Público
Público

PRESOS I ARTICLE 155 La revolució de les xiulades

L'independentisme es torna a manifestar, aquest cop més trist i enfadat, per la llibertat dels ''Jordis'' i contra la suspensió de l'autogovern, entre xiulades ensordidores i cançons de protesta.

Publicidad
Media: 1
Votos: 1
Comentarios:

Manifestants en favor de l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart / EFE Enric Fontcuberta

Quan pujo les escales del metro no sé si he sortit a una manifestació o a una òpera de Wagner. Tothom canta Els Segadors amb la ma alçada mostrant quatre dits, i un grup de veus s'alcen entre totes amb una melodia clarament professional. Hi ha tanta gent -encara falta mitja hora per les cinc, quan està previst que comenci la manifestació- que no puc veure d'on provenen aquells cants celestials. De cop s'aturen i els substitueixen els 'hits' del moment, que tinc la sensació d'haver escoltat més vegades que el ''Despacito'':

''Llibertat!''

''Fora les forces d'ocupació!''

''Els carrers seran sempre nostres!''

Avui hi havia planejat manifestar-se per la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però Rajoy -a l'hora del vermut- ha decidit sumar un litre més de gasolina, marca 155. Els manifestants però, han mantingut el 'look' que tenien preparat, amb un llacet de color groc a la jaqueta. Però l'estat d'ànim ha canviat. La revolució dels somriures ara està més trista, més enfadada i -com és normal- més cansada. Cosa que no ha impedit que milers de persones s'amunteguin al Passeig de Gràcia, una avinguda que crec que una dia d'aquests explotarà de tanta pressió demogràfica.

Els manifestants estan cabrejats, i l'únic símbol contra el que poden descarregar la seva ràbia és l'helicòpter que passa cada dos per tres sobre els seus caps. Cada cop que el ''pajarito'' creua per Passeig de Gràcia milers de dits s'aixequen fent la botifarra, i proliferen els ''fill de puta'' o els ''baixa si tens collons''. Però el que fan tots els manifestants a una, de manera absolutament esfereïdora, és xiular de manera aguda i estrident, com una mandràgora a la que li han arrencat una de les seves extremitats, i xiscla d'una manera que sembla que t'explotarà el cervell. Les parets dels edificis burgesos de l'Eixample fan eco i l'efecte s'amplifica. És el cabreig -per sort- destil·lat en xiulades.

L'obvietat dictatorial

Parlo amb diversos dels manifestants, d'edats i 'looks' diferents. Molts van amb banderes independentistes; veig alguna gallega i alguna republicana. Predomina el cartell verd i taronja que reparteixen els organitzadors. Molta gent l'uneix per les puntes i se'l posa de barret (em recorda a la corona del tortell de reis, però potser és millor no treure gaire el tema). Un senyor amb barretina i una guitarra canta ''L'estaca'' i la gent s'hi suma.

Quan pregunto al Josep Lluís i la Olga si Espanya és una dictadura amb miren amb cara estranyada:

- Clar, per això estem aquí…

- I com us sentiu?

- Tristos…

- Sou independentistes?

- No ho érem i ara sí. Som independentistes des de fa una setmanes, amb tot això que ha passat… Volem la llibertat dels presos, nosaltres ja vàrem córrer abans davant dels 'grisos'.

- Creieu que Puigdemont declararà la independència?

- Jo crec que es tiraran enrere. Tu que ets periodista ja ho saps, hi ha molta desinformació. No crec que la gent estigui preparada per resistir…

S'acomiaden de manera amable. Busco més opinions, i pregunto a un noi acompanyat de la seva nòvia. Es diu Sergi i és de Mora d'Ebre:

- Ens sentim impotents, tristos, ha estat una setmana dura. Volem que alliberin els presos polítics. Jo he estat independentista des de fa molt temps, vull protegir la nostra cultura i la nostra llengua. Crec que s'hauria de proclamar la República catalana amb garanties, fer alguna cosa. Crec que la proclamaran… però avui no. Espanya té moltes coses de dictadura, però crec que el pitjor és que la Unió Europea ho recolzi…

A continuació parlo amb en Josep Lluís i la Rosa, d'uns seixanta anys. El Josep Lluís em diu que està ''molt cabrejat'' -m'ho repeteix diverses vegades, crec que no es fia de que ho posi a l'article-:

- Estem indignats, enfadats, cabrejats. Vull anar-me'n d'Espanya, són uns dictadors, és una dictadura disfressada! No me'ls crec per res, ens han enganyat sempre. Ara què faran, foteran a l'Albiol i al Rivera? Jo sempre havia estat catalanista, em vaig fer independentista el 2010. L'Estatut que tenim és el seu, no el nostre! Jo abans viatjava per Espanya, ara ja no ho faig. Espero que Puigdemont declari avui la independència.

Els hi dono les gràcies i, quan em giro, en Josep Lluís em crida: ''Recorda, estic molt cabrejat!''.

El poble i la música

Baixo fins a Gran Via amb Passeig de Gràcia, on no puc avançar ni veure l'escenari, de tanta gent que hi ha. Alguns 'pakis' venen estelades i cerveses. Veig a Lluís Rabell de lluny, i a Quico Homs intentant creuar entre les masses, que en general són més altes que ell. Una parella es morreja amb fruïció, i una dona crida ''Trapero, guapo!!''. Hi ha cartells que parlen de ''alliberar els presos'' que imiten l'estètica dels que es feien a Euskadi demanant l'apropament dels presos de ETA. Un senyor retuiteja a Julian Assange just davant meu. La poesia s'eleva en una pancarta on s'hi llegeix: ''155, por el culo te la hinco''.

Comencen els discursos per la llibertat dels Jordis, però jo -com la immensa majoria de manifestants- no tenim ni idea d'on surten les veus ni qui està parlant. Reciten el poema de Mario Benedetti -''señor ministro, de qué se ríe?''- i llegeixen textos que els presidents de la ANC i Òmnium han enviat des de Soto del Real. Parlen alguns representats de les entitats -suposem, perquè no veiem res- tant en català com en castellà:

- ''Esto no va de independentistas o no independentistas, de orígenes o de lenguas!''

- ''El govern espanyol no ha suspès l'autogovern, avui s'ha carregat la democràcia! (…) Les institucions són nostres, som nosaltres! Ningú ens ho pot prendre!''

- ''Con el golpe de hoy se acaba la democracia en España!''

- ''Som un poble organitzat que dona suport a les seves institucions!''

Al acabar arriba -per sorpresa de molts- la Maria del Mar Bonet amb la seva guitarra. I crida: ''Volen empresonar l'esperança!''. I comença: ''què volen aquesta gent, que truquen de matinada..?''. I les seves cordes vocals, de Joan Baez illenca, trenquen l'aire amb una bellesa sublim i vigorosa, que desfaria fins i tot a un Pablo Casado. I jo trenco la meva neutralitat periodística per aplaudir aquesta universalitat de l'art, que ens ha aferrat lleugerament el cor i ens ha incitat la llagrimeta.

L'acte s'acaba i els organitzadors demanen als manifestants que vagin marxant, perquè sinó hi ha gent que no podrà sortir fins que es pongui el sol. L'helicòpter continua rebent xiulades i sembla que hi ha persones que no tenen gaires ganes de deixar de cridar. Baixo per Rambla Catalunya i veig com uns punkis amb estelades estan recuperant forces amb un refresc del Burger King. Les estelades van baixant cap a Plaça Catalunya, i els turistes pujats a un bus fan fotos i saluden als manifestants. I aquests, cridant, els hi retornen la salutació.