Público
Público

MEMÒRIA HISTÒRICA Barcelona abandona la glorificació del passat colonialista i retira l'esclavista Antonio López de l'espai públic

La ciutat treu l'estàtua dedicada al primer marquès de Comillas que hi ha a la plaça del barri Gòtic que també porta el seu nom. Al mateix temps, una iniciativa ciutadana de Tanquem els CIE i Metromuster proposa rebatejar l'espai com a plaça Idrissa. L'actualització del nomenclàtor de la ciutat ha anat molt lligada al poder polític de torn i l'actual govern vol augmentar la presència de dones i de noms que representin "moviments de radicalitat democràtica".

Estatua de l'esclavista Antonio López, Marques de Comillas, a la plaça barcelonina del mateix nom. Wikimedia/Jordiferrer

Després de 74 que les autoritats franquistes la recol·loquessin, l'Ajuntament de Barcelona retira aquest diumenge l'estàtua de l'esclavista Antonio López de la plaça del barri Gòtic que porta el seu nom. L'acció coincideix amb la iniciativa ciutadana impulsada per la plataforma Tanquem els CIE i la productora Metromuster que pretén canviar el nom de l'espai pel de plaça Idrissa, en homenatge a Idrissa Diallo, el jove guineà que va morir el 2012 al centre d'internament d'estrangers de la Zona Franca. La retirada del monument es farà en una festa ciutadana organitzada per Comediants. Fa ben bé dues dècades que diversos moviments de la ciutat demanaven la desaparició de l'estàtua, que s'havia inaugurat el 1884, només un any després de la mort del primer marquès de Comillas. La decisió de treure-la s'ha pres després que en seminaris organitzats pel comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament, Ricard Vinyes, s'hagi "posat de relleu la connotació històrica negativa i gens exemplar del personatge".

Figura paradigmàtica del colonialisme, López s'havia enriquit durant el segle XIX amb el tràfic il·legal de persones des de les costes africanes cap a Cuba. Ja multimilionari, va establir-se els darrers anys de la seva vida a Barcelona, d'on era la família de la seva dona, Lluïsa Bru. Entre d'altres negocis, a la capital catalana va fundar el Banco Hispano-Colonial, i també va contribuir a finançar el govern espanyol en la guerra dels 10 anys de Cuba. El 1936, coincidint amb la revolució que es va viure a la ciutat durant l'inici de la Guerra Civil, l'estàtua va ser enderrocada, però el 1944 la dictadura la va reconstruir.

Paral·lelament, tot just aquesta setmana la campanya ciutadana per rebatejar l'espai com a plaça Idrissa ha completat la recollida de les 15.000 signatures necessàries per preguntar als veïns de la ciutat si volen canviar el nom "com un acte reparació històrica". Si les signatures són validades pel consistori, aquest serà un dels temes que formarà part de la multiconsulta ciutadana que el govern de Colau convocarà previsiblement el juny. Que els veïns puguin impulsar iniciatives d'aquest tipus és una de les novetats incorporades al reglament de participació ciutadana, aprovat el novembre passat pel ple municipal. Segons Tanquem el Cie i Metromuster, més enllà de la reparació històrica, el canvi de nom també vol "commemorar les lluites i resistències migrants i qüestionar i trencar el costum d'honrar la tradició esclavista catalana mitjançant estàtues i plaques a la nostra ciutat." Per als impulsors de la iniciativa, "els africans tancats i vexats en els CIE són l'encarnació del colonialisme viu que llocs com la plaça Antonio López semblen celebrar".

El consistori ja havia decidit modificar-ne el nom per plaça de les Bullangues, però la proposta va aturar-se quan va aparèixer la iniciativa ciutadana plaça Idrissa. Per tant, un cop s'hagi celebrat la consulta se sabrà quina serà la nova denominació de l'espai. Ricard Vinyes considera que canviar noms no implica "reescriure la història de la ciutat". "El que hi ha és una evolució i es toquen coses en funció del tarannà i les exemplaritats i condemnes pròpies de l'època. Si no toquéssim res encara tindríem tots els monuments franquistes", afegeix.

Com es canvia el nom d'un carrer?

