Público
Público

Jaume Figueras: "La cultura no és el plat favorit d'aquest país ni d'aquest govern"

El periodista cinematogràfic repassa el passat i el present del cinema i la informació sobre aquest art al nostre país, poc després de la desaparició de la graella televisiva del programa que encapçalava, el veteraníssim 'Cinema 3'.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El periodista cinematogràfic Jaume Figueras. JORGE SÁNCHEZ

Ha estat el rostre del cinema a TV3 durant més de tres dècades. Jaume Figueras (Barcelona, 1940), va presentar el mític Cinema 3 des del 1984 fins al passat desembre, quan es va posar fi al programa en el que l'emissora i ell mateix van explicar que era una decisió acordada. Membre de l'Acadèmia del Cinema Català, i també una cara coneguda a les televisions estatals, com a comentarista de la gala dels Òscars des de fa vint anys. Figueras rep Públic amb la mateixa simpatia -i ironia- que mostra a la pantalla, al seu despatx situat, molt apropiadament, a pocs metres d'on hi havia l'emblemàtic cine Urgell de Barcelona.

Sempre s'ha definit com a "cronista" de cine, i no com a crític. Per què aquesta distinció?
Excepte petites col·laboracions a La Vanguardia, jo mai no he fet crítica de cine estricta. El que faig és explicar coses de cine. I grans crítics com José Luis Guarner o Guillermo Cabrera Infante també s'autodefinien com a cronistes i no com a crítics. Sembla que 'crític' té una connotació una mica pejorativa.

Llavors, què pensa dels crítics que pretenen ser més estrelles que els cineastes?

Parlem d'un concretament?

No, en general...
Parlem d'un en concret, perquè només n'hi ha un que es considera a si mateix una estrella. Aquest, el nom del qual no pronunciaré, li atorga més importància a si li donen un bon hotel o no en un festival que a la qualitat de les pel·lícules. És una persona molt intel·ligent, i té un ego superior al que ha de tenir algú que escrigui als mitjans.

Què ha canviat en el periodisme cinematogràfic des que va començar la seva carrera fins ara?
Ha canviat la manera com et facilitaven la feina els grans distribuïdors. Abans, de vegades et convidaven a entrevistes en profunditat amb els actors o directors, fins i tot a viatjar a París o Londres. Ara s'ha reduït tot als famosos junkets, en què els periodistes tenim tres minuts cadascun per fer l'entrevista, com si fossis al metge de la seguretat social. Això s'hauria de replantejar. Jo ja no hi participo, perquè em sembla una limitació ridícula.

Tot just s'ha acabat Cinema 3, després de més de 30 anys en antena. Què ha significat l'espai?
Crec que ha estat un espai de crònica que ha intentat ser divertit, amè, amb una mica d'ironia, i, si la pel·lícula s'ho mereixia, també sarcasme total. Que informava, però sense pretendre fer grans elucubracions. La desaparició de Cinema 3 -que ha estat molt més normal del que la gent s'ha pensat, tot i que hi ha qui creu que hi havia coses al darrere- ha suposat una allau de comentaris del tipus que el programa formava part de la vida dels cinèfils d'aquest país i coses així. Comentaris que potser no havien sortit en els trenta anys anteriors. De fet, quan va acabar el programa vaig donar les gràcies "a tots els que heu vist Cinema 3 aquests trenta anys i als que fa anys que no el veieu". Perquè tampoc era tan fàcil veure'l.

En els darrers anys, el programa va patir un ball d'horaris. Aixo és consubstancial als programes de cinema?
De programes de cinema amb cara i ulls, en aquest país n'hi ha tres. La cartellera, de BTV, que està molt bé; Días de cine, de TVE, que finalment té un horari decent, perquè abans l'havies de pescar a l'una de la matinada, i el nostre Cinema 3, que anava els dijous a les 10 del vespre, que després va passar al 33 i que va acabar als matins del dissabte. Crec que a les cadenes no els interessa massa que parlis de cine, i probablement l'espectador tampoc no es torna boig per veure un programa d'informació cinematogràfica. Tinc la sensació que l'espectador va al cine per moltes causes, però no perquè un programa de televisió parli millor o pitjor d'una pel·lícula. Com que les audiències d'aquests programes tampoc no són gaire brillants, sempre s'ha considerat que no pagava massa la pena posar-los en primer pla.

