Público
Público

ENTREVISTA Pisarello: "Farem tornar bojos al govern central i al de la Generalitat en matèria d'habitatge"

El primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona creu que, malgrat les dificultats, veïnes i veïns hauran de notar per força millores en la seva qualitat de vida, com a conseqüència d'una acció de govern que combina pragmatisme, "amb un republicanisme de les coses quotidianes i un horitzó de transformació mantingut al llarg del mandat"

Publicidad
Media: 4.20
Votos: 5

Gerardo Pisarello, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona / Joel Kashila

Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de Barcelona, és un home aparentment tranquil, a qui no li sembla afectar el consum del mate, un costum que assumeix com irrenunciable. És afable i enraona amb ritme, però sense pressa. Desgrana el seu discurs de govern, però no s’oblida de contestar en essència les preguntes que se li formulen. Demostra, amb petits detalls, un bon coneixement de la història de la ciutat i del país, se li detecta un interès per la literatura i les arts, i una passió per la ciència i els avenços tecnològics. Confessa la seva debilitat pel turó de la Rovira, un lloc des del que s’intueixen moltes coses de la biografia de Barcelona.

El 13 de juny s’acompleixen tres anys de la investidura d’Ada Colau com alcaldessa de Barcelona. Va estar escollida amb el suport dels regidors d’ERC, Barcelona en Comú, PSC i un de la CUP. Aquesta majoria d’esquerres, però, ha estat impossible d’estabilitzar.

Sí, però jo diria que la investidura va marcar el rumb, en part amb allò que s’ha conquerit durant aquests tres anys, gràcies a aquest acord entre les esquerres.

Nosaltres podem dir que avui Barcelona és la ciutat de tot l’Estat en què més ha augmentat la inversió social, i això no hauria estat possible sense un acord pressupostari amb ERC, amb el Partit Socialista i amb la CUP. Si hem aconseguit moure la gran maquinària de l’Ajuntament en un sentit més redistributiu això ha estat gràcies als acords que hem assolit amb aquestes forces. I no només això, és a dir, la regulació del turisme, l’aprovació del PEUAT ( Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), també és producte d’aquest tipus d’acord, el tancament de la Model, que el Metro arribi a la Marina de la Zona Franca... Hi ha un munt de coses que han estat molt importants per a la ciutat que han estat possibles gràcies a aquest acord entre les forces d’esquerra que, amb dificultats, s’ha mantingut al llarg del mandat.

Però des del punt de vista comunicatiu, queda més la imatge del desacord que de l’acord.

Exacte, per això, de vegades, s’ha de fer un recompte de les votacions concretes, que és el que s’ha aprovat i com s’ha tirat endavant. Aquí hi ha molts projectes clau que necessiten el suport de 21 regidors. Nosaltres com a govern en tenim 11. I això vol dir que quan parlem d’àmbits pressupostaris, quan parlem del pla de barris, quan parlem dels plans de desenvolupament econòmic dels districtes, quan parlem fins i tot de reformes des del punt de vista fiscal, doncs has de buscar on és l’origen d’aquest suport, i en termes generals això ha estat possible gràcies a l’acord entre les forces progressistes i d’esquerres.

L’arribada de l’Ada Colau a l’alcaldia va provocar una expectació molt gran. Van venir mitjans de tot el món a interessar-se per saber què havia passat a Barcelona. Aquesta il·lusió inicial s’ha perdut? Hi ha hagut un aterratge a la realitat massa dur?

La gestió de les expectatives és una cosa complicada, no? Nosaltres som gent molt exigent, som gent que veníem del carrer, que veníem de l’activisme, i per tant mai no hem perdut aquest sentit diguem-ne autocrític. Evidentment hi ha un munt de temes on ens hauria agradat poder arribar més lluny, però també crec que hem pogut demostrar que es podia canviar molts assumptes relacionats amb la vida de la gent, que es podia gestionar millor, amb més sentit de la justícia social, de manera rigorosa, i sense perdre aquesta tensió de tipus política. Jo crec que encara avui, Barcelona és reconeguda per això.

L’expresident de l’Uruguai Pepe Mújica, deia que el mal de la dreta era l’autoritarisme i el de l’esquerra, l’infantilisme. Heu pecat d’infantilisme en l’accés al govern municipal, sobretot en els primers mesos de gestió?

