Público
Público

ELECCIONS PRESIDENCIALS França, nova etapa

En un sistema que s'esfondra i en el qual els partits tradicionals són escombrats, el líder d'En Marche!, Emmanuel Macron, es declara sense embuts "europeista", neoliberal i lliurecanvista, i es perfila com a guanyador de la segona volta de les eleccions presidencials.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El candidat ultraliberal a la presidència de França, Emmanuel Macron (c), a l'endemà de la primera volta de las elecciones. /EFE

Director de Le Monde diplomatique

La primera sorpresa va ser ... que no hi va haver sorpresa. Per una vegada les enquestadores no es van equivocar. Al Regne Unit amb el brexit o als Estats Units amb Donald Trump, els sondejos van errar completament. A França en canvi, amb setmanes d'antelació, les consultores van anunciar que, a la primera volta de les eleccions presidencials del passat 23 d'abril, els vencedors serien, en aquest ordre: Emmanuel Macron (En Marche!). I Marine Le Pen (Front Nacional), únics classificats per passar a la segona volta del 7 de maig. I que just després arribarien, també en aquest ordre: François Fillon (Els Republicans), Jean-Luc Mélenchon (La France Insoumise) i Benoît Hamon (Partit Socialista). I van encertar (1).

Uns resultats com aquests, en un país traumatitzat per la crisi social i els atemptats jihadistes, constitueixen un veritable sisme i mereixen diversos comentaris.

Primer, indiquen el final d'una llarga etapa de la història política francesa que va començar el 1958 amb l'adopció de la Constitució actual i la instauració de la V República. Des d'aquesta època, és a dir des de fa gairebé seixanta anys, sempre s'havia classificat per a la segona volta com a mínim un dels dos grans partits francesos: el gaullista (amb diferents denominacions al llarg del temps, RPR, UDR, LR) i el socialista. Aquest cop, cosa inaudita, cap dels dos ha aconseguit sobrepassar els obstacles de la primera volta. En si, això ja és històric i demostra, com en altres països, el profund desgast de les formacions polítiques tradicionals que dominaven l'escena des de la Segona Guerra Mundial.

Les eleccions presidencials franceses demostrem 'el profund desgast de les formacions polítiques tradicionals que dominaven l'escena des de la Segona Guerra Mundial'

La derrota és particularment espectacular per al Partit Socialista perquè aquesta formació era al poder des del 2012, controlant els tres principals centres de decisió política: la Presidència de la República (François Hollande), la Presidència del Govern (Primer Ministre: Bernard Cazeneuve), i l'Assemblea Nacional.

El candidat socialista, Benoît Hamon -cap d'una fracció crítica amb el president Hollande i que es va imposar en les primàries enfront, entre d'altres, de l'exprimer ministre Manuel Valls- va conduir una campanya particularment desastrosa i erràtica.

Benoît Hamon REUTERS/Pascal Rossignol

Amb algunes bones idees (la renda bàsica universal) però amb una obsessió histèrica antirussa i un arrogant rebuig a establir aliances amb la gran força d'esquerres, La France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon. Hamon tot just va obtenir el 6,36% dels vots, el pitjor resultat en seixanta anys del Partit Socialista. El resultat encara és més calamitós si es té en compte que s'havien unit a ell els ecologistes ... Amb tan funest desenllaç, Benoît Hamon va comprometre el futur mateix del Partit Socialista, que -després del fracàs de l'impopular president François Hollande- corre ara el risc d'esclatar en diversos trossos.

Un altre cas tràgic és el de François Fillon, candidat d'Els Republicans, el partit hereu del gaullisme i expressió sociològica de l'àmplia burgesia conservadora. Contra tot pronòstic, Fillon havia aconseguit imposar-se en les primàries internes enfront de candidats de pes com Nicolas Sarkozy (expresident, 2007-2012) i Alain Juppé (exprimer ministre). Amb un programa de càstig social molt dur.

Normalment, aquestes primàries eren el seu principal escull i totes les enquestes el donaven com a futur president de França. Però aquí va començar el seu calvari.

