Havien d'estar a punt de morir unes altres 629 persones al Mediterrani perquè el drama migratori tornés a ser part de l'agenda politica i mediàtica? El cas del vaixell Aquarius ha visibilitzat la continuïtat d'un conflicte amb conseqüències que cada vegada calen més profund, com les de tota crisi perllongada en el temps i les causes que la Unió Europea no està disposada a afrontar. A Grècia, país que juntament amb Itàlia rep des del 2015 el nombre més gran de persones fugides de les guerres de Síria, Afganistan i Àfrica, és la ciutadania qui segueix cercant solucions per a una situació que la desborda i davant la qual les autoritats giren sistemàticament l'esquena.

A només set quilòmetres de la costa turca, l'illa de Quios és una popular destinació per a turistes però també per a les precàries embarcacions despatxades per les màfies des de la zona d'Esmirna amb centenars de persones desesperades per creuar cap a Europa. A l'estiu del 2015, quan la gran onada migratòria va arribar a les costes de l'Egeu, una mitjana de 30 embarcacions al dia atracaven al Port de Quios. Després l'afluència va disminuir amb l'acord entre la Unió Europea (UE) i Turquia el març del 2016 per a la deportació a aquest país de qui entrés de forma irregular a les illes gregues, a canvi de la suculenta suma de 6.000 milions d'euros pel govern de Tayyip Erdogan.

Però, malgrat que "l'acord de la vergonya" va reduir- segons les dades de l'Agència de fronteres de la UE (Frontex)- en un 80% l'arribada de migrants, pel que fa al 2017, centenars de persones segueixen desembarcant a les illes de l'Egeu, on més de 13 mil refugiats malviuen atrapats a camps de "recepció" amb capacitat per a 6300. De fet, durant el primer semestre d'aquest any el nombre de desembarcaments ha tornat a créixer i Quios ha rebut durant el mes d'abril 553 persones, un 33% més que fa un any.

Quios és un dels anomenats hotspots, és a dir que -com Lesbos, Samos, Leros i Kos- disposa d'instal·lacions oficials per a l'allotjament i registre de nouvinguts en recerca d'asil. El camp de Vial, a l'interior de l'illa, acull 1700 persones tot i estar preparat per 900, i és ara l'únic espai reservat pels refugiats després del tancament d'un altre camp- Souda- que es trobava situat als afores de la ciutat de Quios, a banda dels pisos d'ACNUR que allotgen al voltant de 500 persones. Gestionat per l'Exèrcit i el Govern hel·lè, el centre de detenció Vial és una immensa superfície blindada per filferro de punxes que amaga del món i de la mateixa illa centenars de contenidors i milers de tendes superpoblades per gent sotmesa a la misèria i la desesperança.

Vista de la costa turca des de l'illa de Quios. / FR

El laberint burocràtic en el qual entren els sol·licitants d'asil en trepitjar sòl europeu els atrapa per temps indeterminat amb causes indeterminades. El punt d'informació del camp col·lapsa cada matí, amb centenars de persones abalançant-se sobre les seves finestretes a la recerca de respostes. "Why am I here?" és el grafiti més repetit a les parets de Vial.

"Per a algunes nacionalitats, com la siriana, el procés és encara més lent que per a la resta: fins a 18 mesos estan trigant a donar-los la primera entrevista amb l'Oficina Europea d'Asil, la qual cosa és només el primer pas", alerten les advocades Zoe i Sonya de l'organització Choose Humanity que proporciona a Quios assessorament jurídic gratuït per als refugiats. "Després de la primera entrevista a alguns els deporten a Turquia i a uns altres els envien a una segona visita amb el Servei d'asil grec per començar els tràmits, que duren una mitjana de dos anys", explica per la seva banda Ali, un jove de l'Iran que va arribar a Quios el 2016 després de pagar 6.000 euros a un traficant. Ara, després del seu pas pels camps de Souda i de Vial que descriu com "l'infern", viatja a Atenes amb l'anhelat paper blau que l'autoritza per sortir de l'illa.

Des de l'ajuda espontània a la creació d'una xarxa internacional de voluntaris
Migrants i locals, tots coincideixen en que la situació no només no s'ha alleujat al llarg d'aquests tres anys, com insisteixen a afirmar des de la UE, sinó que està visiblement pitjor a causa del bloqueig a les illes provocat pel pacte amb Turquia i la inacció governamental, tant grega com de la resta de la Unió.

