Público
Público

De què podem i de què no podem riure?

Se succeeixen les denúncies i imputacions per fer sàtira política, en vinyetes, piulades o gags a la televisió. Els humoristes es pregunten quins són els límits de l'humor. I també "quins són els límits de la censura". En parlen els subdirector d''El Jueves' i l'editor de la històrica 'Makoki'.

Publicidad
Media: 5
Votos: 2
Comentarios:

L'actor Toni Albà, caracteritzat com a Felip V, durant el contrapregó de les festes de la Mercè del 2016. EFE

En poques setmanes hem vist com els tribunals imputaven el director i sots-director de la revista El Jueves per un presumpte delicte d'injúries, un altre jutge arxivava la demanda contra Dani Mateo i El Gran Wyoming per un acudit sobre el Valle de los Caídos i un centenar d'humoristes gràfics publicava un manifest de denúncia en el qual afirmaven que "en una democràcia sana és un símptoma preocupant que vinyetes, tuits, gags o articles satírics indignin amb tanta facilitat el poder". El 9 de novembre el hashtag #HumorAmenazado es convertia fins i tot en tendència mundial. I aquest mateix dimarts, l'actor Toni Albà ha explicat que ha estat citat a declarar per un suposat delicte d'injúries.

Albà ha estat citat a declarar com a investigat per un delicte d'injúries el 30 de gener, als jutjats de la seva població, Vilanova i la Geltrú, segons ha explicat el propi actor als mitjans. L'humorista no tenia constància de quina paròdia l'ha dut als tribunals, però ha assenyalat que en la citació apareix una fotografia seva disfressat de monarca, i ha interpretat que es podria tractar del pregó alternatiu de les festes de La Mercè del 2016, on va parodiar Felip V. Albà, que és famós per les seves imitacions d'una altre Borbó, Joan Carles I, ha estat denunciat per la policia espanyola per haver publicat unes piulades a Twitter sobre la jutgessa de l'Audiència Carmen Lamela.

La d'Albà només és la darrera d'una llarga sèrie de casos ben coneguts d'humoristes amb problemes amb la justícia per les seves sàtires. Menys conegut, però, és que els fonaments legals per a aquests casos es van posar fa 25 anys amb una sentència contra la revista Makoki per la publicació de Hitler=SS, un còmic d'humor negre dels francesos Jean-Marie Gourio i Philippe Vuillemin ambientat als camps de concentració nazis. Els jutges van ordenar el seu segrest a tots els punts de venda i al magatzem de l'editorial arran d'una demanda de les associacions Amical de Mathausen i B'nai B'rith contra els responsables de la revista, Damián Carulla i Felipe Borrallo, per un atemptat contra la dignitat dels supervivents dels camps. Finalment, l'11 de desembre del 1995 el Tribunal Constitucional rebutjà el recurs dels editors, i les planxes i exemplars segrestats van ser destruits i els responsables de Makoki, condemnats a un mes i un dia d'arrest i 100.000 pessetes de multa. La publicació de Hitler=SS segueix estant prohibida a Espanya.

"La primera denúncia és la de l'Amical de Mathausen i el fiscal de Catalunya, que era Carlos Jiménez Villarejo", recorda Felipe Borrallo. "A RNE va anunciar que denunciaria aquest tebeo 'pronazi', però després va retirar la denúncia al considerar que no hi havia delicte".

L'antic editor de Makoki manté encara frescos els records de l'època. "Ens van enviar a la policia a la impremta, al distribuidor, al magatzem, a la redacció i a la llibreria". Els exemplars van ser segrestats i els responsables, citats a judici. "El primer jutge, el jutge instructor, ens treu la imatge d'un nazi al front rus donant el biberó a un cadell de gos i el lema 'No oblidem que ells han salvat aquesta criatureta' que estava reproduïda al còmic, i diu, 'però si això és una imatge de la revista Signal dels nazis'. Exacte! Per això la van posar els autors al còmic: perquè els nazis quedessin retratats. Com es podia publicar una imatge així mentre massacraven milions de russos?".

