Si no és per rebel·lió, que sigui per sedició. Aquest podria ser el resum de la resolució que ha dictat aquest dimarts la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem, que no només avala -i reforça- l'argumentació del jutge Pablo Llarena per processar per rebel·lió Carles Puigdemont i altres dirigents independentistes, sinó que apunta que, en cas que no quedi prou acreditat el requisit de la violència que demana la rebel·lió, puguin considerar-se els fets com a constitutius del delicte de sedició. Una rebaixa del tipus penal que obriria la porta a intentar de nou l'extradició de Puigdemont des d'Alemanya, després que la justícia d'aquest país desestimés extradir-lo per rebel·lió.

El Suprem fa aquestes consideracions, de fet, en una resolució que no s'ocupa directament de la situació de Puigdemont ni de la dels altres processats a l'estranger. Es tracta d'una interlocutòria en què rebutja el recurs de Jordi Sànchez a la decisió del jutge Llarena del passat 9 de març en què li denegava permís per acudir al seu primer ple d'investidura per primer cop -posteriorment, la setmana passada va tornar a vetar una nova investidura de Sànchez-.

En la interlocutòria, la Sala d'Apel·lacions dóna la raó a Llarena quan aquest argumenta que "no s'han esvaït els elements objectius de risc que configuren el risc que l'encausat es mantindrà ferm a aconseguir el seu objectiu [la independència de Catalunya] seguint una estratègia contrària a la norma penal", i argumenta que la sortida de presó de Sànchez per acudir a la investidura "posaria en risc la vigència de l'ordenament jurídic", per la qual cosa rebutja el recurs del número 2 de JxCat.

Per arribar a aquesta conclusió, el Suprem analitza també els fets que s'imputen a Sànchez, i molt concretament la suposada violència dels dies 20 de setembre i 1 d'octubre. I aprofita també per abordar la situació de Puigdemont i criticar el tribunal del land de Schleswig-Holstein que el va deixar en llibertat.

El requisit de la violència

La resolució s'ocupa de la "qüestió conflictiva" de si "concorre o no l'element de la violència", requerit per l'article 472 del Codi Penal per al delicte de rebel·lió. I ve a concloure que, en el cas concret dels dirigents independentistes, no cal "violència física" per imputar-los el delicte.

Així, la resolució argumenta que no es tracta "d'una rebel·lió d'una multitud de persones", sinó que "les persones que van dur la iniciativa" ocupaven el poder autonòmic a Catalunya. "En comptes de valer-se de la violència per prendre el poder central de l'Estat, tractaven de desconnectar o esqueixar de l'Estat espanyol les institucions autonòmiques els poders de les quals exercien", explica la resolució. Que afegeix que, en aquest context "la violència física passava a un
segon lloc, ja que només calia utilitzar-la en algun encreuament o trànsit puntual
de la línia de ruta que s'havien marcat" els processats.

No obstant relativitzar el requisit de la violència, el Suprem afirma que n'hi va haver. Ho fa pel procediment de posar en el mateix sac la violència policial, i de carregar-ne implícitament les culpes en els processats. Així, sosté que el dia del referèndum els "insurgents" es van trobar al davant "la força física que requeria l'Estat de dret", en forma de "6.000 agents" de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Computa "més de 100 enfrontaments" entre "alguns dels subjectes que van anar a votar" i els agents, amb el saldo de "nombrosos ferits d'una i altra banda". "Per tant, com era totalment previsible i inevitable, hi va haver violència i hi va haver enfrontaments físics", conclou.

La hipotètica "massacre"

En aquest punt, la resolució del Suprem recorda que la justícia alemanya ha desestimat el delicte de rebel·lió en el cas de Puigdemont, perquè el "grau de violencia" de l'1-O no va ser suficient per "doblegar la voluntat de l'Estat". En aquest sentit, explica que els 6.000 agents desplaçats a Catalunya per impedir el referèndum "van resultar ostensiblement superats pels dos milions de votants". I que, si el nombre de policies hagués estat molt superior "és molt probable que tot hagués acabat en una massacre".  

La resolució apunta una primera crítica a la decisió de la justícia alemanya, quan afirma que, en cas que s'hagués produït aquesta potencial "massacre", molt probablement "el resultat de l'euroordre hauria estat molt diferent". Però hi ha més crítiques.

La resolució carrega especialment contra una part de l'argumentació del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein que comparava els fets de l'1-O amb unes protestes per ampliar l'aeroport de Frankfurt. "No cal fer-ne un complex anàlisi jurídica per col·legir que es tracta de dos supòsits fàctics que res tenen a veure l'un amb l'altre", afirma. "En el nostre cas no es tractava d'ampliar o no una de les pistes de l'aeroport del Prat", sinó que "es culminava el procés secessionista dins d'un país de la Unió Europea, amb una democràcia assentada, posant les masses al carrer perquè votessin en un referèndum inconstitucional (...) amb el risc gravíssim que els inevitables incidents derivessin no només en nombrosos ferits lleus, sinó en uns resultats molt més greus per a béns jurídics de primera magnitud".

El Suprem infereix que la decisió de la justícia alemanya hauria estat "molt diferent" si aquest "hagués examinat reposadament el conjunt de les actuacions processals". I apunta que, "de totes formes", la Fiscalia "va deixar la porta oberta", en la seva querella inicial, perquè en cas que "no es constatés suficientment l'element de la violència" en aquest cas concret, "se subsumís la conducta dels subjectes investigats en el tipus penal de la sedició". "En no exigir-se en la sedició la utilització de violència, no cal entrar en la qüestió més espinosa que suscita el delicte de rebel·lió", raona la resolució.

Des de la defensa de Puigdemont s'ha reaccionat a la resolució gairebé amb hilaritat. "Si no portés molts mesos superant la meva capacitat de sorpresa, diria que la interlocutòria és absolutament insuperable", ha expressat a Twitter el seu advocat Jaume Alonso-Cuevillas. Un altre membre del seu equip jurídic, Gonzalo Boye, ha estat encara més càustic: "Delictes a la carta? En tot cas, la sedició va ser derogada a Alemanya el 1970", ha publicat també en aquesta xarxa social.