"Jo entenc que quan això va començar ningú no estigués preparat per afrontar-ho correctament. Però ara, tres anys després, com és possible que encara tinguem gent dormint a tendes?", es pregunta, indignada, Toula, fundadora de CERST, un dels majors grups d'ajuda de l'illa. "Tot això va caure enmig de la nostra pitjor crisi econòmica, el Govern grec no s'ha pogut fer càrrec. No espero res d'ells", admet aquesta dona de Quios que va decidir, davant la impassibilitat de les Institucions, agafar el bou per les banyes. "No només ells no ens ajuden sinó que som nosaltres els qui els ajudem a ells. L'equip està aquí per emplenar buits. L'Administració no té res i ho espera tot dels voluntaris", explica.

Chios Eastern Shore Response Team (CERST) és el nom que Toula i els pocs companys de missió que tenien aleshores van triar per donar entitat formal a una acció per a la qual, en el seu origen, no tenien res en absolut. El que ara és una organització amb tres espais diferents de treball i una mitjana de vint voluntaris per setmana, va començar amb ajuda espontània d'illencs que, com diu Toula, actuaven "de cor". Aquesta dona de 43 anys dormia quan va escoltar gent cridant i nens plorant, va sortir a veure què passava i es va trobar amb la nova realitat de l'illa. Toula va obrir tres habitacions de l'hotel que regenta en un petit poble del sud de Quios i allí els va allotjar. "Els vaig donar el que tenia, igual que tots els locals, jo no vaig fer res extraordinari", matisa. Era octubre de 2015, tres mesos més tard de les primeres arribades massives de migrants, quan el frenesí de la temporada turística es calmava i a Quios la gent començava a entendre que alguna cosa greu succeïa a l'illa, al món.

Facebook va ser la gran empenta per als locals que corrien de punta a punta de la costa atenent amb roba, menjar i aigua als tripulants de les fràgils naus en les quals arriscaven la seva vida. Gràcies a la xarxa social, els illencs van passar d'estar sols enfront de l'emergència a estar sostinguts per centenars de persones de tot el món; i aleshores van passar de l'ajuda espontània a l'organització. El gener de 2016 Toula finalment va fundar CERST i altres oenegés es van instal·lar a Quios, creant una xarxa de cooperació que avui dia persisteix entre les associacions que encara hi romanen: el Centre de dones Athena de l'ONG suïssa Action from Switzerland, l'escola secundària i el centre per a joves de l'organització anglesa Action for Education, i la fundació israeliana Imagine Center, dedicada també a l'educació d'homes i dones que habiten al camp de Vial.

A diferència de les oenegés amb llarga trajectòria, Toula no sabia res d'organització, normes o legislació. Van ser l'aportació de coneixements dels voluntaris i les mateixes experiències diàries les que van crear l'estructura d'aquest grup que ara també està a punt d'adquirir l'estatus d'ONG -una condició necessària si volen col·laborar directament en els desembarcaments i treballar dins el camp de Vial-.

Sense cap suport governamental

"La nostra principal missió és emplenar els buits que deixa l'acció governamental", afirma Janne, una dona noruega que fa més de dos anys que col·labora amb CESRT. Quan van començar el 2016 el treball consistia en la distribució de roba i menjar provinent de donacions que emmagatzemen i ordenen en un gran local a tocar de la platja, però després l'equip va ampliar la seva tasca a l'ensenyament de llengües, la cura de nens, la higiene i l'assistència en els desembarcaments.

A l'interior de l'illa, a una mitja hora a peu del camp de Vial, una bonica masia de pedra alberga el centre d'idiomes, on una mitjana de seixanta persones assisteix cada dia a classes de grec, francès, anglès i alemany. Els professors són voluntaris que han de comprometre's a una estada mínima de dos mesos per garantir el seguiment dels alumnes i l'espai també compta amb una cuina, una biblioteca amb servei de préstec i una acollidora sala de lectura.

Equip complert de voluntaris de CERST, a l'illa grega de Quios / FR.

Molt prop d'allí, envoltat de camps de patates i arbres de mastija, CERST ha establert Hope, un espai per dotar els habitants del camp oficial de dutxes, roba neta i perruqueria, alhora que una àrea de jocs i berenar per als nens. El camp de Vial disposa de 25 dutxes per a les 1700 persones allí allotjades i 1,5 litres d'aigua per beure per dia, a temperatures que ja freguen els 40 graus. "Les condicions allà són espantoses, el menjar que ens donen ens fa mal, tot està ple d'escombraries i fa moltíssima calor", denúncia Mohammed, mentre espera que la seva dona i la seva filla acabin d'arreglar-se a Hope. "També és insuficient l'assistència sanitària, els metges pagats per l'Estat no donen a l'abast i a mi, per exemple, em van fer esperar quatre hores amb una cremada de primer grau al braç", relata aquest home sirià que porta sis mesos al centre de detenció.

