Al País Valencià s'observa l'anomenat 'Procés' des de la distància. Es el cas, fins i tot, d´Acció Cultural del País Valencià (ACPV), una entitat que ha sigut qualificada amb freqüència de pancatalanista però que ho té clar:  "no entra en cap definició de tipus polític", segons explica Toni Gisbert, secretari de l'entitat. Tot i que junt amb Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear conformen, tots tres, la Federació Llull, no entren a valorar la decisió d'Òmnium de declarar-se independentista i d'actuar com un dels principals bastions de la societat civil catalana en favor de l'exercici del dret d'autodeterminació..

No obstant aixó, Gisbert explica que "la democràcia està per cambiar les lleis" i recorda, com a exemples històrics, que els negres als Estats Units o les dones a tota Europa aconseguiren canviar-les per fer realitat els seus drets.

Reconeixent l'existència del que es coneix com a "dret a decidir", no es plantegen una votació. A més a més, entre el seus afiliats hi hauria gent de tos els colors.

Parlem amb Gisbert a l'Octubre, un edifici emblemàtic, senyal d'identitat de la cultura i de la llengua valencianes, que té una historia curta, només deu anys, però darrera seu una lluita llarga que comença en els temps del franquisme.

Octubre, un símbol viu de la lluita per la identitat pròpia

Octubre Centre de Cultura Contemporània és un espai cultural en ple centre de València, dedicat a la promoció de la llengua i la cultura. Seu d'ACPV, aquest espai multidisciplinari simbolitza una llarga lluita d'unes entitats, al llarg de 50 anys, per defensar els valors i la identitat d'un poble.

Façana de l'Octubre, seu de l'ACPV

Passejant pels carrers del centre històric de València, entre turistes, vianants, botigues de souvenirs i bars amb la paella i la sangria com a reclam, sobresurt un edifici modernista esplèndidament restaurat.

Situat al carrer de vianants de Sant Ferran, molt a prop del Mercat Central i de la Llotja, Octubre s'erigeix com un estendard, com un símbol de la tenacitat en la defensa d'una cultura pròpia, en tots els sentits . Però, què és 'Octubre Centre de Cultura Contemporània' (OCCC)? I què és o què fa l'ACPV, l'associació propietària de l'edifici?

La història és llarga. Es tracta d'una lluita de gairebé mig segle. D'un camí ple de moltes espines i poques roses que avui veu recompensat el seu esforç amb una obra que reflecteix i representa tot el han defensat durant molts anys, des del franquisme fins el dia d'avui, passant per la transició. Octubre podria ser l'obra culmen de la defensa i l'aposta per la llengua, la pintura, l'escultura, el teatre, la fotografia .... la cultura en definitiva.  Una illa on no hi havia gairebéi res.

Moltes han estat les crítiques durant tots aquests anys i molts desconeixen encara quin ha estat el paper que han jugat en la recuperació d'uns valors aixafats pel franquisme més reaccionari. El temps i la història hauran de reconèixer i jutjar la feina d'homes i dones que s'han deixat la pell per defensar la cultura i l'important paper que han jugat com a promotors i mediadors.

Toni Gisbert, Secretari de l'ACPV

ACPV és una entitat que té com a missió "la promoció de la llengua i de la cultura" segons ens explica Gisbert.

En l'actualitat té 4.000 socis i milers de simpatitzants i col·laboradors, la qual cosa els dóna una considerable capacitat de mobilització i d'interacció.

Toni Gisbert, que porta tota una vida a ACPV, ens guia per l'edifici i ens explica com han viscut tots aquests anys, amb la idea clara d'"avançar en la llengua i la cultura" i marcar-se objectius, que sens dubte han vingut determinats pels esdeveniments històrics.

Els inicis en el franquisme i la recuperació de la llengua

Els primers passos de l'entitat arrenquen el 1971. En els darrers anys del franquisme creen una societat amb un "nom estrany", com explica Gisbert. Es tracta del Secretariat d'Ensenyament de l'idioma, donat que el nom d'ACPV senzillament era tota una utopia.

Òmnium Cultural, a Catalunya. i Obra Cultural Balear, a les illes havien nascut a principis del anys seixanta. Dues organitzacions, que amb l'ACPV, avui es fonen a la Federació Llull, però com a entitats amb identitat pròpia i objectius en ocasions comuns, però sovint també ben diferenciats.

Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Eliseu Climent, Andreu Alfaro, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner ... són alguns dels fundadors d'una entitat que no aconsegueix la legalització fins el 1978, quan la democràcia donava els seus primers passos. Són anys en què s'aposta per la defensa de l'autogovern, de les llibertats i els drets.

Sala d'actes de l'Octubre

En els 70 arriba el final del franquisme i poc més tard el prinicipi de la democràcia, i la idea és que "hi haurà algun tipus d'autogovern i la possibilitat de parlar al voltant de l'ensenyament en valencià", recorda Gisbert.

En aquests anys, prossegueix, "no hi ha gent formada. El franquisme l'ha perseguida i l'objectiu és formar gent" per quan es posin en marxa activitats obertament. Neixen els cursos 'Carles Salvador' pels quals passen més de 50.000 persones. No existia Filologia Catalana, només Hispànica i la tasca d'ACPV és formar personal qualificat en plena pre-autonomia.

Gisbert rememora que quan van intentar fer un diari oficial bilingüe, "no en sabien, ens vam convertir en una mena de Conselleria de cultura paral·lela" i "enviem gent formada per nosaltres". O a la Diputació, controlada per franquistes fins el 1979, també entren molts tècnics i ens explica una anècdota que permet entendre les dificultats d'uns inicis: Es tracta d'una dona que es va presentar a proves per treballar a la Diputació. Li van preguntar si sabia escriure i li van dir: "Escriu alguna cosa ... i a màquina, saps escriure a màquina?" Am aquest requisit va poder entrar. Així eren les proves en uns anys en què no hi havia titulacions ni gairebé personal format.

Quan el 1983 s'aprova la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, ja hi ha gent formada i preparada. Tanta que quan a Catalunya s'aprova la llei equivalent no tenien tanta gent capacitada, pensa Gisbert.

Mitjans dels 80. Arriba la televisió

Quan enceníem la tele en aquells anys només teníem dos canals, La 1 i La 2 de TVE. Catalunya va ser pionera, es va avançar i va posar en funcionament mitajns públics: TV3 i Catalunya Ràdio.

En aquest context de canvi, l'objectiu que es planteja ACPV en aquests anys és doble: d'una banda, portar les emissions a tot el territori valencià i, d'altra, aconseguir la posada en marxa d'una radiotelevisió pública, plural i en valencià.

Són anys de dubtes. Tant a Catalunya com al País Valencià. Dubtes sobre si havien de ser bilingües i al final es va descartar.

ACPV havia posat en funcionament  una xarxa de repetidors que cobrien el 70 per cent del territori i arribaven fins el 90 per cent de la població. Eren només 14 repetidors i Gisbert compara aquell repte inicial amb els repetidors que va arribar a tenir l'extinta RTVV, més d'un centenar.

El 1984 van començar les primeres proves pilot a Sueca (València). La tasca d'ACPV en aquests anys va ser la de llançar una llarga campanya perquè RTVV fora en valencià. Es va aconseguir i l'esdeveniment va quedar marcat per un manifest amb un protagonista d'excepció com ara el Cardenal Tarancón i el suport de gent significada i centrada, així com l'adhesió de pràcticament tots els ajuntaments, inclosos els de parla castellana.

Els noranta, nous temps, nous reptes

A la fi dels 80 i principis dels noranta s'havia produït un important canvi social. L'entitat, comenta Gisbert, "ve de la transició i els joves no l'han viscut, ni el franquisme tampoc. Ja no val la Nova Cançó i es tracta de buscar fórmules perquè la gent jove no desconnecti de la llengua".

En aquest context, Eliseu Climent, proposa a Gisbert i a molta altra gent, sobre tot joves, que "bombardegin el quarter general". Una frase de Mao per dir-los que posin l'entitat "cap per avall".

Després de debatre sobre com connectar amb la gent jove, si amb el futbol o amb la música, posen els seus ulls en la iniciativa catalana de promoure els grups de música rock en català.

Neix així "Tirant de Rock", un concurs per a grups per fases i amb una final que culmina a la Plaça de Bous de València. Són anys en què Gisbert recorda que anaven als instituts per presentar un concurs de maquetes: "Les posàvem vídeos, reien, i ho trobaven estrany perquè estaven acostumats a l'anglès".

