Público
Público

MARROC DES DE DINS L'ombra del terrorisme sobre el viatger del Sàhara

Més controls, menys turisme i preocupació per la subsistència que revela crítiques a mitja veu sobre la corrupció i la falta d'oportunitats al país magrebí

Publicidad
Media: 5
Votos: 1
Comentarios:

Un guia passeja per Aït Ben Haddou (Ouarzazate). IRENE BENEDICTO

Sis controls de policia en menys de 200 quilòmetres. Un control de cada 30 quilòmetres aproximadament. Paren el vehicle, d'on ve, de Marrakesh, d'on vénen els ocupants, d'Espanya, d'on d'Espanya, de Barcelona. I a on van. A Zagora. Bé, segueixin. El control del volant i el de la situació el porta el nostre xofer, Mohamed. Respon a les preguntes de l'agent sense vacil·lar. Parlen en àrab marroquí, és clar. Només la repetició de les paraules “Marrakech, Espanya, Barcelona, Zagora” em permet traçar la successió lògica que doni sentit a un idioma tan opac a oïdes estrangeres.

Les preguntes continuen, de vegades. A on de Zagora hi van. On s'allotjaran. Com es diu el propietari de l'establiment. Això és el propi Mohamed qui ho tradueix, quan els agents del control es perden en el retrovisor. Treu importància a cada interrogatori mentre torna a entregar-se a la llibertat de la carretera – estreta. Com hagués sabut jo respondre a aquestes preguntes? Es dirigiria a vostè en francès, diu. Però i com hagués sabut jo com es diu el propietari del negoci? En Mohamed riu. Això és el que val ell, és clar. Acomodat, tan ample com és ell, entre la finestreta baixada i el volant, murmura alguna cosa que vol ser mig- tranquil·litzadora i aspira profundament la pols de l'aire.

Fa tan sols uns dies que es van produir els atemptats terroristes a Catalunya. Quan en Mohamed ha sabut que veníem de Barcelona, ens ha donat el condol i ha condemnat l'acte. Onze dels dotze terroristes vinculats a la cèl·lula que va actuar a Barcelona i Cambrils eren marroquins, i l'altre era espanyol d'origen marroquí. Ningú ha tret a col·lació aquesta dada, però mentre esperem per passar un altre control de passaports a la carretera, en Mohamed assegura que la policia marroquina és “molt eficient”, que “coopera molt amb la policia espanyola” i que “ha atrapat a moltes persones que preparaven atacs” en el que portem d'any, encara que “aquests controls són més aviat per enxampar als immigrants il·legals que vénen d'Algèria o de més al sud. Ja saps, el Marroc és la porta de sortida d'Àfrica”, s'encongeix d'espatlles.

Una carretera de corbes i sense voral és la única forma de travessar la serralada de l'Atles i d'arribar a les poblacions muntanyoses. IRENE BENEDICTO

A la porta del desert

Ens trobem a la província de Ouarzazate, a la ruta de Marrakech a Zagora, l'anomenada porta del desert. En aquesta carretera, que en un altre temps era repleta de turistes, circulem a poc a poc no perquè hi hagi trànsit, sinó per l'accidentat de la via, de corbes, sense voral, i que en alguns trams fa dubtar si hi ha espai per a què dos vehicles grans es creuin.

Sense arribar a l'extrem de la veïna Tunísia, amb els seus complexos hotelers de tot inclòs a peu de platja, el Marroc estava àmpliament preparat per rebre al turisme. Rabat, Casablanca, Fes, Essaouira, Meknès, Marrakech… l'Atles, el Sàhara. Les medines i els enclavaments naturals compten amb infraestructures i múltiples guies locals, alguns que treballen com a freelance o per agències, d’altres que s'han adjudicat el títol a ells mateixos.

El Gran Atles va quedant enrere. Arribem a AïtBen Haddou, un poble de cases d’adob rodejats per muralles igualment d’adob (ksar), un tipus tradicional d'arquitectura marroquina presahariana, i declarat patrimoni mundial de la UNESCO. Els candidats a guia local competeixen per veure qui fa més generacions que hi viu allà. Algú ha dit nou generacions. Un altre assegura que 17 i perquè es va perdre el compte. Saben que no hi ha treball per a tots. I la seva subsistència depèn de que surti el compte.

Menys de la meitat de turistes que va acollir el país el 2016 eren estrangers

El govern marroquí treu pit amb els 10,3 milions de turistes que va acollir el país el 2016. Però menys de la meitat (5,1 milions) eren estrangers. I és que n’hi ha prou amb gratar una mica per a què les estadístiques trontollin. En teoria, el turisme ha augmentat un 1,5% respecte a 2015, però això es deu gairebé exclusivament gràcies als marroquins residents a l'estranger, que van visitar el seu país d'origen (+4% respecte a l'any anterior). No obstant això, el turista estranger, va disminuir (-0,9%).

