"Va estar quatre dies morint-se. Vaig parlar amb el metge, desesperada, dient-li que si us plau el derivessin a l'hospital. Em va dir: 'Ho sento, ens han prohibit portar els malalts de les residències'". Elena Valero va perdre al seu pare al març, durant la primera onada de la pandèmia. Ingressat en una residència de gent gran a Madrid, va emmalaltir de covid-19 i, com a altres milers de persones grans, li van denegar l'atenció hospitalària.

El cas de l'Elena i el seu pare és el de la tragèdia viscuda per tantes i tantes famílies a les quals el coronavirus va enxampar amb un ésser estimat dins d'una residència que no estava preparada per a afrontar una pandèmia. En un nou informe, Amnistia Internacional denuncia que la immensa majoria de les persones grans que vivien en aquests centres a la Comunitat de Madrid i Catalunya han patit des del març fins a cinc violacions de drets humans.

"S'ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna", detalla Esteban Beltrán, director de l'organització a l'Estat espanyol, en un comunicat. "No van ser ateses adequadament, ni derivades a hospitals quan ho precisaven, es van veure aïllades a les seves habitacions, a vegades durant setmanes, sense contacte amb els seus familiars i algunes ni tan sols van poder morir dignament", afegeix l'ONG.

Elena Valero va haver de suportar que el metge de la residència, davant la prohibició de trasllats a hospitals, li digués que l'única cosa que podia fer pel seu pare era administrar-li "oxigen i pal·liatius, i fins que el seu cos aguanti". "Va ser el més dur que m'ha succeït", rememora en un testimoni recollit per Amnistia.

Daniel Martínez tampoc va poder acomiadar-se de la seva mare, morta per coronavirus en una residència, en aquest cas de Barcelona. A ell, igualment, li van dir que, per la seva edat, no l'atendrien en un hospital. "Els abandonen a morir, perquè no els donen res, els deixen morir", denuncia. El Daniel relata com van ser els últims dies de la seva mare, malalta d'alzheimer, al centre i la solitud que va patir: "Una persona que cada dia veia a la seva família, cares conegudes, que estaven amb ella, que li parlaven, que li feien bromes, que li feien petons i abraçades, de cop i volta deixa de veure'ls, veu que l'aïllen en una habitació, sola... aquesta persona evidentment s'ha de deprimir".

El pare de Paco Rodríguez, que vivia en una altra residència de Barcelona, sí que va ser derivat a un hospital. I va superar el coronavirus. La família va viure amb gran angoixa les setmanes d'aïllament forçós de l'ancià, al qual només van poder veure alguna vegada per videotrucades de WhatsApp. "Per a mi el més indignant és que s'han vulnerat drets fonamentals a persones que, per una qüestió d'edat, han estat discriminades", denuncia Rodríguez. "Al meu pare, afortunadament, encara el tenim, però hi ha milers de persones a qui els haurà passat el mateix i que han mort perquè algú ha decidit que les persones de més de 80 anys no havien de ser derivades a hospitals", subratlla.

Amnistia vincula la denegació d'atenció a les persones grans amb les mesures d'austeritat i les retallades en sanitat. El "desmantellament del sistema sanitari de salut pública", defensa l'ONG, s'ha notat també en les residències de Madrid i Catalunya en la falta de recursos, com proves PCR, en la falta de personal i en la falta de protecció dels treballadors.

"Ja que no ens donaven EPIS (equips de protecció individual), optem per fer-nos els EPIS de la fortuna o de la glòria, bates amb bosses d'escombraries, gorros de plàstic. No hem tingut cap mena de protecció", critica Diana, treballadora d'una residència pública de Madrid, tal com recull l'informe de l'organització.

Si la falta d'equips i recursos va ser alarmant durant els primers mesos de la pandèmia, la situació de les residències en la segona onada continua sent preocupant. Amnistia defensa que les mesures aplicades fins ara són insuficients i reclama a les autoritats, especialment de Madrid i Catalunya, que prenguin decisions de manera urgent.

A curt termini, l'organització demanda un canvi en els protocols autonòmics que puguin portar a mesures discriminatòries per a assegurar que les decisions sobre l'atenció mèdica es realitzen sobre la base d'avaluacions individualitzades. Així mateix, defensa que a llarg termini "també és necessari que el Govern [espanyol] impulsi la tramitació d'una llei estatal que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones grans residents en tot l'Estat".

A aquestes peticions se suma Lola Parra, una altra víctima del drama viscut en les residències. Tot i que ho van demanar en multitud d'ocasions, el centre es va negar a traslladar al seu sogre a un hospital. "És que no està tan greu", li deien. L'ancià va morir al seu llit de la residència, on va romandre 24 hores fins que van poder retirar el cadàver perquè "les funeràries no donaven proveïment". "M'hauria agradat que la gestió de la Comunitat de Madrid hagués estat diferent, que no haguessin negat l'assistència. Que haguessin tingut una mica més d'humanitat", conclou la dona.

El Govern espanyol estima que en la primera onada van morir més de 20.200 persones en residències, prop de la meitat de tots els morts per coronavirus en aquests mesos, segons les dades oficials. En la segona onada, al voltant de també el 50% de les morts continuen ocorrent en aquests centres. En un informe de l'Executiu s'assenyala la falta de personal i l'escassetat d'equips de protecció com dos factors clau de l'alta incidència del virus en les residències, on es repartiran les primeres dosis de la vacuna que arribin a Espanya.