Público
Público

Refrescos, pisos buits, desnonaments... quan Catalunya regula i l'Estat reacciona

Les paraules del ministre Montoro sobre un possible impost estatal a les begudes amb sucre recorden altres moviments similars del Govern del PP davant lleis recents del Parlament.

Publicidad
Media: 2
Votos: 1
Comentarios:

El conseller d'Economia i vicepresident català, Oriol Junqueras.

El recent impost a les begudes ensucrades és la darrera d'una sèrie d'iniciatives legislatives catalanes dels darrers anys que tenen una sèrie de trets en comú: graven o regulen el que no està gravat o regulat al conjunt de l'Estat -o ho està en menor mesura-, des d'un esperit progressista -independentment de la composició del Govern de torn- i han gaudit d'un considerable consens a Catalunya. A la vegada que han rebut una resposta des de l'Estat que va de la reticència al recurs al Constitucional, quan no passa per desactivar-les per altres vies.

Les reticències del Govern central a l'impost a les begudes ensucrades les va expressar el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, molt abans que entrés en vigor. El novembre passat, Montoro va avançar als portaveus dels grups parlamentaris del Congrés que l'Executiu del PP redactaria un impost anàleg. Un impost que, en ser d'àmbit estatal, passaria per sobre del català, que encara no havia entrat en vigor.

L'anunci de Montoro no va passar d'aquí, i el tribut de la Generalitat ha començat a funcionar amb normalitat aquest mes. No obstant això, el titular d'Hisenda va tornar a sembrar els dubtes sobre el futur de l'impost català un dia abans que entrés en vigor, quan va reiterar la intenció del Govern central de gravar les begudes amb sucre. I, sobretot, quan va expressar la seva preocupació perquè el tribut s'implantés als territoris "d´una manera encara més agressiva del que seria un impost estatal".

El precedent de l'impost als bancs

Les paraules de Montoro van recordar una maniobra anterior en el mateix sentit. El 2012, en paral·lel a la creació per part de la Generalitat d'un impost a les entitats bancàries pels dipòsits dels seus clients, a tipus d'entre el 0,3% i el 0,5%, el Govern central en va promulgar un d'idèntic. Amb la diferència que aquest darrer era a tipus zero. És a dir, que l'Estat no en recaptava res, però tampoc permetia que ho fes la Generalitat, en passar per sobre el tribut estatal, d'àmbit superior, per sobre de l'autonòmic.

Des del Departament d'Hisenda de la Generalitat, no obstant, no hi veuen paral·lelismes. Ressalten que l'impost "ja ha entrat en vigor", i que el Govern central no l'ha recorregut al Tribunal Constitucional (TC), quan, "normalment els recursos els presenten abans". També destaquen que desactivar l'impost a les begudes ensucrades no seria tan senzill de justificar, des del moment que "respon a una recomanació de l'Organització Mundial de la Salut". En aquest sentit, el secretari d'Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, ha qualificat de "respectuós" el tracte del Ministeri, i ha recordat que, si finalment el Govern central apliqués un tribut equivalent a un tipus inferior, hauria de "compensar" la Generalitat per la pèrdua de recaptació.

No és exactament això el que va passar amb l'impost als dipòsits bancaris. El Govern central va promulgar el seu immediatament després que el de la Generalitat. De fet, l'Executiu català es va avançar als plans del Govern del PP, en aprovar-lo per decret. I aquesta celeritat va ser un dels motius que va donar el 2015 el Tribunal Constitucional per suprimir el tribut -prèviament recorregut pel Govern del PP-, quan va argumentar que la Generalitat no podia crear impostos propis sense passar pel Parlament.

El secretari d'Hisenda del Govern, Lluís Salvadó, en una compareixença al Parlament. E.P.

Es dóna el cas que altres tres Comunitats Autònomes tenien ja un impost als dipòsits bancaris abans que el creés la Generalitat -Extremadura, des del 2001; Andalusia, des del 2010, i Canàries, des del 2012-, i reben una compensació de l'Estat en conseqüència. Però el Govern central no va decidir intervenir fins que la Generalitat va anunciar les seves intencions.

L'impost als pisos buits, vigent de nou (i de moment)

També va ser blanc del Govern del PP l'impost de la Generalitat als grans propietaris de pisos buits. Aquest tribut es va començar a plantejar el 2014, en un moment d'especial sensibilitat de l'opinió pública per les conseqüències de la punxada de la bombolla immobiliària i el rescat del sector bancari, i pensant en les grans borses d'immobles desocupats en mans de les entitats financeres. Com en el cas del tribut a les begudes amb sucre, la intenció no era tan "recaptatòria" com "dissuassòria", segons han precisat en ambdós casos des de la Generalitat. En un cas, per desincentivar el consum de sucre per part de la població; en l'altre, per incitar les entitats bancàries a posar els seus habitatges buits en lloguer.

L'impost es a aprovar al juliol del 2015 amb un suport d'allò més transversal: hi van votar a favor els grups de CiU, ERC i Ciutadans, i socialistes, ICV-EUiA i la CUP hi van votar en contra no pas per rebutjar d'un tribut d'aquest tipus, sinó per trobar el text massa poruc. El PP sí que hi estava en contra. I també el PP estatal: el Govern central el va recórrer immediatament al Constitucional, que el va suspendre cautelarment per cinc mesos, com marca la llei quan el l'Executiu central recorre lleis autonòmiques. No obstant això, el TC no ha perllongat la suspensió més enllà, i el tribut torna a estar plenament vigent, a l'espera d'un veredicte definitiu.

Recurs rere recurs contra la llei dels desnonaments

Similar és també el cas de la llei catalana contra els desnonaments. El Parlament se'n va ocupar per primer cop el 2015, quan va aprovar per unanimitat -és a dir, també amb el vot a favor del PP català-, la Llei de mesures urgents per a afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica. El text, elaborat a partir d'una Iniciativa Legislativa Popular, contemplava mesures de reallotjament o de lloguer social per a famílies desnonades, i obria la porta que els grans tenedors d'habitatge cedissin obligatòriament immobles amb aquesta finalitat. Mesures que el Govern del PP va impugnar immediatament davant el TC, amb l'argument que els aspectes que regulen el dret a la propietat "han de ser iguals per a tots els espanyols", segons va explicar aleshores la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría.

En aquest cas, el Parlament es va tornar a moure, i el desembre de l'any passat va aprovar una nova llei al respecte, modificant els punts suspesos pel TC, i amb l'objectiu d'esquivar justament aquesta suspensió. Però podria haver-hi un nou recurs: i és que el Govern central va adreçar el mes de març un escrit a la Generalitat en què considerava que la nova llei també incomplia la Constitució en part del seu articulat, en el que podria ser un pas previ a una nova impugnació davant el TC.

La primera llei catalana contra els desnonaments s'ocupava també de la pobresa energètica, i va prohibir que les companyies d'aigua, llum i gas tallessin el subministrament per impagament a famílies especialment vulnerables. De fet, el text especifica que no es pot tallar el subministrament si els serveis socials del municipi no han confirmat expressament abans que la família afectada no està en risc d'exclusió social. El Govern central no va recórrer aquests punts en el seu recurs al Constitucional, tot i que, en tractar-se de la mateixa llei que regulava els desnonaments, part de l'opinió pública creu que també van ser suspesos pel TC.