Quin és el procés per modificar el nomenclàtor de Barcelona? La responsabilitat d'un canvi de nom –o de batejar un nou carrer– és de la Ponència del Nomenclàtor, una comissió presidida pel primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello i formada per un mínim de deu persones que teòricament es reuneix quatre cops l'any i s'encarrega d'estudiar les propostes fetes tant per particulars com pel mateix Ajuntament de Barcelona o per entitats públiques o privades. Perquè una petició prosperi ha d'estar ben argumentada i, sobretot, el nom proposat ha de tenir una vinculació directa i especial amb la ciutat. Si es proposa un nom de persona, com a mínim han d'haver passat cinc anys de la seva mort, excepte si ha rebut la Medalla d’Or de la ciutat. Un cop rep la validació de la Ponència, la proposta s'ha d'enviar al consell de districte afectat perquè l'aprovi; si ho fa, l'expedient torna a la Ponència, que li comunica a alcaldia perquè firmi el corresponent decret.

En una conversa amb Públic, el vicepresident de la Ponència, Ricard Vinyes, admet que el procés de canviar un nom d'un espai de la ciutat no és fàcil ni ràpid, i que l'opció de batejar-ne un de nou cada cop és menys factible perquè Barcelona ja és una ciutat molt ocupada, que n'estrena pocs. Vinyes afegeix que "no és el mateix canviar el nom d'un carrer que té molts habitatges que fer-ho en un espai on no n'hi ha o n'hi ha pocs", bàsicament pel volum de tràmits administratius que els genera (canvis en la documentació, etc...).

Potenciar els noms de dones i dirigents socials

El poder polític condiciona enormement el nomenclàtor de la ciutat, i cada govern de torn intenta deixar-hi la seva petjada. Així, per exemple, el 1981 el primer ajuntament democràtic des de la II República va aprovar els noms de 59 carrers que recuperaven els que tenien abans de la guerra civil o bé eren nous. En el cas del govern de Colau, Vinyes subratlla que té "molt en compte les reivindicacions veïnals" i que tenen el compromís de "fer visibles les tradicions democràtiques de la ciutat". "La ciutat és molt plural i la majoria de noms del nomenclàtor estan dedicats a empresaris o industrials, mentre que no hi estan presents altres corrents, com ara expressions de moviments socials, com poden ser dirigents veïnals o sindicalistes, entre d'altres. Hi ha una infrarepresentació d'aquest altres espais i tenim l'objectiu d'intentar anivellar-ho a poc a poc", reflexiona Vinyes. El nomenclàtor també pateix una clara herència patriarcal, que es tradueix en el fet que Barcelona té 1.645 carrers dedicats a homes i només 309 a dones, la meitat de les quals són santes. Per això, des de fa un temps es prioritza el nom de dona a l'hora de fer un canvi o batejar un nou espai.

El desembre, els veïns del carrer Secretari Coloma, situat a Gràcia, van aprovar en una consulta ciutadana canviar-li el nom per Pau Alsina, que va ser un teixidor barceloní i diputat en representació del Partit Republicà Democràtic a les Corts Generals del 1866. En canvi, Joan de Coloma, que ha donat nom al carrer fins ara, va ser secretari dels Reis Catòlics i del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició. Mesos abans, el consistori havia decidit modificar els nom dels Jardins del Príncep de Girona per Jardins del Baix Guinardó i al juliol va inaugurar la plaça Pablo Neruda, situada a l'Eixample. També l'any passat es va culminar el canvi de denominació de la plaça de Joan Carles I, que va recuperar el nom històric de plaça del Cinc d'Oros.

Un any enrere, la plaça de Llucmajor, a Nou Barris, va rebatejar-se com a plaça de la República, culminant una demanda del teixit associatiu i de les entitats memorialistes, agrupades a la Taula Unitària per la República. Sobre aquests canvis, Vinyes apunta que "optem per noms que representen moviments de radicalitat democràtica, que històricament han estat vinculats al republicanisme". Ara bé, el nomenclàtor no deixa de mostrar l'evolució històrica d'una ciutat i encara avui Barcelona manté noms d'imperialistes, com els militars Sancho de Ávila o Virrei Amat; esclavistes, com Xifré [en referència a Josep Xifré] o el mateix Antonio López; o col·laboradors del franquisme, com Eugeni d'Ors o Eduard Aunós, entre d'altres.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?