El  conservador François Fillon, quan va presentar el seu programa electoral | ETIENNE LAURENT (EFE)

El setmanari satíric Le Canard enchaîné va publicar un seguit de revelacions sobre els "llocs de treball ficticis" que Fillon, com a diputat (i com la llei, en certa mesura, l'hi permetia), va atorgar a la seva esposa i als seus fills. Es va deslligar aleshores contra ell una campanya d'agressió mediàtica d'una violència excepcional. Durant interminables setmanes, els mitjans de comunicació el van escorxar viu i van arruïnar la seva imatge. En realitat, comparada amb la que es practica a Espanya, la corrupció de Fillon era de baixa intensitat. I cal preguntar-se a què es va deure un acarnissament tan gran contra el candidat de la dreta tradicional. Per obrir-li camí a Emmanuel Macron, que compta amb el suport decidit de la majoria dels oligarques propietaris de grans mitjans? Per sancionar l'aposta de Fillon d'establir, en política internacional, una aliança amb Rússia?

Emmanuel Macron, compta amb el suport decidit de la majoria dels oligarques propietaris de grans mitjans

Una altra lliçó dels resultats de la primera volta és la que es refereix al Front Nacional (FN), d'extrema dreta. Aquest partit ve guanyant, últimament, a la primera volta, gairebé totes les eleccions a França. Però el sistema francès de dues voltes obliga els partits a pactar aliances per a la segona ronda. I el Front Nacional és un partit orfe, no té cap aliat, no pot constituir cap coalició; amb la qual cosa, queda desproveït de reserves de vots per vèncer l'escull de la segona volta. Així, per exemple, en les eleccions regionals de desembre de 2015, el FN va ser el partit més votat (1 27,73%) de França en la primera volta, però, en la segona ronda, va ser incapaç de conquerir la presidència de cap regió.

Marine Le Pen, en un acte a París. REUTERS/Charles Platiau

El passat 23 d'abril, la seva líder Marine Le Pen no va aconseguir alçar el seu partit al primer lloc, va quedar segona amb un milió de vots menys que Emmanuel Macron. Una important decepció pel seu electorat. A pesar que els mitjans de comunicació dominants, per a mobilitzar a favor de Macron, agiten l'espectre d'una possible victòria del FN el 7 de maig, és pràcticament impossible que ho aconsegueixi. El risc de veure a Marine Le Pen guanyar la segona volta és absolutament mínim en un país on, el passat 23 d'abril, el 80% dels electors no van votar per ella. Encara que aquest partit, aprofitant la crisi, ha tractat de reconvertir-se dissimulant els seus trets més visibles del neofeixisme i adoptant els atributs del populisme de dretes, manté el seu ADN racista, antisemita i xenòfob. La seva probable derrota (una més ...) els farà entrar sense dubte en una crisi existencial.

Tot i no haver pogut classificar-se per a la segona volta, l'altre vencedor d'aquestes eleccions és, sense discussió, Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise. El 2012, Mélenchon havia obtingut 4 milions de vots (un 11%). Aquesta vegada va arribar als 7 milions (un 19,6%). S'ha quedat a mig milió de vots tot just de la segona volta ... I, per la claredat del debat, és una pena.

 Jean-Luc Mélenchon, en un dels seus mítins de campanya. REUTERS/Pascal Rossignol

Considerat com "el millor orador de la política francesa", el dirigent insubmís va fer una campanya intel·ligent, intensa, brillant i inventiva. Amb innovacions tecnològiques mundials com la dels hologrames que li van permetre estar "present" en sis ciutats alhora ... I va desenvolupar un programa precís i clar (2) sobre tots els temes que interessen avui a una societat molt castigada per la desocupació, la marginació social i la violència dels atemptats gihadistes. Ha sabut recollir i expressar la indignació de molts francesos farts de la politiqueria i que, com en alguns països d'Amèrica Llatina, clamen: "Que marxin tots!".

El pes dels electors "insubmisos" serà decisiu en la segona ronda. I és també molt probable que aquesta poderosa força electoral permeti a Jean-Luc Mélenchon obtenir un important resultat en la "tercera volta", o sigui les eleccions legislatives previstes pels dies 11 i 18 del proper mes de juny. Com a quarta força política del país, France Insoumise podria constituir un grup parlamentari 'frontissa'. En aquest cas, el seu paper en la nova Assemblea podria ser determinant.

