Fill de mare murciana i de pare treballador de fàbrica de Badalona -com ell mateix ha recordat en nombroses ocasions-, Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), ha aportat un aire diferent a Òmnium Cultural. Una entitat venerable, que van fundar cinc membres destacats de la burgesia catalana fa més de 50 anys, i que mai no havia estat independentista fins al "desencís" de la retallada de l'Estatut pel Constitucional el 2010, com també recorda. En coherència amb els seus orígens, el discurs de Cuixart insisteix en el protagonisme de les classes populars i mitjanes en el "procés d'emancipació nacional". Un discurs alhora elaborat i abraonat, en que recalca un cop i un altre la importància de la "cohesió social". Cuixart rep Públic -amb la seva perenne camisa blanca sense corbata- només dos dies després de la manifestació de Barcelona en rebuig dels atemptats del 17 d'agost. I parla de la utilització política d'aquests mateixos atemptats, de l'imminent diada de l'11 de setembre, i del referèndum anunciat per a l'1 d'octubre. Un referèndum que no considera com a una reivindicació de l'independentisme, sinó com "una qüestió de dignitat col·lectiva".

Creu que hi ha hagut una utilització política dels atemptats del
17-A?

No ho crec. S'ha demostrat seriositat a l'hora d'afrontar un fet tan greu com és el terrorisme i la fanatització d'alguns elements de la nostra societat, i això no té res a veure amb les dinàmiques polítiques internes, sinó més aviat amb la conjuntura política internacional. Ho veiem molt distant del procés que estem vivint a Catalunya. Al mateix temps, aprofitem per denunciar que, si els Mossos d'Esquadra són la policia de Catalunya, han de tenir la mateixa presència als organismes internacionals que tenen tots els cossos policials d'Europa, perquè no es pot posar en perill la població. I això no té absolutament res a veure amb el procés d'emancipació nacional que viu Catalunya. Això és una qüestió de rigorositat i de responsabilitat amb la seguretat dels ciutadans d'aquest país.

El cert és que s'ha lligat una cosa amb l'altra. Per la banda unionista, per exemple, ja el mateix 17-A es va llançar la tesi que la resposta havia de ser aturar el procés.

És molt lamentable i reprobable que, per part d'alguns mitjans i d'alguns partits s'intenti fer aquesta instrumentalització. Crec que la societat catalana, i aquí hi incloc la majoria de partits de tradició democràtica, no han entrat a fer aquest tipus de valoracions. Des del PSC als Comuns, passant per la CUP, ERC i el PDeCAT. La immensa majoria dels partits catalans han actuat amb molta responsabilitat. On hem trobat les veus discordants? En Ciutadans i el PP, que són partits òbviament respectables, però que són molt minoritaris a Catalunya.

Per altra banda, des de l'independentisme s'ha destacat que Catalunya ha actuat en aquesta crisi com si fos un estat, i s'ha emprat aquest discurs com argument a favor de la independència.

Crec que és una mala interpretació de les capacitats que ha tingut històricament Catalunya de gestionar el seu autogovern atribuir-ho només a la gestió que s'ha fet de l'atemptat. En tot cas, el que hem vist és el que ja sabíem, que l'anhel d'autogovern del poble català sempre s'ha vist correspost amb el grau d'exigència que tenim cap a les nostres institucions i els nostres servidors públics. Que han fet allò que molt pocs dubtàvem que farien, que és estar a l'alçada del moment històric, jugant-se el físic i posant-hi hores d'on no n'hi havia. Des de taxistes a gent de l'hosteleria o ciutadans corrents han fet el que estem acostumats a fer en els darrers 50 anys, que és lluitar per la nostra cohesió social. Davant d'un fet tan impossible d'entendre com és que uns joves catalans, en nom d'una religió, puguin cometre un atemptat així, no hem caigut en el fanatisme. Crec que com a societat hem demostrat un grau de maduresa molt gran, més gran potser que el que des de l'estat espanyol es neguen a reconèixer, tractant-nos sempre de societat fracturada, quan hem superat una de les situacions més tràgiques que hem viscut com a país des de l'atemptat d'Hipercor amb molta serenor, molta sensibilitat, humanisme i contundència. Hem vist com ministres de l'estat espanyol donaven l'operació per tancada quan des de Catalunya encara s'estava actuant amb tota la diligència del món. A mi no em feia falta veure com els Mossos d'Esquadra actuaven amb aquesta diligència per estar convençuts que podem tenir un estat propi. No ens feia falta cap atemptat per saber-ho. El que volem d'una vegada per totes és poder saber quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya al respecte.

