Si la Justícia en general va lenta en aquest país, com pot anar en els casos relacionats amb el capítol més negre de la seva història, aquell que quasi ningú s'atreveix a recordar? Lentíssima. La Justícia pràcticament no es mou en la cerca dels milers de desapareguts durant el franquisme, i menys encara en l'aclariment dels 30.000 nadons robats que en aquest període van ser comptabilitzats, ni dels que no figuren però hi són, no només durant la dictadura sinó també ja ben entrada la democràcia.

Per això mateix, per aquest desinterès de les autoritats – o per l'interès mantenir amagat per sempre l'horror i als seus responsables- és la societat civil la que va prendre les regnes i va aconseguir que es facin els primers passos. A Catalunya, després de sis anys colpejant portes, associacions com SOS Bebés Robados van ser escoltades i es va resoldre al Parlament de Catalunya crear un grup de treball per estudiar els casos de desaparició de nadons i infants tant en els anys de la dictadura de Franco com ja en democràcia.

La diputada de Junts pel Sí Magda Casamitjana va ser la impulsora d'aquesta iniciativa que "vol donar resposta a les desenes de propostes que s'han fet i les demandes de les entitats", tal com explica ella mateixa a Públic. La proposta de creació d'aquest grup, aprovada per unanimitat a la Comissió d'Acció Exterior i Cooperació, Relacions Institucionals i Transparència del Parlament, inclou una invitació a participar en les reunions de treball "d'experts, representants de les diferents unitats del Govern afectades, així com a representants d'associacions i entitats que hi estiguin relacionades, amb l'objectiu de conèixer amb més detall la situació i elaborar un informe de conclusions", assenyala la diputada.

L'objectiu final de l'informe del grup de treball -per al qual s'exigirà la implicació dels departaments de Salut, Governació, Benestar Social, Justícia i Interior- és l'aprovació d'una llei ben clara sobre la desaparició de menors a Catalunya que permeti accedir als arxius que molts d'hospitals, clíniques, maternitats i, fins i tot, esglésies es neguen a obrir. "Esperem que s'aconsegueixi, d'una vegada, investigar a fons, i que ens declarin víctimes, com ja s'ha aconseguit en altres comunitats", afirma Adelina Ruiz, presidenta de SOS Bebés Robados Catalunya. "A partir d'aquí, justícia gratuïta, ajuda psicològica, proves d'ADN, recerca científica... Però, sobretot, justícia", reclama l'activista, que des del 2011 treballa conjuntament amb la resta d'entitats que des de diferents ciutats de l'Estat conformen la plataforma.

La lluita sense treva de les víctimes

Les mares, els pares, els germans o els oncles de menors desapareguts que s'han associat a Catalunya -200 persones- per donar-se suport mutu lluiten totes soles contra la indiferència de les institucions. "Jo busco les meves bessones des de l'any 80. El meu informe mèdic no va aparèixer i per això van arxivar el cas, tot i que finalment vaig aconseguir suficients proves i fa tres mesos que s'ha reobert la causa", explica Adelina Ruiz. "Tu estàs fent de detectiu i de tot i t'has de moure sola, o sigui que arribes fins a on pots arribar. A més, no tenim el poder per accedir a un arxiu perquè el Govern no ens vol declarar víctimes i sense ordre judicial ni tan sols l'hi donen als fiscals", puntualitza la presidenta de SOS Bebés Robados Catalunya.

El reconeixement del robatori de nadons com un crim contra la humanitat és una clau que el Govern de Mariano Rajoy amaga, mentre que les víctimes ho reclamen com a indispensable per l'avanç de les investigacions. Fa dos anys, les famílies perjudicades van haver de marxar a Brussel·les perquè s'atengui la seva petició i la Comissió Europea va reconèixer-les com a "clares víctimes de crims contra els Drets Humans". En aquesta línia, també algunes autonomies van reaccionar i els parlaments canari i andalús van concedir als afectats la condició de víctimes, a més d'exigir al Govern central la creació d'una base nacional de dades genètiques i la repetició de les proves d'ADN, fora del negoci de cap laboratori genètic privat.

Tot i que, molt de mica en mica, alguna cosa es mou dins i fora de les institucions cap a la revisió dels crims de la dictadura franquista, la impunitat encara és massa espessa i la vena als ulls es manté ben posada per a gran part de la societat. "És molt fort, en el Parlament català quan es va plantejar la proposta del grup de treball pel cas dels nens robats, un dels polítics del PP no sabia ni que estigués passant això, quan tots els diputats tenen -des de fa anys- damunt de les seves taules això que denunciem!", alerta Adelina Ruiz. "Aquest tema no interessa, primer per una qüestió ideològica i després per motius econòmics", afirma la representant de SOS Bebés Robados Catalunya.

