Público
Público

ENTREVISTA A XAVIER DOMÈNECH "Tenim massa urgències per seguir sense govern"

Xavier Domènech, coordinador general de Catalunya en Comú i candidat a la secretària general de Podem, parla amb Públic del procés de primàries de la formació o de la seva proposta de desbloquejar la situació a Catalunya amb un Govern format íntegrament per independents, entre d'alters qüestions

El coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, a l'exterior del Parlament. | Marc Font.

A partir de dijous, els més de 50.000 inscrits a Podem decidiran la nova direcció de la formació. Xavier Domènech aspira a la secretaria general com a candidat de la llista Amb tu, més Podem. Que el també coordinador general de Catalunya en Comú pugui convertir-se en el líder del partit morat ha generat polèmica interna, fins al punt que altres llistes han impugnat la seva candidatura. A banda de tractar la situació a Podem, Domènech aborda amb Públic la seva proposta de constituir un govern de la Generalitat integrat per independents, tot i reconèixer la legitimitat de les forces independentistes per formar un executiu. Sense perdre la mirada d'historiador, la seva professió, considera que vivim una època contradictòria, amb un clara reacció autoritària i, alhora, amb grans mobilitzacions socials que poden ser "llavor de canvi".

Un denominador comú de dues de les candidatures que aspiren a dirigir Podem, les que encapçalen Noelia Bail i Celia Cánovas, és el temor que el partit es dissolgui si es converteix en el nou secretari general, ja que alhora és el coordinador general de Catalunya en Comú. És compatible que Podem tingui una identitat forta i participi en un projecte comú?

Aquí hi ha una dialèctica, que no ens ha fet bé com a Podem, i és la de plantejar que un espai ha de ser més fort i l'altre més dèbil. Nosaltres pensem el contrari. Precisament perquè els espais de confluència siguin més forts i puguem construir un projecte guanyador el que necessitem és un Podem fort. No haver tingut durant una etapa bastant llarga un Podem fort, que no ha pogut estabilitzar una direcció i un projecte polític, li ha fet mal al partit i també als espais unitaris. Plantegem un Podem que es pugui desenvolupar i projectar, i això no va en detriment dels espais unitaris, sinó que els construeix millor.

Una de les seves prioritats serà garantir la integració de Podem a Catalunya en Comú?

El que va haver-hi va ser una decisió de la direcció de Podem Catalunya de no participar de l'espai unitari, però ara mateix a Catalunya en Comú hi participa molta gent de Podem, tant a nivell de bases com a la direcció, com Vicenç Navarro o Jéssica Albiach. Ja hi ha una experiència compartida. Ara es tracta primer que Podem es pugui desenvolupar. Necessitem una força morada, que és essencial perquè es puguin construir alternatives de país aquí i també a tot Espanya. Es tracta que la força morada impregni fortament la realitat de les confluències.

Imagino que fa uns mesos no es plantejava dirigir Podem Catalunya. Com fa el pas?

Hi ha una reflexió que em trasllada bastanta gent de Podem i és que probablement la millor solució perquè Podem es pugui desenvolupar fortament és que jo em presenti amb una candidatura a la secretaria general. Me la fan diverses persones que considero referents de Podem Catalunya i després es concreta amb una carta col·lectiva que signa molta més gent. Em traslladen la possibilitat de construir conjuntament aquest projecte per estabilitzar Podem, per fer-ne un partit al servei de les classes populars de Catalunya, molt lligat al que significa la protesta social, que estigui molt obert als barris i pobles del conjunt de Catalunya, que construeixi confluències i espais unitaris molt més potents i molt més morats i que sigui també un Podem clau per desbloquejar l'actual situació política.

Plantegem un Podem que es pugui desenvolupar i projectar, i això no va en detriment dels espais unitaris, sinó que els construeix millor

Entre les persones que li traslladen la reflexió hi havia Pablo Iglesias?