Les cadenes públiques no haurien de fer una aposta per mantenir aquests espais, prescindint de l'audiència?
Jo crec que sí. Ja sabem que és un tòpic, però la cultura no és el plat favorit d'aquest país ni d'aquest govern, ni dels ministres ni dels consellers.

Creu que la informació cultural als mitjans en televisió va cada cop més cap a un format més breu, de píndoles? I què li sembla?
Em sembla que això no està bé. El que s'està fent, en general, són una mena de trailers que només et conviden a veure l'espectacle. Hi ha la sensació que, com que quan fas una entrevista o un reportatge llarg es penja íntegrament a internet, la gent ja ho veurà a la xarxa. Però jo quan arribo a casa no vull mirar a la web el programa de la setmana passada.

"A les cadenes no els interessa massa que parlis de cine, i probablement l'espectador tampoc no es torna boig per veure un programa d'informació cinematogràfica"

Com veu ara el periodisme cinematogràfic en paper, i com ha canviat en les darreres dècades?
Jo sóc fan del paper, però crec la funció de la premsa ha disminuït. Abans els distribuïdors es barallaven per tenir espai al paper. En l'època que s'estrenaven les pel·lícules els dilluns, tothom es matava per tenir grans mòduls de publicitat a La hoja del lunes. Ara no hi ha res d'això. Ara potser veus, per exemple, un anunci a tota plana a La Vanguardia d'una pel·lícula de fa 40 anys perquè la fan a a 8TV. Però en canvi t'assabentes que estrenen una pel·lícula als cines pels anuncis dels autobusos. Aixo m'indigna. A més, veus una crítica d'un periodista, que hi ha dedicat dues hores de la seva vida a una pel·lícula, i potser l'ha d'acabar resumint en sis línies.

Paralel·lament hi ha hagut una explosió de blogs de cinema. Compensa?

Jo crec que no. Als blogs tothom pontifica. Fa temps, a la revista Variety, va sortir que mols diaris de petites ciutats nord-americanes havien suprimit la secció de cine perquè publicaven l'opinió dels bloggers, una opinió que mai és com la d'un professional. Per fer això, millor t'estalvies calés. Vaig a passis de premsa dos dies a la setmana al matí, i em trobo que, si hi ha quaranta persones, només en conec sis companys. Els altres són gent que té blogs, webs, o una col·laboració en una ràdio ignota.

"Als blogs de cinema tothom pontifica. La seva opinió mai és com la d'un professional"

En quina situació està el cinema català actualment?
El cinema català? No en puc parlar si no és en presència del meu advocat. Bromes a banda, al cinema català li fa falta una cosa que també li fa falta a l'espanyol: productors i productores. Hi ha casos com Issona Passola, que va produir Pa negre i ara estrenarà Incerta glòria, o Marta Esteban, que va fer Truman, però són petites excepcions dins d'un desert. Truman és una pel·lícula que va tenir una llarguíssima producció, amb premis a tot arreu. I va necessitar dos anys de preparació, uns mesos de promoció, i finalment va arribar l'explosió. Això no és freqüent. El que hi ha és una gran quantitat de directors que han fet una sola pel·lícula, amb molta voluntarietat, amb petits productors o fins i tot recorrent al crowfunding. I després veus com aquestes pel·lícules desapareixen. Per exemple, el premi Gaudí de l'any passat, El camí més llarg per tornar a casa, era una pel·lícula interessant, però va tenir una audiència mínima. Crec que hi ha molta gent que vol fer cine, que fa cine interessant, però que interessa a un petit marge de la població. Amb això no es fa indústria. Es fa indústria amb d'altres coses. No dic que s'hagi de fer un cine pensat de cara al públic, però si un cine que pugui interessar a un sector més ampli de la població. Això, llevat de poques excepcions, no es fa, i el cine català hauria de tenir aquesta vessant industrial que ara no té.