Falta ja molt poc per a la Diada, que serà el tret de sortida de l'1-O. Com ho afronta Òmnium, i el conjunt de les entitats sobiranistes?

Traurem un altre cop centenars de milers de persones al carrer, n'estem convençudíssims, amb un clam molt majoritari. Això ara va de democràcia, i el que es qüestiona des de l'estat espanyol és la democràcia. El que va ser una reivindicació del segle XIX i una conquesta del segle XX, veiem com en el segle XXI a Catalunya està qüestionat. Estem convençuts que d'aquí tres o quatre anys ens posarem les mans al cap de veure com l'estat espanyol ens negava un dret com el dret a votar. Però també estem convençuts que ara ja depèn només de nosaltres, del nostre esforç i la nostra tenacitat. Com que estem convençuts que tenim un Govern determinat a fer que aquest referèndum sigui oficial, legal i vinculant, també estem convençuts que el poble de Catalunya defensarà amb ungles i dents aquesta democràcia, i que l'11-S serà l'avançada del que esperem que sigui l'1-O: la demostració, una vegada més, que aquest país és un país de lluites col·lectives i compartides. Per això creiem que l'1-O hi haurà una participació molt elevada, que ens permeti d'una vegada per totes saber què volen fer els catalans amb el seu model d'estat. L'11-S és una reivindicació de tot el sobiranisme, que és ric perquè és divers, i que no renunciarà mai a aquest dret a l'autodeterminació

L'any passat, des de les entitats sobiranistes es va detectar un cert cansament de les bases, després de tant de temps de mobilització. Com creu que anirà aquest any?

No comparteixo gaire aquesta tesi. Una societat que des de fa set anys -des de la manifestació del 2010 contra les retallades de l'Estatut- s'ha mobilitzat continuadament, amb cinc manifestacions massives de centenars de milers de persones... no crec que es pugui parlar de cansament. En tot cas, el que sí que hi ha és una necessitat de solucionar aquest contenciós. És a dir, els que som favorables a la independència, i sobretot al dret d'autodeterminació, el que tenim clar és que això és un instrument per millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Per no veure com el Tribunal Constitucional tomba sistemàticament lleis de caràcter social aprovades per la majoria del Parlament, perquè no haguem de patir una desinversió estructural en infraestructures que redueix la capacitat de progrés de la nostra economia... això no entén de cansament. Quan hi ha 300.000 persones que pateixen pobresa energètica, o quan tenim un 21% de la població en risc d'exclusió social, i l'estat espanyol tomba sistemàticament les lleis que intenten mitigar aquesta situació, ningú no té autoritat prou per dir-nos que ens esperem a més endavant. El moviment independentista neix de la base i no obeeix a persones. I beu a parts iguals del 15-M, de l'11-S i de totes les grans reivindicacions històriques que hem fet en aquest país. Els primers pares i mares que reivindiquen la immersió lingüística a les escoles són els pares i mares castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet. És un país on l'ascensor social ha funcionat, però ha funcionat per un exercici de complicitat molt gran entre les classes mitjanes i les més desfavorides. Quan algú no entén massa bé, sobretot des de fora de Catalunya, perquè els catalans estem cohesionats entorn del dret a l'autodeterminació, i perquè traiem centenars de milers de persones cada any al carrer, potser que repassi una mica la història del que ha estat la societat catalana. L'11-S no és més que això, la canalització de tots aquests anys de lluita i de reivindicació. Per això jo no parlaria d'esgotament.