La iniciativa parteix de Catalunya. Després és evident que amb el Pablo [Iglesias] i amb el conjunt del grup confederal [al Congrés] hem compartit moltíssimes coses. De fet, el 2014 sóc de les persones que amb el Pablo recorre Catalunya per explicar que hi ha una nova iniciativa que era Podem. En tot cas, van ser absolutament escrupolosos per dir que això en tot cas havia de partir de Catalunya.

No li sembla contradictori amb el que suposadament propugnava l'anomenada nova política que una mateixa persona acumuli tants càrrecs com serà el seu cas si guanya les eleccions a Podem?

Sí i no. No perquè jo he estat el candidat d'En Comú Podem, per tant de Podem, en dues eleccions generals, i el de Catalunya en Comú Podem en unes catalanes. D'alguna manera, ja he exercit el lideratge sobre el conjunt de l'espai, si es vol d'una manera no tan directa, i trobo que és bo que aquesta pertinença a Podem, que podia tenir elements artificiosos, ja es faci directament. Però alhora és veritat que els darrers anys hem viscut moments extraordinaris, tant que ha implicat fer coses que no hauríem pensat. De fet, ja he esgotat el codi ètic que vaig signar, perquè deia que em podia presentar a dues legislatures i a una tercera extraordinària. És un moment molt extraordinari i si cal fer passos endavant es fan. Ara bé, això té un límit i no em vull eternitzar en la política, crec molt en la renovació. Podem ha de poder consolidar lideratges i aquest és un del processos que s'ha de fer en la nova etapa, fins ara no ha pogut.

En poques setmanes Catalunya en Comú celebra una assemblea organitzativa. Quines prioritats tindrà?

Catalunya en Comú és un projecte que es funda fa un any i en aquell moment se'n construeix l'ideari polític. El que falta és la construcció organitzativa i el gran desplegament en termes territorials, sobretot pensant en un horitzó molt important, com són les municipals del maig de 2019, que seran claus. Perquè malgrat totes les tempestes que estem veient ara, que estem inscrits en un cicle reaccionari i sembla que Ciutadans puja molt, crec que veurem com les llavors del canvi tornen a germinar a les municipals del 2019. La prioritat serà construir la confluència a nivell local i donar una força democràtica molt potent als espais de confluència.

La setmana passada al ple del Parlament va proposar formar un govern transversal integrat per figures independents. Té recorregut la proposta?

El que seguim veient és que hi ha una reafirmació a dir que hi ha una majoria independentista i és aquesta la que ha de concretar govern. Això és cert, però tant com que encara no ho han fet. S'ha de fer un govern ja. Hi ha 40.000 persones que estan esperant que hi hagi uns criteris de veritat sobre la renda garantida a Catalunya i estan patint aquest bloqueig, tenim les llistes d'esperes que tenim, de les més altes de l'Estat... Tenim massa urgències per seguir sense la formació de govern, de la mateixa manera que hi ha una acció repressiva de l'Estat que no ajuda. Aquí hi ha una legitimitat i una responsabilitat. I és que aquesta majoria que diu que vol formar un govern, que el formi d'una vegada. El que plantegem és que si aquesta majoria és incapaç de fer factible la seva majoria, pels motius que sigui, la millor sortida passa no per unes eleccions, sinó per un govern transversal. Que hi hagi gent que des de l'error més absolut i la percepció més irreal pensi que no formant govern estàs fent un boicot a l'Estat i no pas un autoboicot a Catalunya...

En què s'hauria de centrar aquest hipotètic govern?

Creiem que seria millor un govern transversal, en què els lideratges socials i culturals que ha generat aquesta societat hi estiguin presents. No parlem d'un govern de tecnòcrates, sinó d'un govern ampli que permeti al país recuperar la seguretat i la confiança en ell mateix, perquè l'absència de govern ens situa clarament en una situació d'inseguretat, polarització i incapacitat d'anar endavant. Creiem que aquest seria el millor govern i hauria de tenir com a prioritats una agenda social molt potent, perquè la desigualtat està creixent a Catalunya; l'objectiu d'acabar amb la judicialització de la política i aconseguir la llibertat de les persones que ara mateix estan en presó preventiva; una agenda molt potent en la idea de construir un projecte comú de país més enllà de l'Estat autonòmic i tenir molt clar que no es pot practicar mai la unilateralitat contra una part de la població del país. Dit això, el que hi ha és una majoria que ha de fer efectiu el govern. És legítim, doncs que ho faci.

El coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, a l'exterior del Parlament. | Marc Font.

El coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, a l'exterior del Parlament. | Marc Font.

Els integrants del govern no cal que siguin diputats, però en canvi sí que ho ha de ser el president. Un dels noms que sona aquests dies per al càrrec és el d'Ernest Maragall, diputat d'ERC. Li semblaria un bon candidat?

Creiem que un govern d'aquest tipus només tindria sentit si el president tingués unes característiques clarament progressistes. Sobre els globus sonda prefereixo no pronunciar-me, perquè és un joc molt pervers que estem vivint a la política catalana. Per a nosaltres no és tan important la figura de la presidència, sinó la proposta política. Ara estem tenint debats sobre candidats i en algun cas candidata sense gairebé cap debat sobre propostes. D'un dia per l'altre es pot passar d'una proposta que se li fa a la CUP que sembla que sigui de contingut més radical a propostes més autonomistes. Crec que té a veure amb la desorientació estratègica d'aquesta majoria formada per Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Fins i tot el debat sobre la unilateralitat no és estratègic, sinó simbòlic, tot i que té conseqüències penals.

Amb el que diu, sembla clar que voldríeu un candidat d'ERC.

Creiem que la presidència d'un govern del catalanisme progressista, que tingui molt clar que un país no es construeix sense la seva gent i que, per tant, s'ha d'acabar amb la desigualtat d'una vegada, ha de pertànyer a una força progressista.

Si posem el focus en les prioritats que defineix per a aquest govern transversal, n'hi ha que són més fàcils d'assolir que d'altres. No sé fins a quin punt un govern de la Generalitat pot evitar la judicialització de la política o acabar amb la situació de presó preventiva de dirigents independentistes. La passada legislatura, el Tribunal Constitucional també va tombar normatives de contingut social. Com es poden materialitzar aquestes propostes?

Tot i els discursos d'eixamplar la base, les actuacions dels darrers mesos han provocat que una part de la població catalana s'hagi alineat de les pròpies institucions catalanes, i això no es pot permetre

És impossible pensar a recuperar les institucions sense formar govern, més enllà que aquesta recuperació sigui difícil o fàcil. Tots aquells que diuen que volen recuperar les institucions catalanes haurien d'explicar quina proposta de govern tenen i en el cas de la majoria fer-la efectiva. Recuperar les institucions és treure-les de les urpes del 155 i el PP, però també recuperar la institucionalitat, i això significa que les institucions han de saber representar el conjunt del país. Ara tenim un país que ha viscut la situació dels darrers mesos de forma polaritzada. Tot i els discursos d'eixamplar la base, les actuacions dels darrers mesos han provocat que una part de la població catalana s'hagi alineat de les pròpies institucions catalanes, i això no es pot permetre. Recuperar les institucions significa també tenir una veu pròpia de Catalunya, que ara no tenim. I això té a veure amb poder obrir un escenari de normalització democràtica, que significa també la capacitat d'interpel·lar els aparells de l'Estat amb denúncies en què pots fer una força molt major si tens govern, tant a nivell estatal com internacional. I això també té a veure precisament amb recuperar la política i abandonar els jutjats. Evidentment això té una dificultat enorme, però l'alternativa quina és? No formar govern i anar d'elecció en elecció? No crec que això sigui cap alternativa a res. El Tribunal Constitucional ha estat un obstacle per desenvolupar polítiques socials, però no pot ser una excusa. Els ajuntaments del canvi, que també tenen limitacions de certes lleis, han demostrat amb escreix que un obstacle és quelcom que has de superar i no una excusa. El que no pots fer és que el problema es converteixi en una forma d'autojustificar-te si no hi busques solucions.

Vivim una situació d'excepcionalitat política, amb mobilitzacions de diversos tipus. Des de fa uns mesos determinats mitjans han criminalitzat l'actuació dels Comitès de Defensa de la República (CDR), relat que han comprat diversos partits i ara la Fiscalia amenaça de denunciar aquest moviment per rebel·lió. Què pensa d'aquestes protestes que tenen un caràcter més desobedient?