Sí que hi ha més indústria a Catalunya en el cinema de gènere, i més concretament en el fantàstic?
Sí. N'hi ha a Barcelona i n'hi ha a Madrid. De vegades, amb guions inversemblants que acaben sent èxits. Per exemple, Contratiempo, que la veus i dius "però què m'estan explicant, si el truc que em vol vendre la pel·lícula ja l'estic veient de fa mitja hora"... Malgrat això, l'equivocat sóc jo, perquè la pel·lícula va ser un gran èxit, cosa que mai hauria sospitat.

Un país de la nostra mida pot tenir una indústria cinematogràfica suficient?
Crec que sí. Sempre poso el mateix exemple. D'aquí trenta o quaranta anys, si algú vol saber com era Catalunya a principis del segle XXI a través del cinema, no ho podrà saber. Perquè es fa cine de gènere, que és completament intemporal i que podria ser finlandès o noruec. Ja no dic que s'hagi de fer cine amb una problemàtica social, però sí que reflecteixi la realitat del país i les controvèrsies que hi ha. I això no existeix.

Per ampliar la base d'espectadors, caldria fer les pel·lícules en versió bilingüe, o fins i tot trilingüe -també en anglès-, com ja es fa sovint en el gènere fantàstic?
En Juan Manuel Bayona, que és el nostre petit geni, sap perfectament que si no roda en anglès les seves pel·lícules no circulen pel món. En aquests casos, és cert que les pel·lícules tenen producció catalana. Però que no ens les venguin com a un producte 100% català, perquè no ho són. El que està clar és que cada cop es roda menys en català. Es roda sobretot en castellà. I hi ha una qüestió que sempre li he recriminat a TV3, que es que qualsevol pel·lícula que es roda aquí en castellà s'ha de doblar al català obligatòriament, perquè TVE té els drets en versió castellana i TV3 els té en versió catalana. Veure Truman en català, com es veurà a TV3, és una aberració. Com vols doblar Ricardo Darín?

Vostè sempre ha defensat la tasca dels actors de doblatge.

Jo defenso els bons doblatges. Els que tenim una certa edat sempre havíem vist el cine en versió doblada, i t'identificaves amb una sèrie de veus que formaven part de la teva vida. Veure Marcello Mastroianni, Laurence Olivier o Dustin Hofmann en versió original és el que s'ha de fer. Però no sóc gens radical. Si per veure una pel·lícula en versió original haig d'anar a la quinta punyeta, i davant de casa tinc un cine que la fan en una bona versió doblada, la veig doblada i no passa res.

Què en pensa de la decisió que va prendre TV3 en els seus inicis de doblar les pel·lícules, quan en països de la nostra mida a Europa s'optava per subtitular?

TV3 va néixer en part per normalitzar la llengua, per tant, em sembla normal. Dit això, agraeixo molt que ara tot es doni en versió dual, amb subtítols si vols, cosa que a més va prou bé per als que estem una mica durs d'oïda. Però insisteixo: el que em sembla que és una aberració és doblar pel·lícules rodades a Catalunya en castellà.

"Veure 'Truman' en català, com es veurà a TV3, és una aberració. Com vols doblar Ricardo Darín?"

Que en pensa del model d'acadèmies de cinema que s'ha estès a tot Europa?
Les acadèmies són útils. El que és un desastre són les gales d'entrega de premis. L'última gala dels premis Europa era per arrencar a córrer... Es va fer a Polònia, amb presentadors i presentadores molt respectables, però que llevat d'algun veterà no coneixia ningú, i que feien unes gracietes molt difícils de traduir. S'estan convertint les entregues de premis en uns xous que només tenen gràcia si els fa la Rosa Maria Sardà. Si no ho fa ella, pleguem.