Segurament hem comés errors, jo sempre dic que tu aquí cada dia has de prendre deu decisions, de les quals quatre o cinc segurament són equivocades, perquè no tens capacitat per repensar, per escoltar. Però jo crec que molt ràpidament hem entès com funcionava la ciutat, hem après a poder arribar a acords, i hem après sobretot que calien diferents actors per fer les coses, perquè poguessin funcionar.

No hem perdut la idea de que som aquí per defensar els drets de les ciutats, som aquí per mantenir viva la batalla per la justícia social, per mantenir viva la lluita contra la contaminació, per construir una ciutat oberta a la ciència i la tecnologia... Aquestes són les grans línies de principi que no hem abandonat, i que hem pogut combinar amb un cert pragmatisme, i el que jo anomeno el republicanisme, del dia a dia, i de les coses quotidianes.

Una ciutat té unes inèrcies que van més enllà del que pugui canviar un govern municipal. Per exemple des del 2015 fins ara, la gent ha pogut percebre un increment molt important dels lloguers i en general del mercat immobiliari. És possible que l’Ajuntament pugui incidir, amb el seu poder actual, en l’especulació immobiliària?

Nosaltres abans d’arribar a aquí havíem advertit que existia una bombolla en matèria hipotecària, i fora de les institucions estàvem en la primera línia de la lluita per la dació en pagament, per acabar amb els deutes hipotecaris, i ara constatem que la nova bombolla s’està elaborant al voltant del lloguer. Nosaltres crèiem que la única manera d’enfrontar aquesta bombolla és fer tot allò possible per aturar accions especulatives a la ciutat, les dels grans fons d’inversió, i aquí nosaltres hem comprat habitatge, pisos sencers per a que això no pugui passar...Hem multat entitats financeres que tenien pisos buits, i no hem deixat d’exigir reformes legislatives en tots els àmbits que hem pogut.

En tot cas sembla molt frustrant que en aquests tres anys els preus de lloguers hagin pujat molt per damunt del que ho han fet les rendes. No crea una frustració això, des del punt de vista del gestor i de la ciutadania?

Genera angoixa veure el patiment de la gent, veure el patiment de famílies senceres que no poden planificar amb un mínim de seguretat la seva vida, això és una cosa que et destrossa i et sap greu no disposar de més eines per afrontar aquestes situacions, però també et porta a no rendir-te. Hi ha dies que t’aixeques cansat, però no et pots rendir, i sempre s’han de buscar escletxes per fer coses.

Nosaltres hem fet moltes coses imaginatives que no s’havien intentat abans. En l’any 2020 haurem duplicat el nombre d’habitatges de lloguer públic. Quan vam arribar al govern ens vam trobar que s’havia fet molt poc, i que la majoria del que es feia estava orientat a la compra. S’ha constituït un operador d’habitatge metropolità perquè treballi dins d’un àmbit més gran, perquè sabem que la solució ha de ser metropolitana. Quan no hem arribat amb els recursos propis, perquè la veritat és que tant l’Estat com la Generalitat han tingut una actitud bastant absentista en matèria d’inversió en habitatge, hem recorregut al Banc Europeu d’Inversions, que va avaluar positivament que Barcelona tingués una política potent en matèria de lloguer públic, i ens va concedir un crèdit amb interessos molt baixos. És a dir, és frustrant veure el patiment de la gent, és frustrant veure que no sempre arribes amb la velocitat de les urgències que té la gent, és frustrant veure que no sempre tens els suports polítics de la resta de partits per tirar endavant coses que necessiten majories...Però el que constates és que no et pots rendir. No és cert que la resignació sigui l’únic camí i s’ha de tenir present que sempre existeixen alternatives: sempre és pot fer més i millor.

Un pot constatar passejant pels barris que malgrat el que s’ha fet, allò que queda és la imatge d’una ciutat ara més cara que abans d’arribar vosaltres. Es pot constatar una certa decepció de la gent.

No volem ser negacionistes: som els primers que hem reconegut que la urgència d’habitatge és a sobre de la taula, i que seria absurd negar això. Som els primers que hem reconegut i hem denunciat que hi ha una bombolla en matèria de lloguer que es va generant des de fa temps, i hem intentat explicar per totes les vies que estem fent tot allò que està al nostre abast. No hem trobat ni una mesura que poguessis dir... això es podria fer i no s’està fent. La qüestió és: amb això n’hi ha prou per acabar amb aquesta situació? Evidentment no.