És molt probable que la força electoral que va donar suport a Mélenchon li permeti obtenir un important resultat en la "tercera volta", o sigui les eleccions legislatives previstes pels dies 11 i 18 del proper mes de juny

Darrera consideració, sobre Emmanuel Macron (39 anys), vencedor del 23 d'abril i probable nou president de França. Amb escassa experiència -va ser assessor del president Hollande i efímer ministre d'Economia-, va tenir la intuïció que el sistema polític tradicional estava corcat i amenaçava ruïna. Va sortir del Govern, va abandonar a Hollande i va llançar, davant la incredulitat general, el seu moviment En Marche! (Que té les seves pròpies inicials ...) quan semblava que no existia espai per a una nova força política.

En realitat, l'èxit de Macron es deu més a les circumstàncies que als seus propis mèrits. Perquè una sèrie d'esdeveniments imprevistos van anar eliminant als seus principals rivals potencials.

Dins del Partit Socialista, el seu competidor més perillós, Manuel Valls, va ser descartat en les primàries. I el candidat designat, Benoît Hamon, considerat com massa a l'esquerra i com a "traïdor" d'Hollande, no podia seduir el conjunt dels socialistes i, per tant, no era un contrincant nociu per Macron.

Després, dins la formació de dretes 'Els Republicans', el candidat que li podia fer més ombra, Alain Juppé, va perdre. I el vencedor, François Fillon, va ser destruït pels escàndols de corrupció. A tot això es va afegir el descart del president François Hollande quan va anunciar que no es presentaria a les eleccions.

Quins adversaris li quedaven a Macron? Essencialment dos: Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon. Ni el poder financer, ni el poder empresarial, ni el poder mediàtic podien acceptar, per diferents raons, a cap d'aquests dos candidats. Per això, a partir del passat mes de febrer, tot el formidable pes dels poders fàctics es va posar al servei d'Emmanuel Macron. En particular, els mitjans de comunicació dominants -que a França estan en mans d'un grapat d'oligarques multimilionaris- es van llançar a una frenètica campanya a favor del líder d'En Marche! Aportant-li a més un suport financer considerable. De tal manera que Macron, orador bastant mediocre i amb un programa encara més confús, es va anar imposant a les enquestes com el probable guanyador.

Si la seva victòria, com acabem d'analitzar, es deu en part a les circumstàncies i de l'eliminació conjuntural dels seus rivals, també és d'altra banda el resultat del que Macron significa. En un sistema que s'esfondra i en el qual els partits tradicionals són escombrats (3), el líder d'En Marche! es declara sense embuts "europeista", neoliberal i lliurecanvista. Defensa decididament l' "uberització" de l'economia i aposta pel social-liberalisme.

El seu projecte, en vies de realització, respon al vell somni de la elits burgeses en temps de crisi: constituir una formació política que podríem anomenar de Gran Centre, integrant a l'esquerra de la dreta, al centre i a la dreta de l'esquerra. En poques paraules, com diria el comte de Lampedusa: canviar-ho tot perquè res no canviï.

Només cal veure l'eufòrica embriaguesa de tots els fanàtics del social-liberalisme (4) i l'espectacular pujada de les borses per entendre amb claredat el que vol dir, políticament, la victòria de Macron: una revenja dels poderosos del sistema. Però una restauració només és un respir enmig d'una crisi. I segur que la gent encara no ha dit la seva última paraula. 

NOTES:
(1) Els resultats oficials són els següents: Emmanuel Macron, un 24,1%; Marine Le Pen, un 21,3%; François Fillon, 1 20,01%; Jean-Luc Mélenchon, 1 19,58%; Benoît Hamon, un 6,36%.
(2) Llegiu: http://es.rfi.fr/francia/20170420-jean-luc-melenchon-el-outsider-con-la-corbata-roja
(3) El 23 d'abril, la meitat de l'electorat va votar a favor de dirigents "antisistema" que demanen la sortida de França de la Unió Europea o, almenys, la renegociació dels tractats europeus.
(4) A Espanya, per exemple, el diari El País va publicar, l'endemà de la victòria de Macron a la primera volta, un editorial titulat: "L'esperança Macron" (24 d'abril 2017).