Aquell primer judici el van guanyar perquè els jutges "van veure que el còmic anava precisament en contra de les idees del revisionisme que estaven de moda". Però la sentència va ser recorreguda i portada al Tribunal Constitucional. Els editors de Makoki van tornar a argumentar que el còmic "era una paròdia dels arguments de revisionistes com Jean-Marie Le Pen", però en aquesta ocasió els jutges van fallar-hi en contra i "es va prohibir per injúries a tots els jueus i la religió jueva". "Són els tribunals qui ho decideixen, l'honor no està descrit al codi penal, depèn de cada jutge", afegeix.

"No enteníem res", continua Borrallo. "A la sentència definitiva, el Constitucional deia que el còmic estava enfocat als nens i adolescents, i això suposaria una degradació al seu desenvolupament, però era mentida perquè es venia plastificat amb el lema 'perillós per al jovent'. I amb una calavera i dues tíbies. No era per a nens." Segons els jutges de la Sala Segona del TC, calia "ponderar la seva influència sobre personalitats en desenvolupament, no formades encara per complet en temes que, a més, poden depravar-les, corrompre-les i, en definitiva, deformar-les". Borrallo no s'està de senyalar la contradicció d'aquest redactat: "Això sí que són paraules nazis. És el que diria Göring: 'Art degenerat'. Cremeu el llibre i l'autor".

Per agreujar-ho encara més, "el judici al Tribunal Suprem va ser a porta tancada. És això normal? Vam apel·lar al Tribunal d'Estrasburg en protesta per un judici injust", però aquest va fallar en contra. Res a fer. "La sentència absolutòria la vam publicar a Makoki, i la condemnatòria, també. Era un Makoki amb la portada de color marró". El títol? 'Dossier Corcuera=SS', en referència a l'aleshores ministre de l'Interior, José Luis Corcuera, autor de la coneguda com a llei Corcuera o llei de la patada a la porta. Aquesta llei permetia als cossos policials entrar en un domicili sense necessitar una ordre o autorització judicial, només si sospitaven que podia estar cometent-se un delicte. Els crítics consideraren que obria la porta a l'abús policial. Declarada inconstitucional al desembre del 1993, el 2015 va ser substituïda per una nova llei de protecció ciutadana aprovada amb els vots únicament del Partit Popular i coneguda com a llei mordassa.

I per què no?

"Quan va sortir el sidral de Hitler = SS a França ens vam dir: 'editem-lo'", afirma divertit Borrallo. A França, els autors, després de ser denunciats, van ser condemnats a una multa simbòlica d'un franc i el còmic va ser prohibit. "Vuillemin ja ens va advertir: 'us ficareu en un sidral de l'hòstia, heu d'estar molt forts, si no acabaran amb vosaltres'." Malgrat tot, van decidir tirar-ho endavant.

A Vuillemin el van conéixer Carulla i Borrallo "molt". "Jugàvem a futbol a Angulema, ell estava a l'equip dels gavatxos i jo al de la resta del món (riu). No, ara seriosament, el coneixia d'abans: el primer cop que vam anar a París, quan vam obrir la llibreria Makoki, per conéixer la gent de Métal Hurlant, Charlie Hebdo i Hara-Kiri. Total, que ens vam fumar uns porros, ens van presentar a Vuillemin i, quan es van assabentar que teníem una llibreria de còmics, van dir, cony, una botiga de còmics a Barcelona, vint exemplars d'Hara-Kiri per tota la vida per a Makoki."

I després de l'escàndol, van mantenir els editors de Makoki la relació amb Gourio i Vuillemin? "Sí, però no volien saber ja res de Hitler=SS. 'Prou de bajanades, de ploramiquejar', ens deien", demanant-los passar pàgina. Com a França, els editors de Makoki van trobar la solidaritat d'alguns col·legues del gremi, però el silenci d'altres. "Vam pagar les cent mil peles, però això és el de menys", lamenta. "Es podrà reeditar algun cop? Quan? Tot plegat recorda l'índex de l'Esglèsia catòlica", diu. La proximitat dels fets va ser clau a la sentència. "Els acudits que apareixen a Hitler=SS remeten a un esdeveniment molt recent, i aquest va ser un dels fonaments de la sentència. Però hem d'esperar dos-cents segles per fer-los? Acudits de circs romans se'n poden fer, i fins i tot de Genguis Khan."

