L’artista uruguaiana Valeria Piriz s’estrena a Fira Tàrrega amb una performance nascuda a partir d’una sèrie de 12 feminicidis que van tenir lloc el 2015 a l'Uruguai. Aquest és el punt de partida de Diez de cada diez, que posa en el centre del debat la violència cap a la dona, la violència de gènere i la violència en la seva expressió més simple (o més complexa). L’espectacle d’aquesta artista visual utilitza una tècnica de creació de motlles de figures humanes a força de precintatge de cinta adhesiva. Una proposta d’abast participatiu en la qual intervenen 10 actrius seleccionades per a l’ocasió que es podrà veure el 8 i 9 de setembre a la capital de l’Urgell.

'Diez de cada diez' sorgeix d’una necessitat seva per fer reflexionar al món sobre la violència de gènere?

Sí, absolutament. L’any 2015 proposo fer una obra a l’INAE (Institut Nacional d'Arts Escèniques d’Uruguai) i explico com vull dur a terme la performance. De seguida es comencen a apuntar actrius i fem la nostra primera actuació a la fira Tristán Narvaja d'Uruguai totes vestides de vermell. Per què de vermell? Les alertes estan en vermell, els advertiments estan en vermell i el perill també. Les dones vestides de vermell som molt més provocatives i generem incomoditat. En canvi veure a 20 dones de vermell pel carrer et fa sentir més impune. Amb això vull empoderar a les protagonistes de la performance però també al públic que interactua amb elles.

Com arribes a Fira Tàrrega?

El seu director artístic, Jordi Duran, ve a Uruguai i veu el meu treball i ja en el seu cap comencen a bullir les idees. Em demana que vagi a Fira Tàrrega amb Diez de cada diez però treballant amb dones del carrer, no amb actrius. I així va ser com vam iniciar aquesta aventura.

Valeria Piriz durant la 'performance' de carrer 'Diez de cada diez'. FIRA TÀRREGA

Et sorprèn la proposta de fer l’obra amb actrius sense experiència?

No em va sorprendre, però em va semblar que era complexa. Considero que una cosa és ser artista i tenir les eines per treballar amb qualsevol tema que s'hagi plantejat i l'altra és no tenir aquesta formació i plantejar-te treballar el tema quan has viscut una situació similar i acabes fent una catarsi. El repte per mi ha estat treballar amb dones que no tenien aquesta formació però que havien d'aconseguir arribar al públic. El nostre no és un grup de dones que s’assegui a donar testimoni sobre violència de gènere, és una metàfora. L’objectiu, doncs, era treballar amb elles ensenyant-los-hi les bases d'una obra però sense deixar de construir eines entre nosaltres com a grup per generar un vincle.

Un treball que s'ha intensificat les dues últimes setmanes abans de la Fira.

Sí, ha estat molt intens perquè no solament compartim els assajos sinó que a més hem conviscut en aquesta residència artística. Hem anat a prendre una canya, hem sortit a sopar, a ballar… A més, jo mai trenco el lligam amb les actrius que han dut a terme la performance a Uruguai i ahir mateix ens van enviar missatges de veu i vídeos per telèfon desitjant-nos molta sort amb l’assaig obert.

Una experiència de la qual us nodriu totes, oi?

És una anada i tornada perquè jo també tendeixo a estar dins de l'obra com a performer i aquí només he decidit dirigir l'obra i és tota una experiència. Quan això que faig em deixi d'emocionar ho deixo de fer. Estic acostumada a treballar amb grups i dones, i jo dic que moltes dones juntes o fem bruixeria o generem conflicte. Aquí no es donen cap de les dues coses, hahahaha.

Creu que el que passa a Uruguai és extrapolable a Espanya?

Òbviament. El 2015 es va viralitzar una notícia de El Mundo que deia que Uruguai no era país per a dones i es comparaven estadístiques amb morts de dones per violència de gènere a Espanya i al meu país. Avui dia les xifres són bastant similars per desgràcia. I ja després està el tema de les lleis que no acaben de reflectir el perill de la situació. A Catalunya hi ha 5.000 denúncies però jo crec que la llei no està preparada per fer front a aquesta xacra social. És una obra que no ataca als homes, serveix per interpel·lar, per fer reflexionar.

Com reacciona el públic davant 'Diez de cada diez'?

Aquí a Tàrrega com al meu país vaig veure gent de tot. Alguns molt desconnectats amb el que veien, uns altres reien... L'obra en sí t'interpel·la i això ho vaig veure en el públic i vaig veure gent que no ho estava passant bé, altres sorpresos quan veien les crisàlides que deixen les noies sobre el terra. Jo considero que una obra és bona quan aconsegueix travessar molts punts de vista. Aquí el públic està més educat en teatre de carrer, encara que no la majoria. A Uruguai no estem tan acostumats a l'art performance.

La seva obra s'acosta més a la denúncia social però la fa al carrer. Fa falta més 'performance' d'aquest tipus que arribin al gran públic?

Jo crec que l'art té una capacitat que té a veure amb la transformació de la realitat. De problematitzar un tema social mitjançant una metàfora. La performance en un espai públic també està prenent a aquest públic, a l'espectador l’integres a l'obra. Quan fas una performance la pots fer en un espai públic i així trenques aquesta trama social, i el vianant es troba amb alguna cosa que no espera. És llavors quan reacciona.