Público
Público

Santiago Alba Rico: "Espanya mai ha estat un país democràtic. I encara no ho és del tot per la qüestió de la unitat territorial"

El filòsof analitza en una conversa a fons amb 'Públic' el fracàs de les revolucions democràtiques als països àrabs i la posterior resposta autoritària, en un món que veu caminar cap al populisme de dretes.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El filòsof Santiago Alba Rico. CARLES BELLSOLÀ

Escriptor, assagista, filòsof i, sobretot, heterodox. Santiago Alba Rico (Madrid, 1960), habitual en diversos mitjans de comunicació alternatius, s'ha convertit en una veu imprescindible a l'hora d'analitzar el món actual i el paper que hi ha de jugar l'esquerra. Una esquerra, o part d'ella, amb la qual és sovint igualment crític. Gran coneixedor del món àrab –i de primera mà: fa dues dècades que viu a Tunis–, considera un perill més gran per a Europa la islamofòbia que el gihadisme. Es declara "conservador i moderat", enfront d'un capitalisme "radical" que "bombardeja ciutats i desnona avis". I demana respectar el dret d'autodeterminació de Catalunya, tot i que no veu un referèndum a la vista.

Amb l'excepció de Tunísia, les primaveres àrabs no sembla que hagin desembocat en obertures cap a la democràcia. Què ha passat?
Hi ha hagut diverses contrarrevolucions simultànies que han impedit que aquestes revolucions democràtiques i pacífiques, que crec que ja hem de declarar derrotades, aconseguissin el seu propòsit. És més, fins i tot s'ha empitjorat respecte a les situació precedents. Jo sempre he dit que les revolucions àrabs es van fer contra un cicle de tres elements en què estava atrapada la zona com en una trampa per a óssos: les dictadures locals, les intervencions estrangeres i les respostes gihadistes terroristes, que s'alimenten recíprocament. Contra aquest cicle s'aixequen les revolucions àrabs, i la seva derrota restableix aquests tres elements, aquests trigèmins, fins i tot amb més força. Que tenen el mateix objectiu, que és impedir la democràcia. Podríem parlar d'un retorn dels zombis. Les revolucions àrabs van demostrar que aquestes forces que dominen la regió estan mortes. Però els morts poden dominar el món per tota l'eternitat, com sabem per les pel·lícules.

"Les revolucions àrabs es van fer contra les dictadures locals, les intervencions estrangeres i les respostes gihadistes"

Hi ha un lloc per a l'esperança, en el sentit que, tot i que les revolucions democràtiques hagin fracassat ara, puguin haver sembrat una llavor per al futur?
Seré molt pessimista. No m'agrada aquesta forma que tenim de consolar-nos des de l'esquerra. És cert que mentre hi ha vida hi ha esperança i que la història no acaba mai, però hem de tenir criteris per saber quan avancem i quan retrocedim. I això és un greu daltabaix. És com si, a l'abril del 1939, l'esquerra espanyola s'hagués fet aquesta pregunta. Aleshores, quedava clar que el franquisme era un desert i calia començar de nou. Crec que ara passa el mateix. Només hi ha una esperança, molt feble i més aviat simbòlica, que és Tunísia.

En quin punt es troba la situació a Tunísia?
La transició democràtica a Tunis és molt fràgil, està amenaçada, i corre el perill de submergir-se en el caos regional. Res no acompanya favorablement aquest procés. La situació econòmica és pitjor que sota Ben Alí. Els tunisians van demanar pa i els van donar democràcia, però el cas és que segueixen demanant pa, i la democràcia que els han donat és insuficient. Hi ha, però, dos elements positius. Per una banda, que tant els EUA com la UE estan molt interessats que triomfi aquest procés democràtic. Per una altra, que a Tunísia sí que es dóna un factor indispensable per a una democratització, almenys formal, del món àrab, com és la integració de forces laiques i islamistes. L'islamisme tunisià està políticament integrat, i s'ha convertit en una força democràtica musulmana, equiparable a la democràcia cristiana europea. Això és esperançador. En la banda negativa, sota pretext de combatre el terrorisme gihadista –que s'ha acarnissat amb Tunísia–, hi ha molts retrocessos democràtics.

Per què Tunísia ha estat l'excepció?
De vegades, els handicaps són avantatges. Tunísia és un país molt petit, sense gas ni petroli. A més, és molt homogeni –tota la població és musulmana i sunnita–, i té el sindicat més fort del món àrab, que juga un paper estabilitzador. I no oblidem que els EUA i la UE hi han abocat molts milions, convertint-lo en un laboratori de proves. Nord-americans i europeus han arribat a la conclusió, després d'altres experiments dictatorials, que per als seus propis interessos cal una mica de democràcia a la regió. Una altra cosa és que, si els EUA i la UE canvien d'opinió, puguin abandonar el procés, com ja va passar a Egipte.

