El PDeCAT, la primera mutació de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), celebra a partir d'aquest divendres una assemblea al Palau de Congressos de Catalunya que, molt probablement, implicarà avalar una segona mutació de la formació. Malgrat les reticències i el poc entusiasme mostrat per la cúpula del partit, encapçalada per la coordinadora general, Marta Pascal, res fa pensar que d'una manera o altra la militància no accepti implicar-se a la Crida Nacional per la República, el nou moviment polític impulsat per Carles Puigdemont i Jordi Sànchez i que també avala el president de la Generalitat, Quim Torra. Presentat dilluns amb la pretensió de traspassar les fronteres dels partits i del centredreta independentista, la Crida celebrarà a la tardor una convenció nacional constituent, encara amb el dilema de si s'articularà directament com un partit polític o com una altra cosa. En qualsevol cas, la seva irrupció tindrà un impacte directe en el congrés del PDeCAT, fins al punt que les principals qüestions a resoldre en el conclave d'aquest cap de setmana seran com participa la formació al moviment de Puigdemont i qui en configurarà la direcció, amb dubtes al voltant de la continuïtat de Pascal, força qüestionada internament.

A mesura que ha avançat la setmana, el moviment de Puigdemont ha guanyat força. Dirigents destacats del PDeCAT, com l'alcalde de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, s'hi han sumat. I no és un fet menor, atès que des de fa setmanes Casals sona com a hipotètic candidat alternatiu a liderar el PDeCAT, en representació dels sectors crítics amb Pascal, que també inclouen l'actual conseller d'Interior, Miquel Buch. De fet, Casals defensa directament la transició del PDeCAT cap al nou moviment, fins al punt que el sector que representa ha presentat una esmena a la ponència organitzativa del congrés per tal que es creï una comissió impulsora entre membres de Junts per Catalunya (JxCat) i el PDeCAT per trobar la "fórmula jurídica" més adequada per a la nova organització.

També avalen el moviment de Puigdemont i Sànchez –amb el suport de Torra– els exconsellers Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn –els tres, empresonats– i Lluís Puig –a l'exili belga–. Els quatre han publicat aquesta setmana un article al diari Ara en què asseguren que "la decisió més transcendent de l'assemblea del PDeCAT ha de ser respondre positivament a aquesta Crida Nacional i articular els instruments necessaris per culminar la creació d’aquest nou espai polític al llarg de la tardor d’enguany. (...) Més que entrar en dinàmiques i polèmiques endogàmiques sobre càrrecs i persones, cal mirada àmplia i concentrar totes les decisions i esforços en com fer la millor aportació a partir d’aquesta Crida Nacional".

Tot i que la pretensió de Puigdemont el seu entorn és que la Crida Nacional vagi més enllà de l'espai polític que representa ara mateix JxCat, la realitat és que ni la CUP –que mai s'ha unit a aquests instruments d'un suposat independentisme transversal, que a la pràctica sempre han acabat controlats per persones provinents de l'antiga CDC– ni ERC tenen cap intenció de sumar-s'hi. Per tant, tot fa preveure que s'acabi convertint en la segona transformació de l'antiga Convergència, després de la fallida experiència del PDeCAT, agrupant sectors que no formen part del partit, però sí que combreguen amb una ideologia de centre o centredreta, almenys en matèria econòmica. En aquest sentit, el PDeCAT pot aportar-hi l'estructura organitzativa i la presència territorial, un fet gens menyspreable tenint en compte que el proper maig hi haurà eleccions municipals, mentre que la presència de Puigdemont l'hi pot donar la força electoral, en un escenari de clara pugna amb ERC per aconseguir l'hegemonia dins l'independentisme.

Pascal, qüestionada

Sigui com sigui, l'assemblea d'aquest cap de setmana suposarà de ben segur un canvi de rumb del PDeCAT, a l'espera que s'aclareixi si és l'element decisiu de la Crida Nacional o, simplement, un actor de pes més que en forma part. A hores d'ara, però, sembla complicat que l'actual direcció tingui prou força per qüestionar els plantejaments d'un Puigdemont amb qui des de fa mesos manté una relació marcada per una certa tensió. L'expresident de la Generalitat, enfortit judicialment després que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena hagi confirmat que renuncia a demanar la seva extradició des d'Alemanya només per jutjar-lo per malversació, ha marcat el ritme del grup parlamentari de JxCat, després que el 21-D trenqués tots els pronòstics de les enquestes i superés ERC com a primera força de l'independentisme.

A la pràctica JxCat s'ha vinculat molt més a Puigdemont i el seu entorn –format per persones com Quim Torra, Elsa Artadi, Eduard Pujol, el diputat Toni Morral, els antics membres del seu govern o dirigents locals del PDeCAT com l'alcalde de Valls i diputat, Albert Batet– que no pas a la formació de la qual és militant. Això també s'ha traduït en una retòrica diferenciada, amb moltes més apel·lacions a la república i, en algun cas, a la unilateralitat per part de Puigdemont i el seu entorn, mentre que la direcció del PDeCAT ha mantingut un to més baix. I aquestes diferències, segurament més retòriques que no pas de profunditat estratègiques, són elements que també qüestionen la continuïtat de Pascal al capdavant del partit. La resposta al dubte, en qualsevol cas, es resoldrà durant el cap de setmana.