Diario Público
Diario Público

La pretesa crisi de les pensions públiques

Veus crítiques interpreten el discurs de la por sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions com a un intent d'afavorir els plans privats.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:
Jubilados protestan ante las puertas del Congreso por las pensiones / EUROPA PRESS

Jubilats protesten a les portes del Congrés per les pensions. / EUROPA PRESS

BARCELONA.- Està en crisi el sistema públic de pensions a l'Estat? El discurs oficial -i les actuacions del Govern espanyol en els darrers anys- suggereix exactament això, quan no ho proclama directament. I aquesta mateixa setmana han tornat a saltar totes les alarmes, quan l'executiu ha trencat per enèsima vegada la guardiola de les pensions. El relat estàndard assegura que les pensions de jubilació són insostenibles en la seva forma actual, i dóna per fet que cal retallar-es. Però no tothom pensa el mateix, i les veus crítiques i les creixents protestes socials alerten que, darrere aquesta suposada inviabilitat del sistema s'amaga una clara intenció de precaritzar i privatitzar el sistema de pensions.

L'executiu estatal va retirar aquest dimarts 936 milions d'euros del Fons de Reserva de la Seguretat Social, conegut com la 'guardiola' de les pensions. Un fons creat l'any 2000 pel govern d'Aznar, amb la idea de fer front a l'augment del nombre de pensionistes previst per quan arribés a l'edat de jubilar-se la generació del 'baby boom', entre 2023 i 2040, aproximadament. Aquest fons va créixer a bon ritme durant els anys de les vaques grasses, nodrint-se dels repetits superàvits anuals del sistema i dels interessos generats.

Al 2011, al final de l'etapa del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, el fons acumulava gairebé 67.000 milions d'euros, l'equivalent al 6,6% del PIB espanyol d'aleshores. Aquell va ser el pic màxim. El mateix 2011, en plena crisi, la Seguretat Social va tancar lleugerament en negatiu, per primer cop des del 1998, quan va deixar de finançar la sanitat pública. L'any següent, el 2012, tot just arribar a la Moncloa, Mariano Rajoy va fer la primera retirada de capital del fons. Una retirada que no seria pas la única. N'han seguit una vintena, fins deixar la 'guardiola' gairebé exhausta: ara només hi queden uns 15.000 milions d'euros, l'1,4% del PIB estatal.

El govern ha retirat fons de la 'guardiola' de les pensions en una vintena d'ocasions. Hi queden 15.000 milions dels 67.000 que hi havia

La perspectiva que s'esgoti la 'guardiola' mentre el sistema és deficitari és el gran argument del govern central i dels analistes liberals per suggerir diverses reformes, sempre en forma de retallades. Des de l'arribada del PP al poder, les successives disposicions d'efectiu del fons han anat regularment acompanyades de missatges en to catastrofista des de l'executiu, que ja el 2013 assegurava, per boca de l'aleshores ministra d'Ocupació, Fátima Báñez, que "el sistema ha demostrat ser viable fins a aquí, però això no ens assegura que pugui ser-ho en el futur si no prenem noves decisions per afrontar-lo amb tranquil·litat".

Aquestes "decisions" a què al·ludia Báñez eren la reforma de les pensions del govern del PP d'aquell mateix any, que eliminava la revalorització automàtica de les pensions segons l'evolució de l'IPC -ara es calcula amb una complexa fórmula que no garanteix que es mantingui el poder adquisitiu dels pensionistes-, i que, a partir del 2019, contempla retallades addicionals en funció de l'augment de l'esperança de vida.

Unes reformes que suposen retallades reals de les pensions. Com també ho van suposar les que va fer el govern de Zapatero a les acaballes del seu mandat. Unes reformes 'en diferit', que no s'aplicaran totalment fins al 2027, i que van retardar l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys, van augmentar de 35 a 37 anys el mínim temps de cotització per poder cobrar el 100% de la pensió, i van incrementar de 15 a 24 anys el període de temps per computar l'import de les jubilacions.

Dèficit i demografia

Totes aquestes retallades s'han aplicat amb l'argument de la suposada insostenibilitat del sistema de pensions. El punt clau del discurs catastrofista parteix de de dos fets certs: per una banda, la Seguretat Social porta cinc exercicis tancant amb dèficit. Per l'altra, la corba demogràfica, que preveu un envelliment progressiu de la població per als propers anys, vaticina un futur on disminueixi la proporció de treballadors en actiu -que en el nostre model són els que paguen les pensions actuals- respecte al nombre de persones en edat pensionable. "Es basen en dades reals", assenyala l'economista Miren Etxezarreta, membre del Seminari Taifa d'Economia Crítica. Que admet que al sistema "li aniria bé una millora". Però en la direcció contrària al que demanen els teòrics neoliberals i el món financer.

Membres de la marea pensionista al costat d'activistes d'altres lluites davant del Parlament.

Membres de la marea pensionista al costat d'activistes d'altres lluites davant del Parlament.