La sentència va afectar-los professionalment i personalment. "La revista va caure en picat: després del número de defensa les vendes es van desplomar a causa de la mala fama, mala fama de cutres, de neonazis... es va publicar un article a La Vanguardia titulat 'Barcelona, centro europeo de la edición neonazi' on es ficava  Makoki al mateix sac que la Llibrería Europea de la CEDADE."

Però el pitjor de tot encara estava per arribar. "Es justament després de Hitler=SS que es canvia el codi penal i s'introdueix el delicte d'odi racial i xenofòbia. I el mateix a França i a Itàlia. Aconsegueixen en el fons el que volia l'extrema dreta: endurir els codis penals i limitar la llibertat d'expressió."

Quins són els límits de la censura?

Vuillemin és col·laborador habitual de Charlie Hebdo, una revista que periòdicament es troba al centre de la polèmica. Què en pensa Felipe Borrallo, de Charlie Hebdo? "Tot es pot publicar, tot és publicable. Si no t'agrada, no t'ho compris, però no ho prohibeixis, argumenta per què estas en contra. Perquè sense arguments no es pot debatre. Els de Charlie Hebdo es van entestar tant que els va passar el que els va passar: la massacre que van cometre els gihadistes contra els dibuixants a la redacció per mantenir les seves conviccions". L'antic editor de Makoki no dubta a l'hora de respondre aquells que relativitzaven l'incident des de les xarxes socials. "És una barbaritat: si estàs a favor de la llibertat d'expressió, has d'estar-ho per a tots els casos, la llibertat d'expressió no pot tenir obstacles com 'l'honor', del qual no existeix una definició penal".

"Quan la gent es pregunta, 'quins són els límits de l'humor?', en realitat hauria de preguntar-se, 'quins són els límits de la censura?'". Perquè per a Borrallo la censura existeix, encara que no se l'anomeni així, i és present. "Diuen que no existeix, que és el jutge qui ho prohibeix perquè és una causa penal que has perdut", és més, amb la Llei Antiterrorista els jutges ara tenen "màniga ampla".

I això no és tot. "Des d'aleshores, des de les Olimpíades cap aquí, hi ha un fenomen nou, que és el de la correcció política. Al final, els autors, els creadors i els periodistes han d'estar pendents tot el dia per no dir una cosa políticament incorrecta. I a això com s'anomena? Autocensura". I recorda una lliçó del filòsof nord-americà Noam Chomsky: "La pitjor censura és l'autocensura, la que tu t'apliques perquè has incorporat les demandes d'altres. L'autocensura és la pitjor forma de censura perquè la censura, que sempre és imposada, no ha ni de treballar."

"Ara estem 24 hores al dia autocensurant-nos. No és això un triomf de la censura?", es pregunta Borrallo. "Moltes de les coses que ara no es poden dir es podien dir al començament dels noranta. Però ara seria impossible. Per algunes de les vinyetes que publicàvem a Makoki aniríem avui a la presó. Bé, potser a la presó no, però sí a l'oprobi general a les xarxes socials" que "t'afusellen i després et pengen, acaben amb el teu prestigi".

I no és això justament més perillós? Una mena de judici paral·lel, sense sentència? "Si et prens seriosament a tots aquests anònims a les xarxes ja l'has cagat", assegura. "La majoria són gent jove i desinformada. I a més, mai tenen suficient. T'acusen d'una cosa, et disculpes i aleshores t'acusen d'una altra cosa i una altra, i a sobre, no accepten la teva disculpa. És un pou sense fons."

"Tierno Galván deia que perseguir la sàtira i la caricatura no té sentit en democràcia", sentencia Borrallo. "El que sí té sentit", i acaba, "és perseguir-la en un règim totalitari."

