L'estrena d'Incerta Glòria és l'esdeveniment cinematogràfic de la setmana, del mes i de l'any per al cinema en català. L'adaptació de l'aclamada novel·la de Joan Sales, amb direcció d'Agustí Villaronga i producció d'Isona Passola, destaca no només per la bona resposta que ja ha rebut de la crítica, sinó, sobretot, per les seves dimensions. I és que estem parlant d'un film de 3,7 milions d'euros de pressupost, una xifra relativament habitual en les produccions europees amb una certa ambició, però no gens normal en el cinema rodat en català.

I parlem justament de cinema en català, perquè els pressupostos elevats sí que han abundat en els films amb producció -o coproducció- catalana però rodats en altres llengües, amb els exemples recents d'Un monstre em ve a veure o L'impossible, èxits de dimensió internacional de Juan Antonio Bayona rodats en anglès, o algunes de les darreres obres de Woody Allen, amb Vicky Cristina Barcelona com a cas més paradigmàtic. Per no parlar de la miríada de films de terror produïts en les darrers anys a Catalunya pensant en el mercat internacional -amb tota la saga de [REC], de Jaume Balagueró, com a exemple més representatiu-, o fins i tot d'animació infantil, com ara Les aventures de Tadeu Jones.

Tot i això, Incerta Glòria no és l'únic cas de pel·lícula en català produïda pensant en gran. N'hi ha un grapat més d'exemples. I la bona notícia, per a una cinematografia que va estar deprimida durant massa dècades, és que la major part d'ells s'han estrenat en els darrers anys. N'hem fet una tria -necessàriament subjectiva, com totes les tries-, atenent no només al pressupost sinó també a l'ambició de mires.

'Incerta Glòria'. Agustí Villaronga (2017)

Ambientada en plena Guerra Civil espanyola, Incerta Glòria adapta l'obra homònima de Joan Sales, considerada com una de les més importants de la novel·lística catalana del segle XX. Amb uns esplèndids 3,7 milions de pressupost, el film no ha tirat de talonari per al repartiment -Juan Diego i Terele Pávez, en papers secundaris, són els noms de més solera. Però no escatima ni un cèntim en una producció de luxe, amb vestuari, localitzacions i ambientació de primera divisió. O de Champions League.

'Pa Negre'. Agustí Villaronga (2010).

El precedent obvi d'Incerta Glòria, també amb Villaronga en la realització i també amb producció d'Isona Passola, i igualment d'època. En aquest cas, la postguerra rural a Catalunya els anys 40. És, fins ara, l'indiscutible gran èxit del cinema en català de tots els temps. No només per la seva recaptació -uns 4 milions d'euros, similar al cost de producció- sinó per la seva repercussió popular. A més, Pa Negre va ser el primer film en català que va aconseguir el Goya a la millor pel·lícula i que va ser elegit per representar Espanya als Oscar, trencant una barrera que fins aleshores semblava infranquejable per al cinema en català, com és el reconeixement més enllà de l'Ebre.

'Herois'. Pau Freixas (2010)

Amb guió del propi director i d'Albert Espinosa, aquest drama amb protagonistes infantils -i reminiscències del megaèxit televisiu Polseres Vermelles, amb Espinosa també al darrere- va comptar amb un folgadíssim pressupost de 3,5 milions d'euros, la meitat dels quals, aportats per la Generalitat i per TV3, en una aposta per crear un incipient mercat de superproduccions made in Catalonia. El film va ser aplaudit per la seva sensibilitat, i destaca poderosament la seva perfecció formal i la seva acuradíssima producció, que no hauria desentonat a Hollywood.

'EVA'. Kike Maíllo (2011)

També beneficiària de fins a 1,7 milions de subvenció pública catalana, EVA és una història d'allò més ambiciosa. Pel seu luxós repartiment, amb Daniel Brühl i Marta Etura en els papers principals, i per ser el primer film de ciència ficció de l'Estat amb robots com a clars protagonistes. A més d'alçar-se amb el premi Gaudí a la millor pel·lícula, va obtenir una menció especial al Festival de Venècia, tradicionalment no gaire complaent amb els films de gènere.

'La Ciutat Cremada'. Antoni Ribas (1976)

No es tracta d'una superproducció a l'ús. De fet, es va finançar en bona part des del voluntarisme de la societat civil, amb prop d'un centenar d'aportacions individuals d'entre 200.000 i 300.000 pessetes de l'època -una quantitat gens menyspreable aleshores-, per a un respectable total d'uns 40 milions de les antigues pessetes. Els seus valors cinematogràfics són també qüestionables. Però va ser tot un esdeveniment, en ser el primer film en català realment ambiciós -ambientació, vestuari i decorats d'època, a més d'actors de renom-, i en estrenar-se en un moment més que sensible, just després de la llarga nit de la dictadura.

Bonus Tracks:

'Mapa dels sons de Toquio'. Isabel Coixet (2009)

Amb un pressupost encara més luxós -8 milions d'euros-, l'aventura japonesa de la directora més catalana més internacional ha de ser citada necessàriament en aquesta llista. I si no ocupa una posició més elevada és perquè els diàlegs majoritaris són en anglès i japonès, amb el català en posició testimonial, de llavis del molt gran Sergi Lòpez.

'A la ciutat'. Cesc Gay (2003)

Tot i no impressionar pel luxe en la producció -no hi ha ni grans decorats, ni vestuari d'època, ni efectes especials ni escenes d'acció-, aquesta història urbana contemporània destaca per una ambició més mesurada. I és que va retratar com ningú fins aleshores la Barcelona contemporània, amb visió cosmopolita, a l'estil del que sempre havia fet Woody Allen amb Nova York. I d'una forma que no va saber fer el propi director novaiorquès cinc anys després, a Vicky Cristina Barcelona.