Aquest diumenge el Real Madrid ha trepitjat la gespa de Montilivi trenta-set anys després de fer-ho per darrera vegada. La primera visita en competició oficial dels blancs després dels tres amistosos disputats entre el 1977 i el 1980. Fins ahir, tres derrotes locals, es clar. La primera d'ella, als penals després d'arribar al final dels 90 minuts amb un meritori 0 a 0 al marcador. Les dues següents, contundents: 0-4 i 1-4. Queda molt lluny aquell 1980 en què el Girona FC va baixar a tercera divisió.

El primer cara a cara a primera divisió s'ha saldat amb un triomf casolà amb remuntada inclosa. 2 a 1 i eufòria gironina en plenes fires de Sant Narcís celebrant una petita proesa de l'equip català davant un dels gegants del futbol mundial. L'entrenador Pablo Machín arengava els jugadors blanc-i-vermells a l'acabar l'encontre recordant que la victòria l'havien assolit davant el vigent campió d'Europa: "Sentiu-vos orgullosos, perquè podeu dir que heu guanyat al Real Madrid a Montilivi formant part de l'equip, en teoria, més petit de primera divisió. Heu demostrat que sou grans!". Una alegria més que justificada atès que els gironins debuten aquest any a la màxima categoria del futbol estatal i que tenen el modest objectiu d'assolir la permanència. Van ben encaminats per aconseguir-ho: després de 10 jornades han sumat 12 punts i tenen més a prop les places europees que els llocs de descens.

La desfeta blanca i la diferència de vuit punts envers el lideratge ferm del Barça ha eclipsat completament el tema central en les hores i dies previs al partit de Montilivi. Bona part dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid van parlar més del clima d'"inseguretat" que de la prèvia esportiva i alguns d'ells van arribar a fer notícia de la manca d'incidents en l'arribada de l'autocar de la plantilla madridista a l'estadi. En un escenari polític carregat d'incertesa, Montilivi ha cridat a favor de la independència i ha demanat la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Les dues aficions han conviscut sense problemes en un partit de lliga més. La primera divisió de futbol, com la resta de competicions esportives estatals, ha continuat el seu camí amb plena normalitat durant el cap de setmana. Com si divendres no s'hagués proclamat la república catalana ni el govern espanyol hagués aplicat l'article 155.

Millo i Puigdemont, units en una mateixa causa

Curiosament ha estat el triomf del Girona FC el detonant d'una alegria compartida entre el President de la Generalitat i el delegat del govern espanyol a Catalunya. Carles Puigdemont i Enric Millo han mostrat a les xarxes socials la seva satisfacció pel triomf de l'equip gironí. Millo, que des de fa pocs dies està considerat com a persona non grata al municipi on ha gestat bona part de la seva carrera política, va trigar unes quantes hores a reaccionar:

Puigdemont va ser força més àgil, amb una primera piulada de celebració i una segona amb un missatge implícit sobre la situació política que es viu a Catalunya:

El City vol deixar enrere les penúries econòmiques

El Girona FC viu el millor moment esportiu de la seva història i ho fa amb una important novetat en la parcel·la econòmica. El 88,6% de les accions del club han anat a parar, des de fa dos mesos, a les societats City Football Group i Girona Football Group, en un projecte liderat per Pere Guardiola (germà de Pep Guardiola) i que amplia la nòmina d'equips de futbol vinculats d'una o altra manera al potent Manchester City de la Premier League. L'accionariat actual és una anomalia per a un club acostumat als sotracs econòmics. En aquest sentit, és bo recordar que fa poc més de cinc anys el màxim accionista de l'entitat va decidir posar a la venda el club per un euro. El responsable d'aquella decisió era Josep Delgado, acusat de frau fiscal a Polònia i finalment extraditat i empresonat al país centreeuropeu el mes de setembre del 2016. La venda d'accions del 2012 era un capítol més en una història d'estretors econòmiques que va viure un moment esperpèntic l'any 1979, quan l'equip català va entregar un xec sense fons al Real Madrid a l'hora de pagar el cost de l'amistós d'aquell any.

Sigui com sigui, l'eclosió del Girona FC a l'elit del futbol estatal és el resultat de la bona feina en la parcel·la esportiva duta a terme en els darrers anys. Des de l'arribada de Pablo Machín a la banqueta l'any 2014, la lluita per accedir a primera divisió ha estat constant fins al seu assoliment el passat 4 de juny. La bona direcció del tècnic sorià i el lideratge d'alguns jugadors forjats al club com Pere Pons o Eloi Amagat han estat determinant a l'hora d'acompanyar el talent de talents ja consolidats a Montilivi com el del basc Ramalho. Una idea de joc, una afició engrescada, un munt de triomfs i la paciència necessària per no desmuntar el projecte després de dos temporades seguides fregant l'ascens a primera divisió. Fa 10 anys la realitat era ben diferent.