Els "límits" de l'humor

El sotsdirector de la revista El Jueves, Joan Ferrús, coincideix amb Felipe Borrallo en molts punts, però en matisa d'altres. "Sóc del parer que es pot fer humor de tot i que els debats sobre el seus límits tenen un punt d'absurd", afirma. Com l'antic editor de Makoki, Ferrús considera que "els límits de l'humor són els de la llibertat expressió", però també "els del codi moral de l'humorista". "A mi, per exemple, no m'interessa fer humor ridiculitzant els homosexuals o les dones perquè considero que perjudico col·lectius històricament perjudicats", afirma. "Són aquests els límits de l'humor? Bé, els del meu humor sí", assegura. "Amb això no vull dir que no se m'escapin tics homòfobs o masclistes, però intento redreçar-los", puntualitza.

Segons Ferrús, aquest treball es porta actualment a El Jueves, "una revista que històricament ha coixejat molt d'això, tot i que portem un temps intentant esmenar aquests aspectes... Alguns companys creuen que un acudit és un acudit i fa gràcia per ciència infusa i punt. Jo no ho comparteixo. Crec que l'humor disposa de certs mecanismes i que la ideologia té molt a veure en el que a un li fa o deixa de fer gràcia. Per això dic que els límits de l'humor em sembla que han de ser els de l'ètica del propi humorista, cosa que, en sóc conscient, vol dir molt i a la vegada res."

Ferrús saluda en qualsevol cas tota mena de debat, sempre i quan es porti a terme raonablement. "A mi em sembla que qualsevol iniciativa que et faci replantejar la repercussió i la ideologia invisible de la teva feina (en el meu cas, l'humor) és positiva". Per al sots director d'El Jueves, "poques coses més sanes se m'acudeixen que debatre i revisar constantment el que fas". "Hi ha gent que acusa l'esquerra de ser neopuritana i censora en aquesta relació amb l'humor", continua. "Per descomptat que hi ha gent que pot caure en aquesta actitud, perquè ningú es perfecte, ni tampoc cap col·lectiu, però, com apuntava, l'interesant de tot això és el debat encara que acabem adonant-nos que no coincidim en alguns punts".

I què li sembla Charlie Hebdo al sotsdirector d'El Jueves? "Tot i ser dues revistes de perfil esquerranós, ens trobem allunyats en força punts", contesta. A El Jueves, segueix, "ens tiren en cara sovint que no som prou durs amb l'independentisme català i ens posen com a exemple els acudits de Charlie Hebdo, que a mi em semblen desinformats, altius i jacobins". Tot i que, afegeix, "se'm fa difícil comprendre profundament el xoc cultural amb l'islam que es produeix a França, tampoc comparteixo els acudits islamòfobs de Charlie Hebdo, que crec que fan el joc al gihadisme radical, el qual precisament busca aquesta mena de confrontació que crea una espiral de violència". A El Jueves, "també ens acusen de ser uns cagats amb aquest tema i ens posen com a exemple certs acudits sobre l'islam de Charlie Hebdo. Com "en el cas dels que ens passegen per la cara els acudits amb Puigdemont, acostumen a ser perfils que tendeixen a l'extrema dreta". "A mi, com a guionista d'una revista d'esquerres, em preocuparia una mica que gent d'aquest perfil simpatitzés amb mi", agrega.

Quant a la resposta judicial contra humorsites, ninotaires i fins i tot usuaris de xarxes socials, segons Ferrús "la deriva em sembla la pròpia d'un Estat amb tics cada cop més autoritaris i amb una clara voluntat intimidatòria contra gent, no només humoristes, sinó de perfils polítics que els resulten incòmodes". El seu cas n'és un exemple de tants. "Un mes i mig després de publicar-lo, jo estava declarant per l'acudit en format fake news que vaig escriure al web d'El Jueves. Un mes i mig. La Justícia, quan li interessa, sí que va ràpid". Per contraposició, "en canvi, a diari veig insults i amenaces de mort a les xarxes socials contra polítiques i activistes com l'Anna Gabriel, l'Ada Colau o la Miriam Hatibi proferides per gent que molt sovint demostren la seva filiació a l'extrema dreta sense cap mena de pudor." "Què han de fer aquesta gent, per anar a declarar davant d'un jutge com a imputats? Potser escriure les amenaces en forma d'acudit?", es pregunta. I afegeix irònicament: "Perquè sembla que els jutges tenen una especial tirada per l'humor, avui dia."