Deia que el TC ha estat suspenent sistemàticament tota una sèrie de lleis catalanes, fins i tot de contingut social. Creu que això també retroalimenta l'independentisme?

Sempre ho hem dit obertament des d'Òmnium, una entitat que neix amb un objectiu ben clar: llengua, cultura, cohesió social i educació. I no érem una entitat independentista. Com acaba sent Òmnium, independentista? Potser li hauríem de preguntar al senyor Alfonso Guerra, o al Partit Popular del senyor Rajoy quan va fer la recollida de signatures contra l'Estatut. I estem parlant de l'any 2007. Possiblement un dels desenganys més grans que ha patit la societat catalana és aquest. Veure que un Estatut, primer negociat a Catalunya, després retallat per les Corts, que tot i així és aprovat pel poble de Catalunya i refrendat pel cap de l'estat, 12 membres d'un tribunal totalment deslegitimat són capaços de convertir-lo en un no-res. El decencís va ser majúscul. Si això ho acompanyes de desinversió, de dèficit fiscal i de les conseqüències d'una crisi econòmica que no ha desaparegut, trobes que molta gent que ha abraçat l'independentisme ho fa per una qüestió de legitima defensa, de defensar els interessos de les classes populars, mitjanes, i petits empresaris davant d'un estat espanyol que ha renunciat a defensar els seus interessos. Per això la qüestió identitària té un pes relatiu en aquest moviment. Qui ho vulgui cenyir a una qüestió identitària és que no ha entès res.

Ha esmentat l'aliança entre les classes mitjanes i populars. Creu que aquesta aliança és la que està liderant no ja el procés, sinó el catalanisme, prenent el lloc que abans hauria ocupat la burgesia?

Sí. Ho veiem clar a Òmnium, on hi conviuen les diferents sensibilitats del catalanisme -el tronc central del qual ara ja és independentista-. Entre els nostres 70.000 associats, veiem que hi poden treballar en comú des d'empresaris a líders veïnals o representants molt destacats d'opcions progressistes. Sense cap tipus de problema. Perquè aquest país s'ha teixit amb aquestes contradiccions. Jo mateix sóc empresari, i ningú m'ha demanat mai que hi renunciï. El compromís dels empresaris d'aquest país amb la seva societat es molt important. Però ja no som de famílies burgeses de tota la vida -jo mateix sóc fill d'obrers-. En aquest país, per sort no ha funcionat el tema de la casta ni de l'Ibex-35. L'ascensor social ha funcionat durant molts anys, i ha permès que estem més barrejats que altres societats on el classisme és molt important. Aquest país és això, és molt més ric del que nosaltres mateixos reconeixem que és. I el moviment independentista és un reflex d'això, d'una gran transversalitat. Aquest anhel de llibertat és compartit per classes populars i classes mitjanes. I no oblidem que les poques elits que hi ha a Catalunya i que s'han pronunciat sobre el procés, ho han fet en contra. No hi ha hagut cap pronunciament de la gent del pont aeri o del president de la principal patronal a favor del procés d'emancipació nacional de Catalunya, cap ni un. Les elits catalanes, les poques que hi ha, estan totalment coordinades amb les elits espanyoles, que ningú s'equivoqui.

Creu que aquests pronunciaments de les elits contra el procés encara augmentaran, fins a l'1-O?

Ja no funcionen, no tenen credibilitat. La societat catalana és molt madura. A més hi ha l'evidencia dels fets. A Catalunya hi ha mes de 7.000 multinacionals operant amb tota normalitat. Catalunya és l'1,5% del PIB de la Unió Europea. Catalunya enviarà aquest any 55.000 cotxes de la Seat a Alemanya. Catalunya té una capacitat exportadora i d'atracció d'inversió que és referència regional, i en alguns aspectes fins i tot mundial. Les amenaces aquelles que 'vagareu per l'espai exterior', això no funciona. Si no va poder el franquisme amb nosaltres, com a societat, tampoc no podran amenaces que no estan fonamentades.