"Fa cinc anys va haver-hi una revolució democràtica mundial, i ara hi ha un clar desplaçament cap a la dreta autoritària i la dictadura"

Especialment sagnant són els casos de Líbia i Síria, on ara hi ha un estat fallit i una guerra civil, respectivament. Que s'hi ha fet malament?
A Líbia està clar que hi va haver una calamitosa intervenció de l'OTAN –que intervé per evitar que les forces locals derrotin Gaddafi per elles soles–, unida a la intenció de gestionar el país des de fora, al servei de diverses potències. A Síria no hi ha hagut cap intervenció de l'OTAN. Però sí de Rússia i de l'Iran, que han impedit el derrocament de Baixar Al-Assad. Un derrocament que responia al desig de bona part del poble sirià que es va aixecar pacíficament el març del 2011. Altres actors regionals, com l'Aràbia Saudita, tampoc volien una victòria de les forces democràtiques, i han estat armant grups radicals. La situació a Síria recorda una mica la de la Guerra Civil espanyola, amb una inacció internacional que va llançar la República en mans de la URSS. Els que han volgut seguir lluitant contra la dictadura d'Al-Assad no han tingut més remei que buscar les milícies que tenien armes. I aquestes, finançades per Turquia o per Aràbia Saudita, eren justament les més radicals.

Fa cinc anys va haver-hi una revolució democràtica mundial, i ara hi ha un clar desplaçament cap a la dreta autoritària i la dictadura. No només als països àrabs, també a Espanya, a Grècia, a Turquia o a Wall Street. Com deia Gramsci, el feixisme és el resultat d'una revolució derrotada, i ho estem veient ara. I Síria és el model. Baixar Al-Assad semblava fa cinc anys que seria el darrer dictador del món àrab, i ara és gairebé el model a seguir per l'autoritarisme.

Alba Rico durant l'entrevista. CARLES BELLSOLÀ

Des d'Europa, i de vegades fins i tot de vegades des de l'esquerra, es defensa que, com a mal menor, val més un dictador com Al-Assad, que pari els peus al gihadisme.
De fet, hi ha una part de l'esquerra que no considera Al-Assad com un mal menor, sinó com un paladí dels drets humans, del socialisme, l'antiimperialisme i l'humanisme. Personalment, això em produeix un immens dolor, i des d'aquests sectors he rebut no ja assetjament, sinó amenaces. L'esquerra ha demostrat molts prejudicis respecte les revolucions àrabs. I especialment l'esquerra d'Amèrica Llatina. Des de països amb processos emancipatoris populars, com ara Bolívia, Veneçuela o l'Equador, han acabat no ja abandonant els pobles àrabs, sinó donant suport els seus botxins. I això ha dictat la línia d'una part de l'esquerra europea. Amb la paradoxa que, respecte a Síria, part de l'esquerra mundial s'alinea amb l'extrema dreta europea, per donar suport al botxí d'un poble que reclamava llibertat, dignitat, justícia social i democràcia. Gairebé tots els governs del món estan d'acord que és preferible Al-Assad a l'Estat Islàmic. Però no es pot acabar amb l'Estat Islàmic sense acabar amb Al-Assad. Van junts, en el mateix paquet. No hi ha ha cap solució per a Síria, ni tan sols dolenta, si no s'entén que cal acabar amb tots dos al mateix temps.

"No es pot parlar de radicalització del Nord d'Africa. Sobretot si es compara amb la radicalització a Europa"

S'està radicalitzant el món àrab?
Hi ha una enquesta recent per al Nord d'Àfrica de l'Institut Adenauer que és molt significativa. Una majoria dels enquestats d'Egipte, Líbia, Algèria, el Marroc i el 47% a Tunísia s'identifiquen abans com a musulmans que com a ciutadans dels seus països. Aquest és el resultat que esperaria la islamofòbia europea. Però, a continuació, en tots cinc països la majoria està a favor de la separació entre religió i estat. I l'Estat Islàmic només té un suport d'entre el 0,5% i el 2%. No es pot parlar de radicalització del Nord d'Africa. Sobretot si es compara amb la radicalització a Europa, i pensem en els votants de l'FPÖ a Àustria, de Le Pen a França, d'Ordan a Hongria a del Brexit al Regne Unit. No hi ha una radicalització del món àrab musulmà. Sí que hi ha una desdemocratització en marxa. I un percentatge de població molt descontenta que se suma al gihadisme com a un vehicle d'apoderament a través de la violència. I també d'impugnació de la hipocresia internacional, el que abans, quan els revolucionaris eren d'esquerres, se'n deia 'la moral burgesa'.