Amb tot, la mera concepció de les estadístiques pal·lia la caiguda del turisme. Aquesta distinció entre el marroquí resident a l'estranger i el veritable turista estranger es fa només al final de la suma de països, i no s'especifica en cada cas. Per tant, quan el ministeri comptabilitza 3,2 milions “d'arribades” de França i 2,3 “arribades” d'Espanya, no hi ha forma de saber quantes d'aquestes persones són realment turistes ni, per tant, quant ha baixat en realitat el turisme d'aquests països. I el problema no és de falta de dades, ja que les duanes per terra i als aeroports, requereix a tot viatger que empleni un formulari amb totes dues dades.

Un home passa l'estona observant el paisatge de l'Atles. IRENE BENEDICTO

El nord d'Àfrica va canviar irrevocablement després que les mal englobades primaveres àrabs sacsegessin la regió entre 2010 i 2013, cada revolució al seu temps i al seu procés. El turisme va ser un dels indicadors preferits per il·lustrar la distància que va prendre Europa. I quan amb prou feines tornava l’estabilitat – de nou, un concepte lax per a diferents transicions ralentides, estancades o fetes callar – i el turista tornava a aventurar-se al nord del continent africà, una onada d'atemptats va semblar enxampar a les metròpolis europees per sorpresa. Abans de Barcelona van ser Niça i París, Estocolm, Berlín, Londres. El 2015 l'arribada d'estrangers va caure al Marroc un 5,1% i el 2014, un 7,2%, una caiguda que ni el turisme nacional va ser capaç de camuflar.

"Els estrangers vénen aquí, al Marroc. Saben que aquest és un país segur"

Aquests desajustos es poden apreciar en el nombre de pernoctacions. Des de 2010, les pernoctacions han caigut un 22% en el cas de França i un 16% per a Espanya. Bé pot ser que els turistes passin menys temps al país, que enlloc de fer ruta, es limitin a un cap de setmana en Marrakech. Però fins i tot aquesta possibilitat perd força quan veiem que, enfront de les 2,6 milions de persones que van entrar al Marroc procedents d'Espanya el 2016, es van realitzar 605.585 pernoctacions, englobant allotjaments de tot tipus. És a dir, que en cas que cada visitant solament dormís una nit al país, encara faltaria per saber on van passar la nit els altres 2 milions de persones.

Mohamed no creu que sigui per tant. “Després de tot l'embolic que va haver-hi a Tunísia o a Egipte entre el 2011 i el 2013, la gent es va espantar i va deixar d'anar a aquests llocs. Estan buits. Perquè en comptes d'anar allà, els estrangers vénen aquí, al Marroc. Saben que aquest és un país segur. Amb el rei estem segurs”, diu, rotund. “Si tu treballes bé no et faltarà treball. És cert que els sous són baixos (uns 200 euros al mes). Però el client paga per un servei i jo, a més, li dono un tracte especial. Així acabem d'arrodonir”, somriu murri, i confessa que en la seva butxaca entra la mateixa quantitat en concepte de salari que en propines. Assenyala a la seva esquerra, estem travessant el major palmerar del país, amb dos milions de palmeres. Ens ha comprat una caixa d'un quilo de dàtils.

La xacra de l'analfabetisme

En Said va estudiar. No determina ni el què ni quant. L'escolarització no és obligatòria al Marroc. Perquè no hi ha educació pública gratuïta. Les famílies berbers, el grup ètnic autòcton d'Àfrica del Nord, solen ser molt nombroses. Les que s’ho poden permetre envien a un o dos dels seus fills a l’escola durant un o dos anys, perquè aprenguin a llegir, escriure i càlcul bàsic. I si tenen sort, francès. La taxa d'analfabetisme és del 30%.

Però en Said manté una conversa d'una hora en castellà. Els seus idiomes materns són l'àrab i el berber. El Marroc és el país amb més població berber del món: uns 20 milions, la meitat dels seus habitants, i es calcula que el 80% dels marroquins tenen arrels berbers. A més del francès, el noi de 26 anys és fluït en anglès, i assegura saber dir “hola” i “t’estimo” en 14 llengües. A on has après tot això? “Aquí, a la casa”. Es refereix a “ensenyant la seva casa a turistes” perquè vegin com és per dins un típic habitatge berber. Aquesta és la principal font d'ingressos de la família, juntament amb la venda de bijuteria artesana.

Interior d'una casa bereber A l'Alt Atles. IRENE BENEDICTO

"Atemptats com el de Barcelona ens fan mal a tots”

Assegut a la teteria que hi ha en girar el camí, s'uneix al condol pels atemptats. Al llarg de la ruta han estat molts els anònims qui ho han fet. “Atemptats com el de Barcelona ens fan mal a tots”, s'entristeix. Musulmà practicant, compleix amb les seves cinc oracions i espera casar-se aviat, encara que solament amb la dona a la que estimi. Enrere queda la generació del seu avi, que va tenir tres esposes.