"Aquest govern buscarà aliats internacionals, farà tornar boig al Govern central de torn i al Govern de la Generalitat de torn, per a que facin el que han de fer en matèria d’habitatge"

La nostra aspiració és poder acompanyar la gent, i que la gent vegi que té al costat un govern que no els deixarà sols en aquesta batalla del dret a l’habitatge. I aquest govern buscarà aliats internacionals, farà tornar boig al Govern central de torn i al Govern de la Generalitat de torn, per a que facin el que han de fer en matèria d’habitatge. Prioritzarà pressupostàriament tot el que calgui per fer efectius els drets, s’interpel·larà al poder financer per dir-los que l'habitatge no pot ser un actiu destinat a l’especulació, si no que ha de ser un dret bàsic.

Però no teniu majoria, ni prou poder municipal, ni eines bàsiques per fer front a tants reptes.

Jo crec que tenim molt més poder del que ens volen fer creure. Com deia el José Ángel Cuerda, aquell famós ex alcalde de Vitòria, allí on acaben les teves competències, comencen les teves incumbències. Nosaltres hem demostrat que molts de nosaltres que estàvem en l’activisme en defensa del dret a l’habitatge fora del govern, continuem fent activisme en defensa del dret a l’habitatge dins el govern. Nosaltres tenim regidors i regidores que continuen cridant a aturar desnonaments cada setmana a la ciutat, no?

Els darrers informes presentats per l’Ajuntament indiquen que la desigualtat entre barris es frena lleugerament. La diferència que separa el barri més ric, Pedralbes, del més pobre, ciutat Meridiana, s’ha reduït de 7,26 a 7,06 punts, segons l’índex de renda familiar disponible. Això es deu a alguna raó específica, és fruit del creixement que ha tingut la ciutat?

El que a nosaltres ens diuen els estudis empírics que hem fet, és que s’ha aturat el creixement de determinades desigualtats a Barcelona, evidentment per causes múltiples. Moltes tenen a veure amb les polítiques del govern. És a dir, quan tu fas una política, quan augmentes els ajuts en matèria de lloguer, quan dones beques menjador, quan aconsegueixes reduir el preu de l’aigua, quan evites talls en matèria d’electricitat, estàs contribuint a que aquestes desigualtats no s’eixamplin.

"Estem lluitant contra una tendència generalitzada a la desigualtat i no podem ser optimistes"

Però certament estem lluitant contra una tendència generalitzada a la desigualtat i no podem ser optimistes. Això explica que les desigualtats puguin disminuir? Relativament. També és possible que molta gent estigui sent expulsada de la ciutat a la perifèria, gent amb molts pocs recursos... Per això hem insistit molt que nosaltres hem de fer polítiques socials molts audaces i molt incisives, a Barcelona, però també que hem de defensar la necessitat què aquestes polítiques tinguin abast en l’àrea metropolitana. Per això el nostre pla de barris, per exemple, té una incidència tan forta en la zona del Besós.

Ara només hi ha 5 barris on la renda és inferior al 50% de la del conjunt de la ciutat: Ciutat Meridiana, Trinitat Nova, Torre Baró, Trinitat Vella i la Marina del Prat Vermell. El Pla de Barris, que es presenta com un pla de xoc, preveu una inversió de 150 milions d’euros. I comença a Trinitat Nova, Bon Pastor i Baró de Viver. Però moltes de les inversions previstes encara no s’han implementat.

Va costar al començament. En el primer any vam haver de conèixer com funcionava la màquina, llavors és lògic que sigui en els primers anys quan dissenyes els plans i després comences amb l’execució. Per exemple, en els primers anys teníem un nivell de superàvit que era excessiu, perquè la maquina encara no funcionava amb prou agilitat. En canvi ara tenim uns nivells d’execució que són força bons i pràcticament no tenim superàvit.

I pel que fa a les fites tangibles? A allò que pot palpar el ciutadà?

Mai no hem perdut de vista que aquest horitzó de transformació ha de venir acompanyat amb coses molt concretes. La gent ha de notar que té moltes més escoles bressol que les que tenia en el mandat anterior, la gent ha de poder notar que al final d’aquest mandat hi haurà 44 hectàrees més de zones verdes, que s’ha augmentat per quatre el pressupost en matèria d’habitatge, que s’ha creat una unitat contra els desnonaments que ha pogut aturar i evitar més de dos mil desnonaments de Barcelona, la gent ha de poder notar que quan ha arribat el moment hem estat capaços de multar els grans bancs que tenien pisos buits, han de poder notar com Airbnb i d’altres plataformes que posaven en risc el dret a l’habitatge a la ciutat i , per tant aquesta combinació entre un pragmatisme, amb un republicanisme de les coses quotidianes i un horitzó de transformació jo crec que s’ha mantingut al llarg del mandat.