Parlem d'islamofòbia. Vostè ha dit en alguna ocasió que pot ser molt més perillosa la resposta europea a l'amenaça gihadista que aquest mateix gihadisme.
Això és una mica brutal de dir, però l'islamisme radical, que és tràgic i sinistre, a Europa ha matat molt poca gent. La major part de les seves víctimes són musulmanes, com la major part dels que el combaten són musulmans. Les minories europees musulmanes són ja molt vulnerables, per les seves condicions econòmiques i socials. I l'islamisme radical i la islamofòbia són discursos que es complementen, i ho saben totes dues parts. A l'islamisme radical l'interessa induir islamofòbia, i per això fa atemptats a Europa. I la islamofòbia construeix un enemic intern, que és sospitós i amenaçador com a cos col·lectiu, i contra el qual s'elaboren lleis d'excepció, en forma de lleis antiterroristes. Jo sempre poso l'exemple dels jueus. No hi ha un paral·lelisme total i són èpoques diferents, però la construcció de l'enemic anomenant musulmà i la construcció de l'enemic anomenat jueu són molt semblants. No hem d'oblidar que, perquè els europeus ens féssim sensibles a la vulnerabilitat dels jueus, va caldre matar-ne sis milions. I que la indiferència respecte als règims feixistes va acabar afectant tots els europeus, fossin jueus o no. El mateix està començant a passar en certa forma respecte als musulmans.

"El feminisme europeu s'hauria de preocupar de dones que són doblement víctimes, del patriarcat universal en la seva forma musulmana i de la islamofòbia"

Pel que fa a les polèmiques sobre el vel i el burkini, sovint es defensa –també des de part de l'esquerra– que cal regular-ne l'ús en nom dels drets de les dones.
Això és molt inquietant. Hi ha una esquerra islamofòbica -més a França que aquí, on ha contribuït a imposar l'hegemonia del pensament de Le Pen-, que pretén no ser islamofòbica però que considera l'Islam com a incompatible amb l'alliberament de gènere. Però no hem d'oblidar que la major part de les agressions islamofòbiques a Europa són contra dones amb vel, de les quals el feminisme se n'hauria de preocupar. El fet de dur vel no converteix pas aquestes dones en una altra cosa. I el feminisme s'hauria de preocupar de dones que són doblement víctimes, del patriarcat universal en la seva forma musulmana i de la islamofòbia. Hi ha moltes dones musulmanes que creuen que l'Islam és compatible amb l'alliberament de gènere, i que ha estat segrestat per una lectura patriarcal de l'Alcorà i dels hadit, i les feministes europees haurien de ser les seves companyes de viatge.

També es defensen aquestes regulacions del vel en nom del laïcisme
El laïcisme no és una doctrina sociològica, no té res a veure amb l'ateisme. és una pura qüestió jurídica. Com ja va dir Benjamin Constant el 1818, consisteix que l'estat garanteixi dues coses: que qualsevol ciutadà podrà practicar la religió que vulgui, i que cap religió gestionarà la política de l'estat. El que és realment religiós és la persecució, tant si una religió persegueix una altra com si, de sobte, es persegueix una religió en nom del laïcisme. Un laïcisme que fa lleis contra una religió concreta deixa de ser laic i republicà. França no és laica ni republicana. França és ara un país nacional-religiós i identitari, que usa el nom del laïcisme per trair el propi laïcisme. El laïcisme garanteix justament que ningú no serà perseguit per com vesteix ni per com pensa. I l'esquerra no hauria de seguir aquest camí, que porta, un cop més, cap a la construcció d'un enemic intern.

"França és ara un país nacional-religiós i identitari, que usa el nom del laïcisme per trair el propi laïcisme"

I què caldria fer en els casos concrets de dones musulmanes que no volen dur vel i es veuen obligades pel seu entorn?
De la mateixa forma que, si un pare no deixa sortir la seva filla i la pega, la filla l'hauria de denunciar, si hi ha dones musulmanes que no volen dur vel i els seus pares les obliguen, haurien de denunciar-ho. I això no posa en qüestió el principi general, condició mateixa de la democràcia, que diu que que hem d'acceptar que les dones, a Occident, actuen per pròpia voluntat tan quan es despullen com quan es posen el vel. Perquè, si seguíssim per aquest camí, hauríem d'acceptar que hi ha moltes més pressions socials perquè les dones es treguin la roba i exhibeixin el seu cos a la mesura dels desitjos dels homes.