Votarem com sempre l'1-O?

El Govern ho està dient per activa i per passiva, i no serem ara nosaltres els que ho qüestionarem. En tot cas, qüestionem l'actitud d'un estat espanyol demofòbic, que en qualsevol democràcia consolidada estaria col·laborant amb la Generalitat perquè aquest referèndum es desenvolupés amb normalitat. Ens neguem a donar per bona l'estratègia de l'estat, o l'ús de recursos públics, com hem vist amb les clavegueres de l'Estat, per intentar desarticular el moviment independentista. Això és de màxima gravetat.

Sembla que l'estratègia del govern central passa per confiar exclussivament en la via judicial per impedir o dificultar el referèndum. Creu que es mantindrà aquesta estratègia?

Sóc de l'opinió que l'estat espanyol tornarà a fer el que va fer amb el 9N. Primer, intentar ridiculitzar-lo. Després, intentar prohibir-lo. Creiem que, a mesura que s'aproximi l'1-O, l'estat espanyol apujarà el to per intentar aturar aquest referèndum. Però que expliqui com pensa aturar-lo. Com pensa aturar que el Govern de la Generalitat posarà les urnes i que els ciutadans sortiran massivament a votar l'1-O. Com pensa aturar-lo, tenint en compte també la comunitat internacional i el que podria representar qualsevol inestabilitat a Catalunya, que afectaria l'estat espanyol i el conjunt de la UE. Estem convençuts que el senyor Rajoy tindrà el mínim de responsabilitat de tenir present que el que s'està fent avui a Catalunya és un exercici democràtic.

No creu, per tant, que l'estat retiri les urnes o impedeixi que es posin?

No ens volem aventurar a fer cap tipus de futurologia política, però em costa molt de visualitzar un estat espanyol anant als col·legis electorals a segrestar urnes.

Pot ser, llavors, que els contraris al referèndum optin per cridar al boicot a l'1-O?

Sí, però insisteixo en la confiança, fonamentada, cap al poble de Catalunya, que cada vegada que ha estat cridat a participar en esdeveniments democràtics importants, cada cop que s'ha torbat amb un atzucac important en la seva història, ha respost. I estem convençuts que l'1-O sortiran a votar massivament, la gent del 'sí' i la gent del 'no'. El poble de Catalunya no ha fallat mai. Deixem de dubtar del poble de Catalunya, que sempre ha estat a l'alçada dels moments històrics.

En aquest sentit, en els darrers mesos, els partits i entitats independentistes animen constantment a votar els partidaris del 'no'. Sembla com si estiguessin fent part de la campanya del 'no' que no fan els partits unionistes.

Jo em sentiria molt còmode si hi hagués una campanya organitzada del 'no'. Però si algú ha de fer aquesta campanya són els partidaris del 'no'. Per nosaltres, el que és important és que el 'no' es pugui expressar amb la mateixa normalitat que ho faci el 'sí'. En això serem tremendament exigents. Ciutadans o el PP ja estan dient que la independència no ens beneficia, ja aporten arguments per anar a votar no. Però no podem tractar una part de la societat catalana d'ignorant perquè no hi ha una campanya organitzada del 'no', i pensar que algú els hauria de fer la seva campanya.

Un cop s'aprovin tant la llei del referèndum com la de transitorietat, és previsible que siguin suspeses d'immediat pel TC. Entrarem en un territori desconegut, en què per primer cop es desobeirà o s'ignorarà la legalitat espanyola. Què preveu, en aquest escenari?