L'economista assenyala que no té sentit que les pensions s'hagin de finançar exclusivament amb les cotitzacions a la Seguretat Social dels treballadors en actiu, i creu que s'haurien de tractar com una partida més dels pressupostos de l'Estat. "Mantenir els avis és una qüestió de tota la societat, com ho és l'escolarització dels infants", indica. Recorda que "les despeses col·lectives del país es cobreixen amb impostos", i remarca que, si es paguen d'aquesta forma "l'exèrcit o la Casa Reial", no veu perquè no hauria de succeir el mateix amb les pensions.

De la mateixa opinió és Domiciano Sandoval, portaveu de la Marea Pensionista, que dimarts -el mateix dia del darrer pessic del Govern central al Fons de Reserva- va protagonitzar manifestacions de protesta a tot l'Estat. "Si amb les cotitzacions no s'hi arriba, els Pressupostos de l'Estat hi han d'acudir en ajut", apunta Sandoval. Que vol una "reforma fiscal" com a primer pas per millorar el sistema de pensions. "Que siguin les rendes del capital les que assumeixin la càrrega, i no les rendes del treball", demana.

Algunes propostes alternatives

Fins i tot obviant el recurs als pressupostos, els economistes crítics apunten diverses mesures alternatives i immediates. Mesures que, al contrari del que han aplicat els governs de Rajoy i Zapatero, no busquen retallar despeses, sinó incrementar ingressos. En aquest sentit, una proposta recurrent és augmentar les cotitzacions socials amb caràcter general. Una altra mesura que s'ha posat sobre la taula és suprimir el tipus la base màxima de cotització dels sous més alts, limitada per al 2017 a un màxim de 3.751 euros mensuals. Un topall que significa que un alt directiu que cobri 10.000 euros al mes -"o Amancio Ortega, puntualitza Sandoval"- cotitza com si en cobrés aquest màxim de 3.751 euros.

Per capgirar la situació algunes propostes són augmentar les cotitzacions a la Seguretat Social i suprimir el topall màxim

Les veus critiques també assenyalen que els exercicis amb dèficit a la Seguretat Social han arribat en anys d'una dura crisi, amb un una elevadíssima taxa d'atur --cosa que redueix la població activa i cotitzant. I afegeixen que, de fet, les darreres reformes laborals no han fet altra cosa que empitjorar la situació. En part, per la precarització del mercat de treball, amb més feines a temps parcial i més sous baixos, el que disminueix l'import de les cotitzacions. Però també per diverses mesures d'estímul de la contractació aplicades per l'Executiu consistents a rebaixar la part de la cotització que han de pagar les empreses.

El missatge apocalíptic

El discurs de la insostenibilitat de les pensions va acompanyat sovint de lloes a les suposades virtuts del sector privat, en el que podria suposar preparar el terreny per a una futura privatització del sistema de pensions. Sandoval assegura que l'Executiu tenia la intenció inicial "d'obligar les empreses, totes, a tenir un pla privat de pensions". Mentre que Etxezarreta va més enllà, i creu que la privatització de les pensions "ja està passant". Per una via indirecta, que són les desgravacions fiscals que acompanyen els plans de pensions privats. L'economista també creu que la pròpia psicosi sobre el futur de les pensions -i la constatació que els successius governs no fan altra cosa que retallar-les- pot empènyer els treballadors a contractar plans de pensions privats, i que aquest és "absolutament l'objectiu".

Un objectiu aconseguit en part: segons dades de la patronal del sector Inverco, el nombre de beneficiaris dels plans de pensions a l'Estat ha augmentat d'un 129% des de l'inici de la crisi, passant dels 152.000 del 2008 als 349.000 de setembre d'aquest any. Si comptem només els plans de pensions individuals, l'augment és encara més gran: d'un 171%.

Segons dades de la patronal Inverco, els beneficiaris de plans de pensions privats han crescut un 129% des de l'inici de la crisi

Els plans de pensions, però, estan plens d'ombres. En primer lloc, perquè no són ni molt menys assequibles per a tothom, i tenen una rendibilitat discutible. A tall d'exemple, en una de les principals entitats bancàries de l'Estat caldria aportar més de 5.400 euros anuals -450 mensuals- durant trenta anys, és a dir, uns 162.000 euros, per obtenir un retorn d'uns 210.000. Una xifra que, suposant una esperança de vida de 20 anys després de la jubilació, suposaria una 'pensió' privada de 875 euros al mes. Sense tenir en compte la inflació acumulada d'aquí a 30 anys, i valorant que les entitats cobren unes comissions de fins a l'1,5%. A més, els plans de pensions són un producte financer arriscat, que de fet han estat registrant pèrdues els darrers anys.

"Les pensions privades no són la solució", exclama Etxezarreta. "Són horrorosament arriscades i valen cada cop menys", afegeix. "Si el problema del sistema de pensions fos real, que és real a mitges, les pensions privades no serien en cap cas la solució", assegura. I conclou que tot el debat sobre la viabilitat del sistema està "estretament lligat al capital financer", perquè "les pensions mouen moltíssim diner", i el sector privat en vol la seva part.