Perquè per llei el superàvit no el podíeu destinar a inversió social

Només a inversions financerament sostenibles segons la llei Montoro. Hem aconseguit reduir a res el superàvit. Ara tenim un equilibri de comptes i tots els programes s’estan executant, segons l’ordre previst. Llavors, no només tenim el pla de barris, que son 150 milions, si no que en determinats llocs de la ciutat, que estan patint una situació molt dura, tenim plans de desenvolupament econòmic local que estan actuant com si fossin una eina de crèdit. Nosaltres no tenim competències per actuar com si fóssim un institut de crèdit, però estem donant ajut financer a petits projectes innovadors, de petites i mitjanes empreses, acompanyant autònoms que volen tirar endavant un projecte i que tenen problemes financers per poder-ho fer. Assessorant els treballadors perquè puguin saber quins son els seus drets laborals.

De vegades detectes en alguns barris una certa desafecció afectiva respecte el conjunt de la ciutat, fins i tot del seu entorn més proper, del districte on es troben. Fa la impressió que hi ha un sector de la població que viu com en illes desconnectades dins Barcelona. Falta un projecte comú engrescador, falta potser un cert orgull barceloní?

Sí, Jo crec que aquest orgull de ciutat i de sentir-nos part d’una comunitat, amb igualtat de drets i deures, és molt important. Hi ha molta gent que com a conseqüència de les polítiques de retallades se sent sola, deixada de banda, i la única manera de recosir això, i d’evitar la fragmentació que condueix a què les alternatives siguin les d’extrema dreta, del populisme xenòfob, la única forma d’evitar això és generar un patriotisme de ciutat, com dèiem abans, basat en les coses quotidianes: en la millora del barri, en la millora del centre sanitari, en la millora del centre cívic, en la potenciació d’espais comunitaris de participació. Què és el que hem fet? Polítiques de proximitat als barris, retre comptes de manera sistemàtica. L’alcadessa va a tots els barris de la ciutat i fa reunions obertes amb els veïns sense un guió preestablert, el mateix que nosaltres fem com a regidors, això no s’havia fet mai.

I la descentralització cap els districtes?

Hi ha un tema pendent i que nosaltres hem avançat molt poc, per no dir res, que és el de la descentralització cap els districtes. És a dir, la Barcelona del segle XXI, necessita una major descentralització per districtes, perquè tinguin més protagonisme, i, alhora, un impuls del govern metropolità.

"D’aquí a uns anys, tota Barcelona serà com un barri, com un petit districte de la gran ciutat metropolitana

Hi ha problemes que no es poden resoldre en la ciutat actual. D’aquí a uns pocs anys, tota Barcelona serà com un barri, com un petit districte de la gran ciutat metropolitana. I en aquesta descentralització cap a baix, i en aquesta articulació de cooperació intermunicipal cap a dalt, s’ha avançat molt poc.

Vosaltres parleu de no fer grans obres faraòniques

Nosaltres hem dit que potser no era el moment de grans operacions urbanístiques, si no de tornar a fer, el que es va fer després de la transició, que és aquest urbanisme de sargidora, del que en parlava molt en Pasqual Maragall, de recosir els barris. Això avui és el gran antídot contra la resignació, contra la desesperació i contra el creixement del populisme de la dreta que crec que és una de les grans amenaces que tenim a tot Europa.

En aquest sentit, podem recordar la tensió històrica que ha existit entre una Barcelona més igualitària, que vindria representada pel pla Cerdà, i una de més monumentalista, de capitalitat, de la burgesia catalana, potser representada per Domènech i Montaner. Els socialistes durant aquests darrers trenta anys han compartit els dos models. Es pot apostar alhora per una Barcelona monumental, global, que té impacte fora del seu àmbit territorial, i apostar per una Barcelona, també, més igualitària?

Crec que entre aquesta tensió que tu plantejaves, o fas cohesió social o fas la Barcelona de la Lliga, crec que hi ha altres alternatives. Podem fer una Barcelona molt més innovadora, amb projectes de futur, que no renuncien a la justícia urbana i a la justícia social. Que renunciem a les obres faraòniques no vol dir que renunciem a la innovació. Jo crec que Barcelona necessita, ja el tenim, un projecte d’innovació, per exemple en matèria científica, en matèria tecnològica. Barcelona és un gran hub innovador del sud d’Europa i ho ha de ser. No podem renunciar als grans beneficis de la ciència i de la tecnologia del segle XXI. El que passa és que hem de fer que això sigui compatible alhora amb el manteniment de la cohesió social.

