El 7 de juliol de 1937 un soldat japonès va desaparèixer al Pont de Marco Polo, als afores de Pequín. El comandant de la tropa nipona -Japó havia conquerit part de Xina, i cada cop ampliava més la seva influència i presència militar- va decidir atacar a l'exèrcit xinès, acusant-lo de la desaparició del soldat. L'escalada militar va augmentar, els combats s'estenien i ambdós països es van declarar la guerra. 

Comunistes i nacionalistes xinesos es van unir contra el règim imperialista i filo-feixista japonès, preludi de la Segona Guerra Mundial a Orient. No els va agafar de nou: els xinesos havien seguit amb atenció i havien rebut influències de l'altre batalla contra el feixisme que es lliurava, en aquest cas, a Occident. La guerra civil espanyola ressonava a les ments de molts xinesos. Alguns, fins i tot, estaven lluitant contra Franco en aquell moment.

La relació antifeixista entre Espanya i la Xina es va rememorar, coincidint amb l'aniversari de l'incident del Pont de Marco Polo, amb un seminari a l'Institut Confuci de Barcelona. Un dels documents més citats va ser la carta que Mao Zedong va escriure en solidaritat amb el bàndol republicà, on assegurava que ''si no estiguéssim cara a cara contra l'enemic japonès, ens uniríem a vosaltres i prendríem posicions al front''. 

Malgrat l'ofensiva de l'enemic, el Partit Comunista Xinès va demanar als brigadistes xinesos que no tornessin per lluitar contra els japonesos. Eren només 100 combatents, número que no suposaria un gran canvi en el desenvolupament de la guerra. En canvi, l'efecte que tindria abandonar la lluita a Europa seria perjudicial per a la moral del moviment internacionalista. Cap va marxar d'Espanya.

Xinesos contra Franco

Dels 4.000 brigadistes internacionals, aquella minoria de xinesos es va haver d'integrar a altres batallons estrangers, ja que no eren suficients per formar-ne un de propi. Tal com expliquen al seu llibre els investigadors Hwei-Ru Tsou i Len Tsou, la majoria de brigadistes xinesos venien de països europeus o dels Estats Units, on havien emigrat, i d'allà van viatjar fins a Espanya. Zhang Ruishu, per exemple, va emigrar a França durant la Primera Guerra Mundial, quan hi va haver una gran demanda de mà d'obra estrangera. En acabar el conflicte, va decidir quedar-se al país -a Xina era orfe i molt pobre-, va començar a treballar a una fàbrica de la Renault i es va afiliar al Partit Comunista Francès. Va ser el brigadista xinès més famós de tota Espanya, ja que la revista Estampa va posar una foto de la seva cara en portada.

Però hi havia més noms. Chen Wenrao va arribar integrat a la Brigada Lincoln, provinent de Nova Iork, i va morir a la Batalla de Gandesa, el 1938, amb 25 anys. També hi va haver el cas de Chen Agen, un xinès que va arribar al combat directament des del seu país -cosa excepcional-, fugint de les autoritats després d'haver organitzat un sindicat a Xanghai. En el seu exili va conèixer un cuiner vietnamita - existeix el rumor que es tractava de Ho Chi Minh- que el va convèncer d'anar a lluitar contra els franquistes. Durant els combats va ser capturat, i va passar diversos anys a un camp de treball. 

Altres, com Xie Weijin, van tornar a Xina després de la guerra, van batallar contra els japonesos i després -a les files comunistes- contra els nacionalistes xinesos del Kuomintang. El 1965, Xie va ser purgat per les autoritats maoistes, acusat de tenir amistats a Europa, les que havia fet combatent el feixisme.

El mirall espanyol

Durant els últims anys de la Guerra Civil -i també durant la guerra contra els japonesos- la Xina va ser un mirall, o el següent camp de batalla, del que passava a Espanya. A les universitats xineses es va fer famosa una cançó titulada ''Defenseu Madrid'' (''Baowei Madeli''), que deia: ''Empunyeu les feres granades i apunteu a Franco, l'incendiari criminal''. S'utilitzava com a cant patriòtic en la guerra contra els nipons.

En el pla de la premsa, el popular fotògraf Robert Capa va passar -directament- de cobrir la Guerra Civil Espanyola a fotografiar el 1938 als soldats de la resistència xinesa. Diversos dels anomenats ''metges espanyols'' -voluntaris mèdics, la majoria jueus del centre d'Europa- anirien a parar a la Xina, on posarien en pràctica les tècniques sanitàries que havien après a territori espanyol (per exemple, els bancs de sang mòbils). Un d'ells, Norman Bethune, va morir a la Xina, i Mao Zedong li dedicaria un assaig, on el posaria com exemple de solidaritat proletària. Durant molts anys, Bethune va ser un dels pocs cognoms occidentals -amb una càrrega positiva- que els estudiants xinesos havien d'aprendre a les escoles.

Però no totes les imitacions es produirien en el bàndol antifeixista. Els japonesos van prendre bona nota dels bombardejos contra civils que l'aviació italiana i alemanya havia realitzat durant la guerra civil espanyola, i van aplicar-la a massacres com la de Chongqing -ciutat del centre de Xina que s'utilitzava com a capital de la resistència nacionalista- on, només durant l'inici de la campanya de bombardejos, van assassinar unes 5.000 persones.

En el pla polític, l'experiència dels fronts populars per encarar la guerra -amb el referent espanyol present- va ser seguida pels xinesos, encara que partint de contextos molt diferents. Mentre que a Espanya la unió va ser entre partits d'esquerres, dintre d'un estat consolidat, i la guerra va ser -majoritàriament- entre forces internes, el cas xinès partia de condicions oposades. 

L'aliança forçada entre els nacionalistes del Kuomintang -que en algun moment havien temptejat amb el feixisme- i els comunistes va ser provocada per la invasió directa d'una potència veïna, el Japó, que ja controlava la zona nord de Xina -el territori de Manxúria-, que havia envaït anys abans davant la passivitat internacional. Abans del pacte, el Kuomintang i els comunistes estaven enfrontats en una guerra civil que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, reiniciarien. Ambdues forces controlaven certes zones del país, però bona part del territori se'l dividien senyors de la guerra, alguns d'ells col·laboracionistes amb els japonesos. La Xina era un estat dèbil i fallit.

Acabada la Segona Guerra Mundial, l'Espanya de Franco es va alinear amb els Estats Units, que també forjaria aliança amb la dictadura militar de Chiang Kai-shek, el ''generalíssim'' dels nacionalistes xinesos, que els comunistes havien acorralat a la illa de Taiwan. Per la seva banda, Mao instauraria la seva dictadura del proletariat, que no tardaria en entrar en conflicte amb la Unió Soviètica. El temps de la solidaritat internacionalista havia passat.