En això s'ha seguit el model nord-americà?
És el model. Primer el van copiar els premis Cèsar, després els Goya, l'han copiat els Gaudí -amb més o menys fortuna-... Però això de convertir una gala en el lluïment d'un còmic em sembla que s'hauria de replantejar. Ara, que també em sembla bé que un cop a l'any els actors i les actrius es posin guapos, es disfressin una miqueta i posin el seu glamour a disposició del públic, perquè això ven. I aquí a Catalunya no tenim revistes del cor i no saps mai qui està embolicat amb qui, ni quants fills té, ni amb qui està casada l'Emma Vilarasau... En canvi, mires al panorama de la indústria a Madrid, i tens els actors sempre en primer pla.

Hi ha un star system català?
Hi ha un star system català al teatre, això és evident. En aquest moment, l'oferta de teatre que hi ha a Barcelona, i a Catalunya en general, és infinitament superior a la que hi ha a Madrid. Jo fa anys anava a Madrid i no donava a l'abast en un cap de setmana per veure coses de teatre que m'interessaven, i ara em passa aquí. En cine, en canvi, a nivell d'star system, crec que no funcionem. Ni tan sols la Sardà és capaç d'aixecar una pel·lícula per ella sola en sentit comercial

"Els diàlegs de moltes sèries són infinitament superiors als de moltes pel·lícules de primera categoria industrial"

Per què creu que succeeix això?
De bons professionals, n'hi ha, absolutament. Però també hi ha el que fomenta la televisió. Vas a veure Art al Goya, amb Pere Arquillué i Francesc Orella, i la gent de comarques el que saben és que van a veure el noi de La Riera i el noi de Merlí.

Parlant de televisió, creu que, com es diu darrerament, la creativitat està ara més en les sèries que en el cinema?
Jo sóc poc de sèries, sobretot de les d'ara. Però reconec que els guionistes s'han passat a la televisió i ho treballen molt millor. Els diàlegs de moltes sèries són infinitament superiors als de moltes pel·lícules de primera categoria industrial.

Creu que hi ha manca d'històries en el cinema, com també se sol dir darrerament, per la profusió de remakes, segones parts i preqüeles?
Recentment va sortir un llibre de Jordi Balló que deia que tot està en Shakespeare. Des dels Soprano a Mad Men, tot són variants de la cobdícia, l'amor, la gelosia, l'adulteri, que ja estaven en Shakespeare. D'històries, crec que no en manquen.

Com veu el fenomen de la pirateria, com ha afectat la indústria i què s'hi podria fer?
Què s'hi podria fer, no ho sé. Hauria de ser evitable, però és inevitable. I sempre he defensat una cosa. Posem per cas una persona que viu en una petita població de Catalunya, d'Extremadura o d'on vulguis, que vol veure una pel·lícula d'estrena que l'interessa molt i que sap que no arribarà a la seva població. Crec que té tot el suport moral per veure aquella pel·lícula on la pugui veure. Si després l'autor d'aquella pel·lícula no cobra els drets d'autor, el problema és que la pel·lícula no ha arribat a aquell poble d'Extremadura. Jo sóc molt dúctil en aquest sentit. Ara, hi ha gent que es baixa les coses només per baixar-se-les -de vegades, en unes condicions infectes, en comptes d'anar a un cine amb cara i ulls-. Això sí que ha fet mal.

Malgrat això, sembla que no es tanquen sales, fins i tot se n'ha obert alguna...

Només s'ha obert el Phenomena fa dos anys, que sí que és un èxit. Però vaig plorar quan es va tancar l'Urgell, vaig plorar quan es va tancar l'Alexandra, i sé que tancaran un parell de sales més d'aquí a pocs mesos a Barcelona. I no dic quines són, per no enfonsar-los abans d'hora. Jo vaig al cine entre setmana, i un dijous o un dimarts hi ha dies que hi estic sol. La solució a la crisi de l'exhibició passa pe inventar-se coses, per aplicar descomptes, com el dia de l'espectador o les jornades de la festa del cinema, que ajuden que la gent hi vagi. Però l'afició està trontollant. Tot i que, i això ha estat una sorpresa agradable, el 2016 va anar mes gent als cines que el 2015.

Llavors, quin futur li veu al cinema en sales?

