Público
Público

ALPINISME Quatre dècades de passió catalana als grans cims de l'Himàlaia

Aquesta primavera serà llargament recordada en l'alpinisme català. L'ascensió als 14 cims de més de 8.000 metres del planeta completada per Ferran Latorre a l'Everest i la doble ascensió de Kilian Jornet a la muntanya més alta del món són dues fites històriques. Aquest mes de juny, l'expedició d'Òscar Cadiach al Broad Peak podria sumar-se a la festa. Objectius, estils i traçats diferents amb un punt de partida comú: Catalunya, un país que fa més de quatre dècades que és un punt de sortida cap als cims més alts del món.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Kilian Jornet, després de completar la segona ascensió a l'Everest / Summits of my life

L'ascensió als 14 cims de més de 8.000 metres del planeta completada per Ferran Latorre, que aquest divendres va viure una emotiva rebuda a l'aeroport del Prat, amb actuació dels Castellers de Vilafranca inclosa, i la doble ascensió de Kilian Jornet a la muntanya més alta del món són dues fites històriques per l'alpinisme català..

Espectacular rebuda a Barcelona de l'alpinista català Ferran Latorre, aquest divendres

L'expedició d'Òscar Cadiach al Broad Peak, aquest més de juny, podria sumar-se a la festa. Objectius, estils i traçats diferents amb un punt de partida comú: Catalunya, un país que fa més de quatre dècades que és un punt de sortida cap als cims més alts del món.

L'alpinisme d'alta muntanya sempre genera reptes tan il·lusionants com complexos. Les expedicions són costoses, els preparatius llargs i els riscos elevats, sí. Però simultàniament les vivències són memorables i la connexió de l'esportista amb els seus seguidors és emocionant. Els darrers dos caps de setmana centenars de catalans han canviat els seus hàbits nocturns per vetllar per les gestes de Jornet i Latorre a l'Everest.

En l'època dels streamings a internet i dels directes televisius, un munt de persones van estar pendents de les xarxes socials durant hores per conèixer novetats o bé confirmar traçats oferts en directe via GPS. Dels ànims a l'angoixa, i dels nervis a l'eufòria. Tot plegat, sense imatges ni vídeos que encara trigarien unes quantes hores en començar a aparèixer.

Per molts anys que passin, les ascensions a les grans muntanyes continuen generant una admiració compartida difícil de viure en altres disciplines esportives. Les reconeixem com a gestes en un territori, l'Himàlaia, que és fascinant.

Reconeixem les ascensions com a gestes en un territori, l'Himalàia, que és fascinant

Ferran Latorre s'ha convertit en el primer català en pujar als 14 cims més alts del planeta. El projecte el va iniciar fa 18 anys i durant tot aquest temps l'osonenc ha hagut de fer front a moltes ascensions fallides per incidències de tota mena. Entre elles, diverses renúncies al cim per intentar rescatar a companys que no sempre han sobreviscut.

Kilian Jornet, de la seva banda, ha portat el seu estil minimalista al punt més alt del planeta amb un triple repte sense precedents.

El primer, afrontar l'ascensió de l'Everest d'una tirada (26 hores) des d'un monestir ubicat a 5.100 metres i situat a 30 quilòmetres del camp base avançat, el punt on la majoria d'expedicions comencen el seu procés d'aclimatació.

El segon, completar el projecte del Summits of my life, amb l'objectiu d'establir un nou rècord d'ascensió a les muntanyes més altes de cada continent (des del Mont Blanc a l'Aconcagua).

El tercer repte, imprevist a priori, ha estat completar una segona ascensió en menys d'una setmana de diferència, també sense oxigen. Com deia ell mateix, «obrint una nova línia de possibilitats en l'alpinisme». El seu és un llenguatge diferent a allò conegut fins ara i no té comparativa possible.

La temporada d'expedicions al pic més alt del planeta va començar l'11 de maig i ha durat tot just 20 dies, un període en què s'han completat prop de 600 ascensions, la majoria de les quals a càrrec d'expedicions comercials, amb oxigen assistit i amb xerpes locals exercint de guies. Són els dies en què el bon temps té més números de respectar els alpinistes, que ho aprofiten compartint una muntanya massificada que fa anys que és l'epicentre de debats encesos.

Ni les taxes elevades ni els desastres naturals fan desistir del somni d'una ascensió, que volen afrontar muntanyistes d'arreu del món

Ni les taxes elevades (11.000 dòlars per disposar del permís nepalí per ascendir al cim) ni els desastres naturals (el terratrèmol de 2015 va causar milers de morts a Katmandú, però també al Langtang o al camp base de l'Everest) fan desistir del somni d'una ascensió que volen afrontar muntanyistes vinguts d'arreu del món.

Des del desastre mortal del 10 de maig de 1996, protagonista de 8 llibres diferents en què destaca el súper vendes Into thin air (1997) i de pel·lícules com Everest (2015), el debat sobre l'excés d'alpinistes a l'Everest i la seva preparació física és un clàssic de l'alpinisme mundial. El context actual, en què més de 100 persones arriben a fer el cim en els dies de meteorologia més propícia, difereix enormement d'allò que van viure els pioners catalans a l'Himàlaia.

