’escriptura és l'única eina que tenim per sobreposar-nos com a espècie als límits del temps i de l’espai. Un text escrit no necessita la presència de l’autor i permet al lector dialogar a través de segles i de mars, amb el creador del text. Una biblioteca ha de perseguir la immortalitat.

L’escriptura és l'única eina que tenim per sobreposar-nos com a espècie als límits del temps i de l’espai

Però Sèneca deia que l'acumulació de coneixement no implica el coneixement

Per suposat. El fet d’acumular llibres no significa res. Tenim Internet amb informació gairebé il·limitada, on també trobem molta informació inútil i equivocada. És aquí on entren els instruments de cerca eficaç, que són imprescindibles per arribar a aquella informació que necessitem. En una biblioteca trobem els bibliotecaris, que són els instruments de cerca més eficients. En aquest sentit, la Biblioteca de Babel de Borges és una biblioteca inútil, ja que no hi ha els instruments de cerca necessaris, els bibliotecaris no saben com trobar el catàleg que els ha de rebel·lar el veritable catàleg de la biblioteca.

Vostè es relaciona amb la veritat i la realitat a través del llibres i sempre parla d'una realitat cubista de la veritat

La veritat i la realitat són dues coses molt diferents. La veritat es manifesta a partir de diferents aproximacions a un mateix fet. Stephen Hawking sempre diu que ell no demana proves de la realitat perquè ell no sap què és la veritat. No és que la realitat no existeixi, sinó que som nosaltres que no sabem com definir-la. Per tant, accedim a la realitat a través de múltiples visions que conformen el que denominem el fet històric. Per exemple, el relat històric del racisme als Estats Units no es pot explicar només a partir del punt de vista anti racista. Els anti racistes no existirien sense els racistes; desgraciadament, necessitem conèixer tot tipus de textos per poder argumentar la visió anti racista. No podem parlar de l’Holocaust sense mencionar Hitler, o dels Gulags sense mencionar Stalin. La veritat té diferents facetes, i totes són necessàries.

Què opina vostè del concepte de postveritat, que està tant de moda?

És un concepte sense sentit. No hi pot haver una postveritat, ja que la veritat no pertany a un moment temporal. A més, el concepte de veritat, tan sols el coneixem de manera intuïtiva. No és el mateix la veritat que l’aproximació al concepte de veritat.

Però en el món de l'acadèmia s'utilitza sovint, el concepte de postveritat

El món de l’acadèmia està ple de mentides i d’imbecilitats, així que no el podem agafar com a exemple. Vivim en un moment de molta desconfiança intel·lectual.

Vivim una perversió del llenguatge? En el periodisme s’està perdent la precisió

S’ha de tornar a insistir en la necessitat del discurs ben argumentat i el discurs racional. El llenguatge és un instrument dèbil però és l’únic que tenim per comunicar-nos. Si deixem de confiar en el llenguatge, la comunicació no serà possible.

En els seus llibres insisteix en la necessitat de no perdre la confiança en el lector, de no subestimar-lo

Aquest és un problema complex: el llenguatge és dèbil i això ja es venia discutint des de l’època de Plató. Nosaltres, com a éssers humans, intentem comprendre problemes existencials molt profunds i ho fem utilitzant un vocabulari que creiem compartit. No obstant, aquest vocabulari està subjecte a canvis, s’altera amb l’ús i s’infecta dels fets culturals que l’envolten. La paraula “democràcia” no significa el mateix ara a l’Amèrica de Trump que durant l’època de Plató. L’únic que podem fer és intentar ser específics i clars, sabent que fracassarem. Les persones que treballen amb el llenguatge, els escriptors, tenen una idea del que volen comunicar, un arquetip. No obstant, en la paraula escrita, aquest arquetip es representa de manera imperfecta. Mallarmé deia que tots treballem sota la inspiració de la impossibilitat. Una musa que t’inspira però que alhora et xiuxiueja a l’oïda que la teva obra mai serà el que imagines. Borges ho explica a la perfecció en el seu text Dreamtigers: intenta somiar en un tigre, però mai aconsegueix somiar en un tigre perfecte: o massa gran o massa petit. El text acaba: o tirando a perro o a pájaro.

La paraula “democràcia” no significa el mateix ara a l’Amèrica de Trump que durant l’època de Plató

Llavors no hi ha cap obra perfecta

La única obra perfecta és aquella formulada amb idea de best seller, aquella superficial. En la falta de profunditat és perfecta.

Quan té previst desembalar la seva biblioteca? Estem parlant d'aproximadament de 40.000 volums, que no és poca cosa

No ho sé. Les caixes estan a Montreal, però no en tinc ni idea, ni de quan, ni d'on i de com. Sí que m’agradaria que fos aviat, però no l'hi sé dir.

En acabar la entrevista, Alberto Manguel insisteix que els usuaris de les biblioteques es divideixen en dues classes: els que són com Borges, que busquen el text sense donar-li importància al objecte material, busquen el contingut i no el contenidor; i els que són com ell: fetitxistes. Manguel necessita el llibre físic, imprès i manuscrit, ja que no es sent còmode en el món virtual com a lector. Sigui com sigui, el que és cert és que el seu llegat passarà a la posteritat en forma d’uns llibres necessaris i d’una biblioteca exquisida, encara a l’espera de ser desembalada.