Una història sota clau

Malgrat la desatenció oficial, les víctimes compten amb l'ajuda d'altres actors que, com elles, volen conèixer la veritat. A la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona es va conformar el passat octubre el Comitè Científic de l'Observatori de Desaparicions Forcades de Menors (ODFM), dirigit pel professor de Dret Internacional Públic de la URV, Santiago Castellà, amb l'objectiu de donar veu
acadèmica i universitària a aquesta qüestió i contribuir a la labor de les associacions de víctimes.

L'ODFM va prendre com punt de sortida la tesi doctoral de Neus Roig, antropòloga i presidenta de l'Observatori, la qual investiga les desaparicions de nadons des del començament de la dictadura fins a l'any 1996. Aquest extens període, el qual -com es pot veure- no només comprèn l'època franquista, la Doctora Neus Roig el divideix en tres parts perquè la naturalesa dels delictes i de les lleis que els avalen no són les mateixes al llarg d'aquest temps.

Des del 1938 fins al 1952

"Una vegada acabada la guerra comencen les desaparicions, perquè les dones republicanes entren a presons amb els seus fills o embarassades o són violades dins. Aquest és el nostre primer punt d'estudi i és molt complicat pel fet que s'ha destruït gairebé tota la documentació", explica Neus Roig. Durant aquest període, la influència de l'Alemanya nazi és patent a Espanya i un dels aspectes que ho revela és la implementació de la idea vinguda de les granges de dones rosses que Hitler va impulsar per promoure la reproducció de "la raça ària", segons la qual si al nadó se'l separa abans dels 3 anys i se li canvia la identitat no en tindrà cap record.

"El psiquiatre espanyol i comandant de l'exèrcit Vallejo-Nájera va arribar d'Alemanya considerant que no calia matar els menors republicans perquè es quedaven sense nens, i convenç d'aplicar aquesta doctrina i de sancionar l'Ordre de 30 de març de 1940 per permetre que es pogués decidir qui era la persona o Institució adequada per canviar la identitat del menor i desvincular-ho de la seva família natural", assenyala la Doctora Roig.

Quan, el 1952, deixen sortir de la presó les dones empresonades que s'havien penedit de ser republicanes, dels nascuts dins dels murs i dels majors de tres anys que hi havien entrat amb les mares no n'hi va haver cap que s'hagi pogut documentar gràcies a la Llei del 4 de desembre de 1941 que va permetre destruir la documentació dels naixements del Registre civil i substituir-la per les noves filiacions. L'exjutge Baltasar Garzón calcula que en aquesta etapa són 30 mil els nens desapareguts.

Des del 1952 fins als anys 60

El 1952 es va crear el segon Patronat de la dona, per recollir les mares solteres. "Durant la República espanyola la dona va avançar moltíssim, existia el divorci i el fet de ser mare soltera no es considerava cap xacra, però quan s'acaba la guerra i entra l'Església catòlica ser mare soltera comença a considerar-se una deshonra familiar", explica l'antropòloga. "Doncs a partir d'aquí es va obligar les mares solteres a donar els seus fills en adopció perquè ningú els donava feina i les mateixes famílies les feien fora de casa".

Dels anys 60 fins al 1996

Aquesta etapa va estar marcada pel poder de l'Opus Dei i els seus acords amb Franco amb la finalitat que totes les famílies tinguessin fills. "La primera font van ser les mares solteres però, com que no hi havia suficients fills, va començar el negoci de la venda de nadons amb la complicitat de les monges que regentaven les maternitats", exposa Roig. "Les adopcions són privades fins al 1987 i els adoptats no tenen dret a saber que ho són fins al 1996, a la qual cosa hi sumem que teníem una Llei de Registre civil -que no es va canviar fins al 2014- que deia que tot nadó que naixia mort no era persona sinó que es considerava fetus, produint-se un forat legal que privava de la possibilitat els pares de veure als fills després del part", conclou la presidenta de l'Observatori de Desaparicions Forçades de Menors.

“Va haver-hi aproximadament 300 mil nadons i nens desapareguts a partir de l'any 1952, tot i que no tenim xifres exactes per la manca d'accés a la documentació. Els màxims responsables són certes ordes religioses que es van lucrar amb la venda de nens i subsidiàriament l'Estat per permetre-ho".