Una altra àrea fonamental en la labor d'aquest equip és l'assistència en els desembarcaments que, quan el vent és lleu, poden ser diaris. Quan un vaixell arriba a la costa, la policia avisa a Salvamento Marítimo Humanitario -organització basca que presta ajuda voluntàriament des del 2015 en els rescats- i a ells, a CERST, que compta amb una caseta al port preparada per atendre a les persones que arriben generalment enmig de la nit, amb gana, fred i por.

"El primer és que un traductor els expliqui el que està passant i qui som nosaltres. Després els preparem un paquet de roba, menjar i aigua a cadascun o els atenem en cas d'hipotèrmia", explica el Ruben, coordinador de l'equip, durant el training als nous voluntaris. Aquest jove belga de 23 anys no oblida ni el més mínim detall en ensenyar què cal fer en aquesta situació d'emergència, des de la ubicació de les coses fins a l'ordre correcte per vestir a les persones pot ser transcendental. "Tenim el temps just fins que arriba la policia amb un bus per portar-los al camp. De vegades esperen que tots tinguin roba, però molts d'altres no ho fan", aclareix Ruben.

Solidaritat contra rebuig entre els illencs

En disparar-se la crisi humanitària el 2015 com a conseqüència de les guerres a l'Orient Mitjà i l'Àfrica, la població de Quios va respondre a l'uníson amb solidaritat. Molts, com Toula, van sortir al rescat dels nouvinguts oferint el que tenien i més. Però, llavors, encara Turquia no havia signat cap acord amb la UE per bloquejar el pas als migrants i la gent arribava, estava uns dies, i agafava un vaixell per seguir el viatge pel continent. A partir de març del 2016 la situació no només va canviar pels sol·licitants d'asil sinó també per a molts locals que van començar a veure's desbordats per un acolliment massiu pel qual no estaven preparats. Ara, gairebé tres anys després, alguns illencs es mostren exhausts; uns altres, indiferents; uns altres, furiosos.

A pocs metres de l'entrada del camp de Vial, un grup de locals va muntar una paradeta amb les fotos dels grans líders europeus dient "no els volem". El seu objectiu és impedir al Govern l'entrada de nous contenidors per albergar a més refugiats. La idea és fer torns i cobrir l'entrada 24 hores, els set dies de la setmana, emparant-se en què la zona exterior del camp, on es troba la majoria de les tendes, no és legal i, per tant, estan en el seu ple dret de no permetre que s'ampliï.

Malgrat tot, una bona part de la població illenca no es doblega davant el pas del temps i la indiferència d'Europa. A més de l'exemple de Toula i el seu incansable treball que ha derivat en una organització estable amb voluntaris de tot el món, existeixen a Quios altres persones que persisteixen en la seva tasca solidària. Kostas és el propietari d'un restaurant a primera línia de platja que també va sortir en aquell moment al rescat de les barques que arribaven en centenars. El febrer del 2016, quan es va assentar el camp de Souda a la capital de l'illa, va muntar una cuina on preparaven 1500 racions de sopa al dia per repartir gratuïtament entre els seus pobladors.

En l'actualitat, el menjar al camp oficial de Vial està a càrrec de l'exèrcit però Kostas segueix sent un pilar vital en l'ajuda de l'illa: avui dia compta amb tres persones refugiades contractades per alimentar amb menjar vegà de forma totalment gratuïta als voluntaris de tres organitzacions humanitàries, un centre de menors no acompanyats i als locals sense recursos, "perquè no ens oblidem de tota la gent grega que també passa per greus necessitats", assenyala Kostas, fent referència a la severa crisi econòmica que el seu país encara pateix.

Consciència i memòria són la clau

"Si els voluntaris no haguessin vingut a Quios i Lesbos com ho han fet- i ho segueixen fent- les coses serien ara encara molt pitjors. Estic molt contenta i orgullosa", recalca la fundadora de CERST. Joves que als seus països d'origen treballen a oenegés o participen des de fa temps en diferents projectes humanitaris, professionals que abandonen temporalment les seves oficines, estudiants que, de Singapur a Toronto, són conscients de l'injust tracte que reben a Europa els fugits de la barbàrie, jubilats que brinden la seva experiència per tal de detectar els errors de la inexperiència i cercar noves solucions... 

Voluntaris de totes les edats i procedències donen el millor de si mateixos per intentar apaivagar la crueltat. "Al meu pare li va passar el mateix. Ell va haver d'anar a Austràlia perquè no tenia ni per menjar. Va pujar a un vaixell, sense ni tan sols sabates. Per això entenc el que està passant, no és nou, això", recorda Toula. Tot i que, el que sí que és nou- i de segur no ho van viure els milions de migrants europeus a Amèrica o Oceania- és el tancament sistemàtic de fronteres i el menyspreu que els qui vénen de països devastats reben ara del Vell continent.