En Said sap del món més enllà de la geografia, i de futbol, més enllà de la tele que no té. El seu truc? Superat el tràmit d'ensenyar la seva “casa típica”, s’asseu just aquí, a prendre el te amb els pocs viatgers que ara vénen. Els fa preguntes. Pren notes. Vol aprendre el català ara. L'alineació del Barça ja se la sap. Fa preguntes i també és generós responent-les. Riu, somia en veu alta. I fins i tot quan lamenta el que sembla que no hagi de poder fer mai, sembla que simplement deixi anar a l'aire un desig, com si bufés les espelmes d'un pastís imaginari.

Qui sí va fer realitat aquests somnis d'ultramar va ser en Karim. Ell és dels que distorsionen les estadístiques del Ministeri. Un de tants, dels quals va marxar i va arribar. Van aconseguir un treball, regularitzar el seu estat migratori. Resident a Lile, al nord de França, des de fa més d'una dècada, treballa en una gran empresa de telefonia i és DJ i dissenyador gràfic en el seu temps lliure (ho confessa en lloar la seva samarreta). Ara està en el seu viatge anual a Oujda per passar un temps amb la seva família i, de pas, aprofita per fer una mica d'aventura en solitari, una incursió al Sàhara per uns dies.

Ja hem arribat a Zagora, porta del desert, i ens endinsem a través d'un pedreguer que a poc a poc va deixant pas a la sorra. Fins i tot els que viatgen sols són reunits en un campament de haimas. Aquí hi ha menjar, aigua. També coixins sobre els quals recolzar-se i bongos en els quals tocar música, que és l'idioma més internacional. I parlar mirant els estels, que ajuden a fer confessions per les quals rarament es reuneix el valor de fer mirant als ulls.

"El problema no és solament que l'educació no sigui gratuïta. El problema és que no hi ha escoles"

Potser per l'avançat de la nit, potser animat perquè de les set persones que queden despertes, més de la meitat són marroquines, l’Omar, berber del Sàhara, se sent prou còmode per parlar. “El problema no és solament que l'educació no sigui gratuïta. El problema és que no hi ha escoles. Només n’hi ha a les grans ciutats”, protesta. Per això, els seus pares van decidir abandonar el seu lloc natal amb els seus nou fills, després de tantes generacions, per anar a viure prop de Zagora. Ho narra en un francès immaculat.

“Jo vaig tenir sort. Però hi ha gent al sud que viu a 100 quilòmetres de l'escola més propera”, insisteix. I a on no arriba l'educació reglada, només les madrasses, escoles alcoràniques, combaten l'analfabetisme ensenyant a llegir les sagrades escriptures. “I el mateix succeeix amb els hospitals. Amb carreteres per on pots anar a un màxim de 50 kilòmetres l'hora, quan has arribat, ja s'ha mort el malalt al cotxe (les ambulàncies ni tan sols acostumen a arribar).

Les promeses del rei

“Fa uns anys va venir el rei aquí al sud i va prometre que construiria escoles i hospitals. Paraules, solament paraules… Fins avui, ni una”. Va ser en el 2001. Mohamed VI tampoc ha tornat a fer una visita oficial al sud. “És cert que estan fent obres a la carretera per millorar els accessos, però d'això ja fa cinc anys i no sembla que tinguin pressa per acabar-ho”. Es refereix al Col de Tichka, a 2.200 metres d'altitud, que hem passat durant la nostra travessia, un d'aquests punts negres on els accidents són múltiples, encara que no es comptabilitzen.

“Així és normal que la gent faci el possible per no pagar impostos. La pregunta més important és a on van a parar els nostres diners”, llança un interrogant que no queda clar si era retòric. En Karim la pren al vol. “Corrupció hi ha a tot arreu”, respon, com si volgués consolar-lo. “Però la del Marroc, aquesta és una corrupció excepcional”, sentencia l’Omar.

Amb tot, l’Omar es considera un afortunat. Diu de si mateix que és “polivalent”. Del seu treball a l'agència de turisme, a més de les confessions a mitja veu, el que més gaudeix és endinsar-se a les dunes en 4x4 i aquest nou aparell que s'ha posat de moda, una espècie de bicicleta amb esquís en lloc de rodes, per lliscar per les dunes gegants. De sobte, sembla trobar de gran importància que entenguem com és exactament aquesta joguina del renaixement, com si fent servir un munt de paraules per descriure-ho pogués fer que la conversa que acabem de tenir quedi enterrada en l'oblit. “Aquesta classe d'activitats són bones per als joves d'aquí. Què podem fer sinó distreure'ns”, es justifica.