El primer any, de cinc grups, només un, era valencià, però l'any següent "a força d'insistir" són molts els joves que es presenten i neixen bandes com Obrint Pas o La gossa sorda. A l'ACPV s'organitza un departament de música per crear un circuit de rock i parlar amb els ajuntaments perquè contractin els grups. "Els primers ajuntaments no ho entenien, flipaven ... O quan aconseguíem concerts en sales petites amb poca assistència" el consideraven tot un èxit.

"Ara, hi ha fins i tot un excés d'oferta. Pots veure grups diverses vegades en molts concerts i aquesta etapa per a nosaltres s'ha acabat", sentencia Gisbert.

Els anys durs

Així com en els últims anys del franquisme des l'ACPV van veure venir la transició i els canvis que s'acostaven, als 90, conscients que el model i el govern socialista s'han esgotat, tenen clar que vénen temps durs. Tant és així que abans que Eduardo Zaplana sigui proclamat president, el llavors alcalde de Benidorm, llança una campanya amb dues propostes: que el valencià siga voluntari com a assignatura i el seu concepte d'estat del sud-est, una mena d'autonomia formada per Alacant i Múrcia i, per descomptat, Cartagena, lloc d'origen de Zaplana.

Per això, ACPV llança una campanya per mobilitzar els ciutadans amb força èxit. El PP guanya i accedeix a les institucions però aparca les seves teories sobre el sud-est i el valencià.

Són anys en que es preparen per "la travessia del desert", conscients que el socialisme està en estat de xoc i que el PP ha arribat per quedar-se durant molt de temps.

Per a això ACPV opta per crear una xarxa de centres culturals, recuperar el 25 d'abril (el primer es va celebrar a Xàtiva, recuperar la manifestació del 9 d'Octubre que s'havia abandonat ... la previsió era "una versió light de la política de cultura franquistes i que ens expulsarien de les institucions" explica Gisbert. No s'equivocaven. Durant més d'una dècada "l'única oposició al PP era Acció Cultural" insisteix, un període en el qual es veuen criminalitzats, esgotats, cremats ... Gisbert recorda el míting multitudinari que va ajuntar el 1995 a Aznar, Zaplana i Rita Barberá. "Era allò i ACPV, enmig res, vam començar a tenir inspeccions i dubtàvem de si sobreviuríem a allò".

Biblioteca de l'Octubre

En aquells anys s'obren els casals, avui només queden uns 14 però van arribar a ser 25. "Parlàvem amb els alcaldes" i res. "Si volies fer un acte d'ACPV o algú que no fos de la seva corda no podies, no et deixaven fer res". "Vam crear aquesta xarxa de casals. que era l'únic lloc on presentar un llibre, fer un concert, una exposició que fos diferent, era com en el franquisme", rememora Gisbert.

Els costos eren elevats. Econòmics, de lloguers, de personal; i polítics, la gent que es significava era estigmatitzada.

Després de quinze anys de governs del PP s'albira un canvi de cicle, emergeixen formacions com Compromís o Podem.

Octubre

La intenció és muntar un projecte potent a la ciutat de València. El local que havia albergat els Magatzems El Siglo (perquè es va inaugurar el 1901) està en estat de ruïna. És un edifici modernista, declarat Bé d'Interès Cultural. ACPV el compra enel  2003 i després de tres anys de reformes, el 2006 s'inaugura. La façana original dóna a la part de darrere i en la restauració s'han respectat al màxim l'arquitectura i els espais existents.

El gruix de l'edifici, més de 80 per cent de l'espai, està destinat a activitats culturals, tallers, cursos, reunions, i una llibreria. "Volíem que la gent d'esquerres o valencianista es sorprengués amb aquest espai" explica Gisbert. És una aposta per la cultura, però també una operació d'imatge.

El futur

Enrere queden moments durs, com quan van haver de fer front a multes de 300.000 euros per haver instal·lat els repetidors per portar el senyal de TV3. La solidaritat va ajudar, però va quedar l'estigma i la criminalització.

Amb la crisi l'entitat es va replantejar moltes coses, com reduir costos i augmentar ingressos, la necessitat d'emprendre un canvi generacional i la transparència (amb auditories anuals dels comptes externes).

Són conscients que la retirada de la primera línia els ha restat visibilitat i viuen una espècie d'apagada informativa.

L'última batalla o un dels seus últims objectius ha estat el d'intervenir en la reforma de la Llei de Funció Pública, en tràmit, perquè el valencià siga un requisit en l'administració en funció de la categoria laboral. Ara miren cap al futur pensant que el 2019 el Pacte del Botànic es pugui renovar.