La trajectòria de la ciutat en els darrers 50 anys, la idea que s’ha perpetuat fins avui, la gran Barcelona de Porcioles, d’alguna manera va ser rescatada en el projecte socialista per la ciutat

Nosaltres hem de reinventar aquesta trajectòria. Una de les grans virtuts de  Maragall va ser detectar què els Jocs Olímpics, per exemple, podien ser una oportunitat, que no es tractava de posar la ciutat i els barris al servei dels Jocs Olímpics, si no que els Jocs Olímpics servien com una excusa per poder millorar l’urbanisme dels barris, per poder obrir la ciutat al mar, i crec que aquest és un raonament diguem-ne correcte que després es va desvirtuar amb el pas del temps, va morir d’èxit, i va acabar generant processos especulatius, fins i tot , que no estaven previstos en el disseny original.

Algunes de les mesures de millores del barri, com l’obertura de la rambla del Raval, o d’altres intervencions a Ciutat Vella, han facilitat en gran manera l’especulació i l’expulsió del barri dels seus veïns. Els canals que vehiculen aquesta especulació també es van posar en temps de Maragall.

Els canvis urbanístics tenen efectes contradictoris. Ajuden a obrir la ciutat al mar, però alhora es perd una gran oportunitat per fer una política d’habitatge molt més ambiciosa, o per preveure que això podia degenerar en processos especulatius... Aquesta és la història que no s’ha de repetir.

Dintre d’aquesta idea de recosir, de servir a la gent, heu impulsat un canvi de model energètic, amb Barcelona Energia. Aquesta fórmula sembla prou revolucionària i innovadora.

És un exemple d’allò que es deia que no es podria fer i ara a Barcelona tenim l’operador energètic més gran de tot l’Estat, que ens permet desconnectar d’Endesa i dels grans oligopolis, i ja començarà a funcionar aquest estiu, i en el 2019 fins i tot proveirà d’energia renovable a veïns i veïnes de la ciutat.

"Tenim l’operador energètic més gran de tot l’Estat, que ens permet desconnectar d’Endesa i dels grans oligopolis"

Això és un canvi fonamental i demostra que les ciutats, fins i tot quan no se’ns reconeixen totes les competències, podem fer moltíssim. Ajudaria molt que el govern de Pedro Sánchez derogués l'impost al Sol: el PP va asfixiar tots els intents de posar en marxa les energies renovables. I esperem que la ministra que tenim ara, que és una ministra que té un currículum que permet tenir esperances en aquest sentit, sigui valenta. Perquè en la transició energètica, i la construcció de ciutats que siguin respirables, siguin més habitables, ens ho juguem tot.

I fan falta diners. Quin hauria de ser el percentatge de finançament pels municipis en relació al global de les administracions?

Ara que parlaves de les frustracions, una de les coses que m’ha costat molt és viure en un ajuntament que ha tingut tan poca capacitat per disposar d’un finançament just. És a dir, nosaltres arribem a l’ajuntament i ens trobem que el nivell de despesa dels governs locals, és el mateix que teníem en el tardo franquisme.

"El govern del Partit Popular ha sigut un govern enormement antimunicipalista"

Que no arriba ni al 15% I el govern del Partit Popular ha sigut un govern enormement antimunicipalista. Jo recordo que Pasqual Maragall defensava un model de finançament que fos 50% per l’estat, 25% per l’autonomia i 25 % pels governs locals, i mai no han passat de 15%. Continuem patint retallades, és a dir, un govern com el de Barcelona depèn en els seus ingressos bàsicament de transferències de l’estat, i del que pugui recaptar en matèria d’IBI, o l’impost de plusvàlues. Nosaltres les transferències de l’estat, entre 2010 i ara s’han reduït a la meitat! Per això celebrem de manera claríssima, que un govern com el del PP hagi marxat perquè ha estat enormement nociu pel municipalisme i perquè explica perquè bona part de les limitacions que hem tingut en tirar endavant polítiques més ambicioses en matèria social, o per lluitar contra la desigualtat. Ciutats com Hamburg o com Estocolm, tenen més competències en matèria fiscal, que depassen en molt les que pot tenir qualsevol ciutat.

Per poder assolir aquests objectius, quin grau d’autonomia i poder haurien d’assumir les ciutats?

