Público
Público

ESTRENA A CATALUNYA Sarah Kane rebenta el Teatre Nacional

Violència, amor, crueltat, desesperació, sexe. Vint anys més tard de la seva polèmica estrena, la primera obra de Sarah Kane arriba a Catalunya de la mà d'Alícia Gorina. L'espectacle, que es podrà veure de l'11 de gener a l'11 de febrer a la Sala Petita del Teatre Nacional, compta amb un cartell luxe: Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Imatge d'assaig de 'Blasted'. / Felipe Mena/Bitó

Som al 1995. Després de tres anys i més de 100.000 morts i desapareguts, la guerra de Bòsnia és a punt d'acabar. A 2.000 quilòmetres d'allà i totalment (o gairebé) aliena a la tragèdia, a la sala petita del Royal Court Theatre de Londres, Sarah Kane estrena la seva primera obra: Blasted. La història d'una noia de 21 anys que es retroba amb el seu antic amant, que està greument malalt del pulmó, en una luxosa habitació d'hotel a Leeds. Un espectacle que, excepte per quatre gats mal contats, va ser considerat "un festival repugnant d'immundícia" (Jack Tinder, Daily Mail), "una porqueria ingènua" (Michael Billington, The Guardian) i "una càmera d'horrors truculenta, dissenyada per escandalitzar i res més" (Nick Curtis, Evening Standard). Ara, més de vint anys més tard, Blasted arriba per primera vegada a Catalunya. Crítics, esmoleu les tecles.

Em trobo amb Alícia Gorina, la directora de l'espectacle, en una de les sales d'assaig del TNC. Són les nou del vespre i ells, tot just, han acabat un passi. Mentre els tècnics acaben d'escombrar i els actors ja estan a punt de marxar, llanço la primera pregunta: Per què? Per què han fet falta vint anys. Per què Blasted. Per què ara. Gorina somriu i no triga a respondre: "Perquè Sarah Kane és la mare del teatre que faig. Volia investigar i entendre els orígens del que faig i Blasted t'ho ensenya trencant amb el naturalisme en directe".

M'explica que la va llegir fa molts anys, quan estudiava direcció a l'Institut del Teatre, i li va obrir, literalment, un món de possibilitats. No la tenia entre cella i cella, però la tenia allà. En un calaix. Present. Latent. I que ara la volia dirigir per un tema de justícia. Perquè com a espectadora i creadora necessitava que es fes, perquè és un buit molt gran i, perquè alhora és com un alliberament: "Explica com penso que és el món i no sé com explicar". La violència de gènere, la invisibilitat dels abusos sexuals en la societat heteropatriarcal i el (gairebé) menyspreu a les guerres més enllà d'Europa o Amèrica. Abans els Balcans, ara Síria. Blasted és tan actual que fa por.

Sense Blasted, per exemple,no s'entén el canvi de paradigma teatral de finals de segle XX. A nivell estructural i estilístic, l'obra està dividida en dues parts: una primera absolutament naturalista, molt propera a la tradició teatral britànica del realisme social i al teatre d'Ibsen; i una segona, –a cavall entre el gènere surrealista i l'absurd de Beckett–, en què queden trencats els límits dramàtics tradicionals. A més, posa el dit a la llaga en un tema de candent actualitat: els efectes de la violència i la seva representació en la societat actual. A Blasted hi ha, –atenció espòiler–, violacions, abusos sexuals, nadons morts i antropofàgia.

Potser per això, no puc evitar preguntar-li com creu que reaccionarà el públic. Tornarà a haver-hi crítiques tan ferotges com les dels 90? "Volem que la gent s'incomodi" em confessa. "Que al principi sigui un impacte que puguis racionalitzar". Potser ja no tant per l'estructura formal, –la segona part va ser un xoc en el seu moment, però representa un tipus de teatre al qual estem o hauríem d'estar acostumats–, com pel tema i, segons Gorina, el tempo de l'espectacle. A més, el públic se sentirà literalment exclòs de l'espectacle durant tota la primera part. Serà més voyeur que espectador. "Després", anticipa la directora, "s'adonaran que tenim un filtre als ulls". S'adonaran que aquesta luxosa (i masculina) habitació d'hotel no és res més que el món tal com el coneixem, un món que es desmunta. Que rebenta.

Imatge d'assaig de 'Blasted'. / Felipe Mena/Bitó

La gran pregunta, de fet, continua sent la mateixa que fa vint anys: Molesta més la representació de la violència que la violència en si mateixa? Al Londres de mitjans dels 90, quan mig món encara al·lucinava amb Reservoir Dogs i portava samarretes en homenatge al Mr Wolf de Pulp Fiction, Kane va optar per fer radicalment el contrari. Allunyar la violència de l'espectacularitat, de la glamurització que en feia i fa Quentin Tarantino o, recentment, Joc de Trons. Va decidir, simplement, presentar-la tal com és.

L'objectiu? Activar la reflexió crítica i la consciència dels espectadors. Estava convençuda que la crueltat no pot ser silenciada al teatre, que no podem seguir perpetuant la violència. També la de gènere. Blasted, tal com apuntàvem abans, denuncia la invisibilitat i normalització de l'abús sexual. "Per això, m'explica l'Alícia, "hem volgut que no hi hagi res en el personatge de la Cate que pugui justificar ni provocar la violació". Ni la roba ni l'actitud. Potser perquè en altres propostes –curiosament dirigides per homes– la Cate tenia un punt Lolita. I perquè estan convençuts que sovint els mitjans de comunicació i la ficció frivolitzen massa la violència, Gorina i companyia han optat per una adaptació crua i despullada. Sense sang. Trobar la poesia i fugir de l'exhibició, de la pornografia del dolor. Fer del teatre un oasi d'humanitat.