Sóc realista... però també optimista en el sentit que l'exhibició s'ha d'especialitzar. Una pel·lícula de sèrie B, ja no té sentit estrenar-la en un cine. O fas grans espectacles, per a sales grans, o cinema d'autor, que continuarà tenint la seva vida -i, en aquest sentit, Barcelona està molt ben servida.

Vostè ha treballat també uns anys a Madrid. Hi ha alguna diferència entre el periodisme cinematrogràfic que es fa a Catalunya i el que es fa allà?
Aquí tots els que ens hi dediquem ens coneixem i tenim molt bon rotllo entre nosaltres. En canvi a Madrid hi ha moltes capelletes, gent que no es parlen, gent que es mira per damunt de l'espatlla... Però això és el seu problema. Crec que hi ha tants bons periodistes cinematogràfics a Madrid com a Barcelona. Com a València, Saragossa o Sant Sebastià. Aquest any, les millors crítiques del festival de Sant Sebastià les vaig llegir en un diari local. En aquest sentit, reivindico molt la feina dels crítics o cronistes 'de províncies'.

També hi ha diferències en el tracte amb els actors i directors?

Jo és que no sóc massa partidari de tenir relacions amistoses amb la gent de la professió. Odio el típic passi matinal que, quan surts, apareix 'per sorpresa' -de vegades està amagat- el director de la pel·lícula i et diu: "Què t'ha semblat". "Què m'ha semblat? Escolta, aquí no m'has de preguntar això". La Maruja Torres em va ensenyar una resposta per a aquests casos: "Té un nivell". El nivell, és clar, pot ser subterrani o pot ser molt alt.

Entre els actors que li ha agradat entrevistar cita Gregory Peck, Kirk Douglas, Jack Lemmon, Antonio Banderas i Penélope Cruz

Hi ha algun actor que li hagi agradat especialment entrevistar? Sempre acostuma a donar els mateixos noms...
Gregory Peck... però ara canviaré. Fa poc em van recordar una entrevista que vaig fer a començaments dels vuitanta a Kirk Douglas, que té més vides que un gat i acabava de sobreviure a un accident d'helicòpter en què hi van morir dues persones. Encara parlava amb dificultat, però volia comunicar-se. I va ser molt simpàtic. També recordo una altra amb Jack Lemmon, que ja era molt gran, a Londres. Tenia un problema al llagrimal, i cada dos minuts demanava si us plau que paréssim per eixugar-se l'ull. Va ser molt, no diré tendre, però sí molt fràgil. Una persona que havies admirat tant, en papers còmics o dramàtics, veies que es feia gran i que ho assumia amb una certa resignació. I sempre dic que l'exemple màxim de persona cordial per entrevistar és Antonio Banderas, ja sigui l'any 90 o el 2015. Ell sempre està a punt, i se'n recorda perfectament de l'entrevista que li vas fer fa ics anys. I, diguin el que diguin, Penélope Cruz -si no li preguntes pel que ella no vol que li preguntis- és una dona encantadora, intel·ligent i que sap triar bé les coses.

I, a l'inrevés, alguna estrella especialment desagradable?
Lauren Bacall, que ho sento molt perquè la senyora té molt prestigi i ja és morta. Va venir a Barcelona per al programa de l'Àngel Casas -que tots enyorem-. Li havien dit que faria una entrevista en un programa d'entreteniment, però que siusplau donés també uns minuts a un programa de cine. Es veu que això ho havia de fer per contracte, perquè ho havia signat. Però no ho sabia i estava molt rebotada. Va estar absolutament esquerpa. Recordo que era a l'hotel Ritz, i estava molt empipada perquè les cambreres, tot i que la majoria parlaven anglès, no entenien el seu anglès. "Jo ja sé que tinc la veu molt greu, però no m'entenen, quan els dic que em planxin un vestit no m'entenen". Quan vam acabar, li dono la mà i li dic: "You have been very kind". I ella, remugant, mentre ja ja me n'anava, deia: "Li he regalat quinze minuts de la meva vida". Déu n'hi do. Però vaja, ningú no és perfecte.