A mes d'una certa islamofòbia de part de l'esquerra, hi ha també una islamofília acrítica?
Aquest sempre ha estat un gran perill. Parteix d'una versió molt colonial. La islamofília reprodueix els processos de construcció de l'objecte islamòfob, però a l'inrevés. Hi ha dues respostes a la islamofòbia que no m'agraden gens. Una és la inversió pura, que és considerar que l'Islam, en general, és una religió meravellosa de pau i integració, etcètera. L'altra és la resposta miserabilista, que consisteix a dir que Occident té la culpa de tot. De forma que fins i tot podem acabar si no aprovant sí justificant el gihadisme terrorista com a resposta al colonialisme. Els musulmans no són ni pitjors que nosaltres, són iguals. I per això mateix els hem de reconèixer sentit de la responsabilitat. No hi ha cap situació, per humiliant i severa que sigui, que no permeti un marge de responsabilitat. I negar responsabilitat als que militen en el gihadisme és tractar els pobles àrabo-musulmans amb visió colonial i paternalista.

Una frase seva: "A cap espanyol, i menys d'esquerres, li hauria de fer por la idea d'una Catalunya republicana i independent". Segons les enquestes, però, sembla que aquesta no és l'opinió majoritària a la resta de l'Estat.
En els darrers anys, i jo crec que sobretot gràcies a Podem, almenys ha deixat de ser un tema tabú. Ara ja es pot plantejar el dret de decidir, que és suficientment vague i suficientment atrevit com per anar en una direcció o una altra si hi hagués disposició política. El problema és que aquesta disposició no hi és. Per a mi és una qüestió de principis, i el principi del dret a l'autodeterminació l'hem de tenir clar. I no hauria de despertar un gran escàndol. Però, en una Espanya que ha canviat molt en les darreres dècades, la qüestió de la unitat territorial no ha canviat. I és necessari resoldre-la per resoldre la qüestió democràtica. Espanya, en 500 anys, mai ha estat un país democràtic. I encara no ho és del tot avui justament per això. Cal afrontar formes polítiques concretes que reconeguin la plurinacionalitat de l'Estat, a partir del reconeixement del dret a decidir de catalans, bascos i gallecs.

"Convergència no està en absolut convençuda de seguir el camí cap a la independència i pactarà amb l'Estat a la mínima que l'hi proposin"

A Catalunya hi ha un amplíssim consens a favor de celebrar un referèndum. Creu possible que se celebri amb acord amb un futur govern central?
No, sincerament, no. Hi ha dues estratègies diferents i desgraciadament paral·leles d'una esquerra catalana, al voltant de la CUP, i una de tot l'Estat, al voltant de Podem. L'una creu que hi ha una possibilitat de ruptura a partir de l'independentisme, i aquesta via la veig ara tancada. L'altra que creu que la qüestió territorial només es pot resoldre a partir d'una ruptura possible a l'Estat, des del centre, i aquesta possibilitat la veig, si no tancada, almenys postergada. Sí que s'ha avançat molt, i caldria buscar, a més llarg termini, fórmules que naturalitzin el concepte del dret a decidir i la possibilitat de qüestionar el marc autonòmic sorgit de la primera transició.

Està dient que s'ha tancat el camí a la independència?
Sí. Convergència [ara, PDECAT] no està convençuda en absolut de seguir per aquest camí, i acabarà pactant amb l'Estat a la mínima que l'hi proposin. I crec que, fins i tot a ERC, existeix el convenciment que aquesta via es tancarà, i per això estan més pendents de substituir Convergència com a força protagonista que ha de gestionar en els propers anys el capital polític de l'independentisme.

"Des de l'esquerra hem de ser revolucionaris en l'economia, reformistes en el vessant institucional, i conservadors enfront d'un capitalisme revolucionari"

I pel que fa a les possibilitats que en un futur arribi Podem al poder, les veu postergades per a molt de temps?
Tot dependrà de com resolgui el partit els seus conflictes interns. Si se solucionen bé, pot ser que, en uns pocs anys, estigui en condicions d'intentar de nou l'assalt al poder. Sense oblidar que els obstacles no seran només interns, en una Europa que es desplaça molt ràpidament cap al populisme de dretes, i on Podem comptarà amb molt pocs aliats. Hem de pensar en termes molts modestos, ara mateix. Es pot tenir programes molt radicals, però ara el més radical és ser modest, propositiu i, òbviament, divergent. Cal fer propostes factibles que impugnin al mateix temps la fracassada solució neoliberal com l'alternativa d'extrema dreta. Aquesta hauria de ser la posició de Podem per atraure una majoria social. És un programa de contenció

En aquest mateix sentit, algun cop ha dit vostè que ara l'esquerra hauria de ser conservadora, tot i que sembli una paradoxa.
Jo sóc molt conservador i molt moderat. El que és immoderat i radical es bombardejar països i desnonar avis. Això sí que em sembla d'un radicalisme enorme. Des de l'esquerra hem de ser revolucionaris en l'economia, reformistes en el vessant institucional, i conservadors enfront d'un capitalisme revolucionari que ha anat desfent relacions i vincles.