Permeti'm que li recordi que, de legalitat, per a nosaltres n'hi ha una, que és la legalitat del Parlament de Catalunya. I el compromís del Govern és que tot es farà d'acord amb aquesta legalitat. No entendríem que fos de cap altra manera, i no ens preocupa ni ens causa cap mena de malestar. L'estat espanyol ja ens va dir el 9N que no podíem anar a votar. Ja ens va dir que no recuperaríem les institucions democràtiques d'autogovern. El retorn del president Tarradellas va ser contra l'estat espanyol. Si avui tenim Mossos d'Esquadra, televisió i radio pública en català i un programa d'immersió lingüística a les escoles que no discrimina els infants per raó de la llengua que parlen a casa seva, que ningú no s'equivoqui, en una part molt important sempre ha estat contra la voluntat dels governants a l'estat -amb honroses excepcions-. En aquest país, tot allò que hem aconseguit és per la tenacitat dels ciutadans. I a qui devem obediència i aquí tenim clar que sempre serem lleials és a les nostres institucions d'autogovern, liderades pel Parlament de Catalunya, que és on rau la sobirania del poble de Catalunya, perquè són els representants directes d'allò que ha votat la ciutadania de Catalunya. Ens sembla que és molt important aquest exercici de simplificació.

De fet, vostè ha dit algun cop que no li agrada la paraula 'desobediència'.

Jo vaig ser insubmís al servei militar, però no per desobediència, sinó per obediència a la meva consciència. El que és important és que ningú no ens vulgui situar en l'àmbit d'actituds violentes, desobedients o de desconnexió. Nosaltres connectem amb la realitat catalana, som obedients a la legalitat catalana. I el nostre moviment, si alguna radicalitat té, és de radicalitat democràtica. No entrarem en un debat de paraules, però sí de fons: no cridem a la desobediència, sinó a l'obediència a allò que dictamini el Parlament de Catalunya.

Hem de preveure una declaració d'independència immediatament posterior al referèndum, en cas de victòria del sí?

Estem convençuts que el Govern de la Generalitat, passats els terminis legals, un o dos dies per al recompte, proclamaria la República Catalana. I, en tot cas, també som conscients que hi hauria un procés de negociació, també amb la comunitat internacional. Demanarà temps, però no es pot eternitzar. I estem convençuts que la comunitat internacional, també per preservar els seus interessos a Catalunya, empendrà les mesures que cregui oportunes perquè aquest període de negociació sigui el més breu possible.

Quin tipus de mesures?

En un primer estadi, les crides a la serenor és possible que vinguin de la comunitat internacional cap a l'estat espanyol, i òbviament també cap a Catalunya, no entendria que fos d'una altra manera. A alguns dirigents de l'estat espanyol els sembla que és impossible, però al final hauran de seure a una taula amb el Govern de la Generalitat a negociar el repartiment d'actius i passius. I, més d'hora que molts pensen, tindrem unes relacions cordials i agradables en el marc de la UE, com les que podem tenir amb França o amb Portugal.

Algunes hipòtesis preveuen que, en aquesta negociació, l'estat pugui oferir un nou referèndum, aquest cop acordat.

Som bastant escèptics que l'estat ofereixi res. Ho hem vist per activa i per passiva, amb els famosos 23 cops de porta al referèndum. Veiem com fins i tot el principal partit de l'oposició, el PSOE, no vol ni sentir a parlar de pacte fiscal, no vol que els seus dirigents vagin ni a fer un cafè amb els líders independentistes. Som bastant escèptics que el govern espanyol pugui oferir un referèndum dialogat. Però som demòcrates. Si ni que sigui dos dies abans de l'1-O oferissin un referèndum pactat, estaríem encantats. Sense perdre de vista que aquest referèndum ha de ser d'autodeterminació, amb resposta binària de 'sí' o de 'no' a la creació de la república catalana. Si fos així, crec que molts votants del PSC, i m'aventuro a dir que també de Ciutadans, veurien amb molts bons ulls que es pogués celebrar aquest referèndum. Però no és un problema del 'tempo', és un problema de reconeixement democràtic. L'estat espanyol no ens diu 'espereu-vos, que el podreu celebrar d'aquí a cinc anys'. El que ens diu és que no podreu mai celebrar un referèndum. Està dient que mai hi haurà una sortida al conflicte polític. Si digués que podríem votar en uns anys, de segur que en podríem arribar a parlar. El problema és més profund, és de concepció democràtica: que els catalans no tenim dret a l'autodeterminació, quan aquesta és una batalla que, vers la comunitat internacional, s'ha guanyat. Avui el món sencer ens diu, i diu a l'estat espanyol: "deixa votar els catalans".