L'any 2007 l'equip celebrava l'ascens a la segona divisió B amb un inici de temporada espectacular. Tot i que els resultats acompanyaven i el Girona FC acabaria assolint el segon ascens consecutiu aquell curs, durant la tardor la plantilla patia pels seus sous. Pocs dies abans de Nadal els jugadors feien públic que no havien cobrat les nòmines de novembre i desembre, ni tampoc unes primes associades al rendiment de l'equip. Els gironins arribaven a l'aturada nadalenca amb nou punts d'avantatge sobre el segon classificat però essent conscient que estava a la corda fluixa. Una situació que contrastava amb la potència de l'Akasvayu, el club de bàsquet de la ciutat que s'havia proclamat campió de la FIBA EuroCup pocs mesos abans i que aquell curs 2007-2008 arribaria fins a la final de la Copa ULEB.

Qui hauria de dir, ara fa 10 anys, que el següent estiu el terrabastall a Girona seria majúscul. Davant una població atònita, el projecte del bàsquet professional tan arrelat a la ciutat se n'anava en orris l'estiu de 2008 i l'ascens del Girona FC a segona divisió provocava un gran creixement de la massa social de l'entitat, que passava de 1.000 a més de 4.000 socis en un vist i no vist.

Puigdemont, defensor del Girona FC des de l'Ajuntament

El 2007 Carles Puigdemont es va estrenar com a regidor de l'Ajuntament de Girona. El cap de llista de CiU a les municipals d'aquell any va liderar l'oposició al clàssic domini del PSC de la ciutat i va teixir diverses propostes amb el Girona FC com a protagonista. El mes de desembre d'aquell 2007 es feia ressò dels problemes econòmics de la plantilla i demanava que s'actués des de l'administració pública per resoldre les deficiències de l'estadi per tal d'ajudar el club a construir una nova etapa a la segona divisió B. Pocs mesos més tard aprofitava el seu bloc personal per explicar la recepció de l'ajuntament al primer equip just abans d'afrontar el playoff d'ascens a segona divisió. En aquest mateix espai va fer un seguiment acurat dels partits decisius per a l'ascens i es posicionava al costat de la junta directiva, "que pateix per mantenir el nivell del club i de l'equip".

Durant la seva etapa a l'ajuntament, Puigdemont va ser un valedor del Girona FC. Des de l'oposició va lamentar que el govern que encapçalava Anna Pagans no gastés ni un terç dels diners pressupostats (47.000 euros de 150.000) en les tasques de manteniment de l'estadi que considerava imprescindibles per a poder mantenir el club en una bona situació esportiva. Puigdemont titllava d'al·lucinant la resposta de l'alcaldessa ("millor que en sobrin!") en una de tantes picabaralles polítiques al ple municipal. El salt a segona divisió també va anar lligat a un creixement a les grades gràcies a una inversió de l'ajuntament a través del Fons Estatal d'Inversió Local (recordeu el "Pla Zapatero?") que es va enfilar a 1.200.000€ i que va ampliar l'aforament de Montilivi fins als 6.517 espectadors. Puigdemont hi donava suport sense fissures.

Albert Jorquera, Carles Puigdemont i Delfí Geli, el mes de maig del 2011 / CiU Girona

Delfí Geli, el darrer suport camí de l'alcaldia

Passat uns anys, CiU convertiria les noves reformes previstes a l'estadi en un dels cavalls guanyadors de la precampanya i campanya electoral que portaria la força sobiranista cap a l'alcaldia de Girona. El mes de març del 2011 Puigdemont alertava que al "Girona FC creix la inquietud que al final tanta deixadesa acabi passant factura", i ja en campanya, anunciava el suport de l'ex futbolista del Barça i del Girona Albert Jorquera (va ocupar el lloc número 12 de la llista), així com de Delfí Geli, l'ex jugador dels dos mateixos equips. Durant el seu mandat com a alcalde va continuar donant suport al club de futbol que ha encetat una etapa il·lusionant amb més aforament i més reformes al clàssic Montilivi.

Geli, per cert, és l'actual president del Girona i manté una excel·lent relació amb Carles Puigdemont, un clàssic de la llotja de l'estadi que aquest diumenge també va omplir-se de càntics a favor seu. Puigdemont, en plena ofensiva política i judicial de l'Estat espanyol, ha optat per disposar d'un cap de setmana familiar a Girona, gravant allà el seu darrer missatge institucional televisiu, compartint abraçades i fotografies amb els veïns i celebrant a Twitter un dels triomfs més sonats de la història del club que ha animat al camp i defensat des de l'Ajuntament un munt de vegades en els darrers anys.