He estat anys i anys en moviments socials i amb la situació que vivim tota protesta i tota expressió d'acció col·lectiva i de dissidència és legítima, però en tot cas nosaltres no compartim l'estratègia de fons que mou moltes vegades aquestes protestes. De fet, estem treballant amb l'horitzó de la mobilització del dia 15, que ha establert l'Espai per la Democràcia i Convivència perquè creiem que és el que necessitem ara, mobilitzacions molt àmplies i transversals. Però és evident que no tenim un fenomen de violència en aquest país i que l'actuació de la Fiscalia és més del mateix del que ja vivim en aquests mesos, amb una actuació absolutament desproporcionada.

Amb la situació que vivim tota protesta i tota expressió d'acció col·lectiva i de dissidència és legítima, però en tot cas nosaltres no compartim l'estratègia de fons que mou moltes vegades aquestes protestes

Des de fa uns quants anys es viu una deriva autoritària i una retallada de drets que va més enllà de la qüestió independentista. Com l'interpreta?

Hi ha un creixement de la resposta repressiva almenys des dels anys 2010 i 2011. Hem vist vaguistes empresonats, l'aprovació de la Llei Mordassa, dirigents de la Generalitat demanant penes de presó altíssimes per l'acció d'envoltar el Parlament. Allò es va qualificar de cop d'estat per part de dirigents de formacions que ara tenen la majoria a Catalunya, es va dir que s'havien superat totes les línies vermelles i es va comparar amb el 23-F. És bo que en el reconeixement dels elements repressius n'hi hagi cap a totes les bandes i cap a totes les parts. El que estem vivint és una crisi dels sistemes polítics i sobretot una crisi dels governs i la seva incapacitat de donar respostes polítiques. Quan els governs no tenen capacitat de donar respostes polítiques, les coses acaben als jutjats. I això és un element molt clar de la incapacitat política que hi ha hagut durant molt de temps. Si no tens capacitat de donar resposta a les demandes de la gent i la gent protesta, sovint això acaba en repressió, el símptoma més clar d'una crisi profunda de la política.

Per una banda sembla que a nivell estatal vivim una revitalització de la protesta social al carrer, amb les mobilitzacions dels pensionistes o la vaga feminista del 8 de març, però alhora un partit clarament alineat amb la repressió a les mobilitzacions socials, com és Ciutadans, sembla que guanya suport. Com ho explica?

Hi ha dos fenòmens relacionats. En el cas de C's el seu creixement té a veure amb el procés, si vols n'és el revers fosc. Però és evident que en la mesura que una part de la ciutadania de Catalunya s'ha vist apartada de l'acció de les majories polítiques que hi ha hagut, ha acabat impugnant aquesta realitat. I C's, en gran part, ha vingut a representar aquesta impugnació. I alhora té a veure també amb un fenomen de desfeta del PP a Espanya. Els dos s'han retroalimentat. En la mesura que aconseguim desenvolupar una proposta de canvi polític que permeti establir nous horitzons d'esperança aquesta situació de major reacció i decantament cap a la dreta política es podrà evitar.

Més enllà dels bons resultats en barris de classe alta, com Sarrià o Pedralbes, el 21D C's va tenir molt de suport en nombrosos barris populars, on teòricament els Comuns haurien de ser molt competitius. En què van fallar?