I si aquesta hipotètica oferta arribés no pas dos dies abans de l'1-O, sinó després de l'1-O i d'una victòria del 'sí'?

Caldria veure en quin escenari es produiria. Però seria molt difícil que els ciutadans canviessin d'opinió i votessin diferent en un nou referèndum. Si ja hem fet un referèndum... possiblement n'hauríem de parlar molt, i debatre. I, en tot cas, no ens correspon debatre-ho a Òmnium ni a les entitats sobiranistes, sinó als representants escollit directament pel poble de Catalunya. El que està clar és que farem un referèndum, i el resultat serà vinculant. Si després l'estat espanyol diu: 'No, home, fem-ne un altre'... doncs ja n'hem fet un, no? En tot cas, jo no m'aventuraria a tancar portes a res. Som una societat democràtica, i qualsevol proposta que vingués de celebració d'un referèndum, sigui forçada per la comunitat internacional o pel mateix estat espanyol que de cop i volta digui que tenim dret a votar, a nosaltres ens ompliria de joia. Però no esperem res de ningú. Ara ja tot depèn de la societat catalana. En tot cas, estem decidits a celebrar el referèndum i que tingui el màxim de participació possible.

Una de les maneres d'augmentar la participació seria atraure l'entorn dels Comuns, que donen suport a l'1-O només "com a mobilització", i que han de decidir si criden o no a la participació.

A mi termes com 'atraure', 'eixamplar', 'convèncer' no m'agraden. Com a Òmnium, hi hem fugit des del primer moment. Hem de ser rigorosos, que ningú no s'apropiï d'aquesta reivindicació col·lectiva, que és del conjunt del sobiranisme. Ens semblaria una falta de respecte molt gran excloure'n una part que sempre ha dit, per activa i per passiva, que Catalunya té dret a l'autodeterminació i a celebrar aquest referèndum. Quan algú crida a participar, bé sigui com a mobilització, o amb el matis que es vulgui, per nosaltres el que està fent és cridar a la participació d'un referèndum que s'ha dit en tot moment que serà vinculant. Estem convençuts que el conjunt del sobiranisme, en la dicotomia d'estar al costat de les urnes o dels que treuen les urnes, estarà amb les urnes. O és que algú s'imagina algun alcalde dient als seus ciutadans: "no podeu votar, perquè l'estat espanyol no ens ho permet"? A gent que s'han partit la cara per la democràcia? Hem de fer un exercici de simplificació: el sobiranisme té una reivindicació col·lectiva, que és celebrar el referèndum, i tenim un Govern determinat a posar les urnes l'1-O. No necessitem cap més mostra d'adhesió de ningú. No demanarem mai mostres d'adhesió a ningú. No és qüestió d'independentistes, és una qüestió de dignitat col·lectiva com a poble. Que ens hem empoderat i volem d'una vegada per totes saber quina és la nostra voluntat.

També alguns alcaldes socialistes han dit que tenen intenció de facilitar l'1-O, però la direcció del PSC pensa molt diferent.

Les dinàmiques municipals no entenen gaire de directrius donades des de dalt. Nosaltres interpel·lem directament aquests alcaldes i alcaldesses socialistes de tradició democràtica, que ens han demostrat sempre que han estat a l'altura del moment històric del país. Ens costaria molt d'entendre que l'alcaldessa de L'Hospitalet o de Santa Coloma digués als seus ciutadans: "no podeu votar". Com ho argumenta? Com ho explica, a gent que s'ha partit literalment la cara per la democràcia en aquest país, que ha anat a la presó, com els diu: "poden votar els teus conciutadans de Barcelona, però tu avui no pots votar". Estem convençuts que en aquests 30 dies passaran coses que ens faran estar un cop més orgullosos de la nostra condició de catalans i catalanes. I que som un sol poble.