Les primeres grans expedicions catalanes

 Fa 43 anys, el 1974, Jordi Pons, Joan Manuel Anglada i Emili Civís obrien nous horitzons per a l'alpinisme català i estatal en fer el cim a una muntanya de més de 8.000 metres. Era l'Annapurna Est i la gesta superava els 7.708 metres del Tirich Mir assolits pel Centre Excursionista del Bages.

Notícia de la primera ascensió catalana a un vuit mil, a Mundo Deportivo / Hemeroteca MD

Des de Manresa també va sortir l'expedició al Makalu, la muntanya de 8.463 metres que va coronar Jordi Camprubí l'any 1976 al costat de dos alpinistes txecoslovacs. Els catalans començaven a fer acte de presència amb certa regularitat a l'Himàlaia (el 1980 Carlès Vallès i Manuel Badiola feien cim al Lhotse Shar) i el 1982 Lluís Belvís capitanejava el primer intent català d'ascensió a l'Everest. El mal temps va obligar a ajornar el repte, que l'any següent també intentarien sense èxit 11 alpinistes catalans més dirigits per Conrad Blanch.

Expedició catalana a l'Everest l'any 1983

Va ser la recordada expedició de 1985 la que assoliria un èxit amb frase històrica associada: «Hem fet el cim!». Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès, acompanyats de tres xerpes, van pujar al cim més alt del món per l'aresta nord-est. L'equip comptava amb 13 alpinistes catalans, el gruix dels quals ja havia participat en els intents fallits dels anys anteriors. El 28 d'agost de 1985 tots ells havien d'obrir camí: estaven sols a la muntanya, en una aventura apassionant. El cap d'equip, Conrad Blanch, ha ressaltat molts anys més tard aquell component d'incertesa: «A la nostra expedició hi havia un gran component de descoberta, un fet que ara no succeeix en la majoria d'expedicions. Des del primer moment va quedar clar que seria la muntanya la que seleccionaria els més preparats per assolir el cim».

Òscar Cadiach, el primer alpinista català al cim de l'Everest (1985)

Aquell cim va viure un descens complex (els alpinistes van haver d'improvisar un bivac a 8.600 metres) que va concloure amb un èxit rotund. La rebuda, a Barcelona, va ser memorable, amb una plaça de Sant Jaume plena a vessar aplaudint als escaladors catalans que els saludaven des del balcó del Palau de la Generalitat.

L'altra cara de l'Himàlaia

Un dels tres alpinistes que va tocar el punt més alt del planeta (i que va encendre una cigarreta per celebrar-ho), Toni Sors, va morir dos anys més tard al Lhotse Shar juntament amb els alpinistes Francesc Porras, Sergi Escalera i Antonio Quiñones, afectats per una allau en plena ascensió. Aquesta és l'altra cara de la moneda de l'Himàlaia. Ha estat el darrer destí de Manel de la Matta, Martí Gasull o Joanjo Garra, alguns dels alpinistes que hi han perdut la vida en els darrers anys.

Afortunadament, la majoria dels escaladors que han sofert malalties o lesions les han pogut superar amb èxit. La darrera d'elles, aquest passat mes de maig, ha estat Núria Picas, que va haver d'afrontar un descens continu de més de 2.000 metres al Makalu a causa d'una pneumònia i que va haver de ser hospitalitzada a Katmandú. L'esportista manresana ha reconegut que va viure els moments d'angoixa més importants de la seva vida i en una carta publicada a la seva web era contundent: «Pensava que m'hi quedava, però seguia lluitant. Vaig entrar a la tenda a 7.400 metres però el dolor no em deixava estirar. Si m'arribo a quedar allà, no m'hagués aixecat».

Les ascensions més recordades de l'alpinisme català

Un altre dels que va fer el cim aquell 1985 és Cadiach, l'home que vol completar al Broad Peak la 14a ascensió a un vuit mil sense oxigen. A l'Everest va ser el primer català en aconseguir-ho l'any 1993, en una de les moltes fites que hem viscut a l'Himàlaia en les darreres 3 dècades. De totes elles val la pena ressaltar l'èxit de Joan Tomàs al K2 (1994), l'ascensió en filmació d'IMAX d'Araceli Segarra dalt de l'Everest (1996) o a Jordi Corominas i l'excepcional Magic Line del K2 (2004).

Araceli Segarra, durant l'expedició de cinema IMAX a l'Everest (1996) / Araceli Segarra

A l'Everest hi ha hagut una vintena d'ascensions amb alpinistes catalans que han fet el cim. Després del primer tastet de 1985, tres anys més tard Nil Bohigas i Lluís Giner també van arribar als 8.848 metres. Només Òscar Cadiach, Sergi Mingote i Kilian Jornet han fet el cim en dues ocasions i Joan Clofentva va ser el més veterà en assolir-ho, amb 66 anys, completant el repte dels 7 cims (els més alts de cada continent) que havia aconseguit amb anterioritat l'aventurer Albert Bosch. Dades diverses que dibuixen l'atractiu de l'Himàlaia per a l'alpinisme de casa nostra, que acaba de viure dues ascensions històriques a l'Everest després de 5 anys sense cims.

D'ara en endavant, el 2017 tindrà un lloc d'honor en les proeses de l'alpinisme català a la muntanya més alta del món, al costat de l'estiu de 1985 (la primera expedició catalana) i del 1996 (l'any del primer cim femení). Serà la recordada setmana de maig en què dos alpinistes van coincidir a l'Everest per assolir unes fites extraordinàries.