Les eleccions del 21D, que com a bloc les va guanyar JxCat, ERC i la CUP, en termes de partits les van guanyar C's i JxCat. I els dos en gran part van sintetitzar el missatge més simple i amb més dificultat d'aplicació política real. JxCat va dir que si guanyaven Puigdemont tornava, per tant era la restauració de la legitimitat del president de la Generalitat i s'acabava el que s'havia viscut amb el 155. C's deia que si guanyava acabaria amb el procés i els independentistes. En unes eleccions de fortíssima polarització social, aquestes discursos van triomfar. El que passa és que el resultat posterior és que Puigdemont no va tornar, que humanament es pot entendre però políticament s'ha d'explicar. Perquè és una de les moltes coses que es van dir i no s'han complert. Entenc que ara és un moment dur, però és molt evident que s'han dit moltes coses que no eren certes. I algú ha d'explicar això directament. C's efectivament va guanyar les eleccions, però alhora és incapaç de proposar absolutament res per sortir de la situació actual. Dèiem que els blocs bloquegen i ha quedat meridianament clar. Nosaltres vam apostar per un discurs que creiem que permetrà que el país tiri endavant, però en un moment de molta polarització no és un discurs senzill. Aquest país tirarà endavant amb la seva gent i això significa no unilateralitats, ja no amb relació a l'Estat sinó amb el propi país, i significa posar els drets de la ciutadania al centre. Aquesta és la feina que hem de seguir fent, en la mesura que moltes de les coses que es van dir en aquell moment ara veiem que ens diuen al contrari. Veiem com Joan Tardà diu que caldria un pacte estratègic transversal de les forces progressistes, siguin o no independentistes, després ho vam veure amb Oriol Junqueras i Marta Rovira, l'Iceta ha parlat d'un govern de concentració... Hem de seguir treballant en aquesta línia i estar al costat i donar suport a tota l'autoorganització ciutadana i la protesta social i obrir-nos molt a tots els barris i pobles de Catalunya. Hem de fer propostes que vagin molt més enllà del terreny electoral.

Vivim temps en què no hi ha espai per a les propostes de matisos?

Crec que vivim en temps suficientment greus perquè tots i totes haguem d'anar amb la veritat per davant i construir a partir d'aquesta veritat. Ja sé que no existeix la veritat com a tal i que tots tenim les nostres veritats, però masses tenen les seves mentides. Es va dir que hi havia estructures d'estat que no existien, dirigents de l'independentisme em van explicar que hi hauria un reconeixement de no sé quants estats, que després no hi ha estat, es van dir moltes coses que després es va demostrar que no hi eren.

Ara estem vivint en una situació molt dura, però això no vol dir que tots els clams de sobirania que representen el 15M, les mobilitzacions socials o l'1-O no estiguin molt presents en la construcció del futur.

Ha comentat que l'1-O va ser un "acte extraordinari de sobirania sostingut per la gent que va marcar un abans i un després de la nostra història". Per on hauria de passar el següent acte de sobirania?

L'1 d'octubre com a síntesi d'un procés molt més llarg de mobilitzacions i clam de sobiranies crec que va constatar diverses coses importants, com és el fracàs de l'Estat. Amb una supèrbia enorme es va negar a dialogar i va dir que no hi hauria urnes. El que passa és que posteriorment el capital construït es va convertir en una discussió de Palau de la Generalitat per tirar per una via que va apartar la meitat del país. Crec que va ser un dels grans errors estratègics i democràtics dels que governaven i ara estem vivint en una situació molt dura, però això no vol dir que tots els clams de sobirania que representen el 15M, les mobilitzacions socials o l'1-O no estiguin molt presents en la construcció del futur. Hi ha èpoques històriques que són molt contradictòries. Es recorda els anys 60 com un gran moment d'esperança i de canvis, però alhora són anys molt durs de reacció política. El problema és quin pes queda al final i què construeix el futur. Ara vivim un moment molt fort de reacció política i per part dels que han governat Catalunya hi ha hagut errors molt greus. També vivim moments d'una gran capacitat de llavor de canvi, com va ser el 15-M, les mobilitzacions de clam sobiranista, quan les dones protagonitzen el 8 de març una mobilització històrica o quan els jubilats prenen el carrer per lluitar pel futur. Per això quan proposem la idea del govern d'independents no és tecnocràtic, sinó fer govern de les nostres millors llavors de canvi. Deia Abraham Lincoln que necessitem un nou renaixement i que el govern del poble, pel poble i per a tot el poble s'imposi. Això és el que necessitem ara, en comptes d'estar discutint sobre estratègies simbòliques i si un ha de desobeir en una mesa o en una butaca.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?