El finançament crec que és fonamental. S’ha de discutir com les ciutats participem, per exemple, amb la regulació de l’IVA, amb la regulació del IRPF... No pot ser que a Barcelona, per exemple, hagi estat tan complicat penalitzar fiscalment a aquelles entitats financeres que tenien pisos buits. Això no ho podem fer perquè depèn d’una llei d’àmbit estatal. Jo crec, d’una banda, que les ciutats necessitem tenir més recursos propis, que ens donin autonomia per resoldre els problemes del dia a dia de la ciutadania, i després ens hem de plantejar si les ciutats no han d’assumir competències més grans en temes que són bàsics: en educació, en sanitat, en matèria d’habitatge. És veritat que tot això ho fem ara a partir de consorcis que tenim, i moltes vegades ho hem de fer amb un sobreesforç enorme perquè no tenim la dotació pressupostària corresponent.

La necessitat de respondre a les necessitats dels seus ciutadans requereix que les ciutats s’organitzin, al marge dels estats? Com es fa front a les noves plataformes digitals com Airbnb o Uber?

Fenòmens com les grans plataformes digitals, Airb, Uber, estant per quedar.-se, perquè no hi ha volta enrere, perquè tecnològicament anem cap aquí, però aquestes plataformes digitals han de ser regulades, no pot ser que operin sense regulació, amagant situacions d’explotació, amagant situacions d’evasió fiscal.
Però, per fer-ho, necessitem acords entre les ciutats. I per això nosaltres, informalment de moment, al costat d’Amsterdam, al costat de París, al costat de Nova York, fem les nostres aliances, perquè això sigui possible. De moment les ciutats estem batallant per tenir espais d’incidència global, que moltes vegades són informals, moltes vegades depenen de les afinitats entre els alcaldes, o les alcaldesses. Per exemple amb el tema de l’impacte que està tenint el moviment feminista, com a moviment global, està definint molt les aliances entre ciutats.

"Les ciutats estem batallant per tenir espais d’incidència global"

Les aliances entre l’alcaldessa de Barcelona, la de Madrid i la de París, ha estat decisiva per escenificar el compromís de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic, o en la lluita per l’acollida, o per construir ciutats de pau...Jo crec que aquest és el futur: una nova institucionalitat republicana que tingui les ciutats com a centre.

L’any que ve hi haurà eleccions, i sembla que la batalla per l’alcaldia de Barcelona serà dura. Com les afronteu?

Ens crida l’atenció que amb un any d’antelació, ja estiguem en campanya...

Perquè Barcelona és important.

Exacte, exacte. Nosaltres som moderadament optimistes, que a aquestes alçades s’hagi pogut executar gairebé el 71% del nostre programa. Evidentment que hi ha moltes coses que s’haurien pogut fer millor, però nosaltres volem mirar la nostra gent als ulls, i hem demostrat que en tres anys podies intentar millorar les coses, sense ser com aquells a qui criticaves abans d’arribar al govern municipal. Ens agradaria que hi hagués un debat més sobre Barcelona, amb propostes concretes. Escoltem molts noms de candidat, però no sabem quina és la proposta concreta per la ciutat de cadascun d’ells. Ens agradaria conèixer més quines són les propostes, de Jordi Graupera, de Neus Munté, de Manuel Valls, per poder contrastar-les.

Tot això amb tensions internes dins la coalició, amb una disputa que ha acabat solucionant-se amb llistes tancades. Això no és una solució òptima per una coalició que vol tenir una base tan participativa. No correu el risc de perdre els fonaments constituents dels Comuns?

Jo soc molt auto exigent i molt autocrític i veig riscos. Veig que quan es fa aquest salt d’escala, es poden produir distorsions, es poden produir presses, que no són les presses recomanables, i moltes vegades has d’optar pel mal menor, no? Perquè no és allò que seria desitjable, el que seria desitjable, com ja he dit, és tenir el temps, que els tempos fossin mes raonables per l’autoorganització democràtica, amb totes les veus. Però tot i així, tot i que podríem tenir molts elements d’autoexigència que ens portarien a ser autocrítics, si ho mesurem en el termini d’aquest tres anys, tens un espai polític que s’està generant, amb diferents veus, amb veus molt plurals, amb tendències internes, hi haurà gent molt diversa que presentarà llistes diverses, un espai on no hi ha l’estigmatització de l’adversari, o l’expulsió... És dels espais més plurals que té ara mateix Catalunya.