Público
Público

Sergi Miquel: "Per descomptat que Rajoy estava informat de la 'Operación Cataluña'"

El secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) i diputat al Congrés del PDeCat avança a Públic el contingut de les seves conclusions per a la Comissió de la Operación Cataluña, la trama al ministeri de l'Interior per crear falses acusacions contra rivals polítics

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Sergi Miquel, secretari general de la JNC.

Sergi Miquel i Valentí (Llagostera, 1989) lidera la branca juvenil del PDeCat i és un dels vuit diputats del partit al Congrés i ha format part de la comissió de la Cambra per investigar l'anomenada Operación Cataluña, la brigada política del ministeri de l'Interior dedicada a crear -i difondre a determinats mitjans- acusacions falses contra els adversaris polítics del PP, entre els quals es troba el sobiranisme català. Miquel ha avançat en exclusiva per a Públic part del contingut de les conclusions del partit en la comissió, que presenten aquest dilluns al Congrés, i ha revelat que la formació intentarà que aquestes arribin a la fiscalia -tot i que per a això necessitaria un improbable vot a favor del PSOE i de C's-. Però també ha parlat de l'actualitat política catalana. Incloent-hi la darrera crisi de Govern, motivada pels dubtes d'alguns consellers sobre l'1-O.

El grup del PDeCAT al Congrés presenta aquest dilluns les seves conclusions de la comissió sobre la 'Operación Cataluña'. Què han conclòs?

L'objectiu de la comissió era posar llum sobre el que ens sembla una etapa fosca de la democràcia. Per la pròpia gestió del ministre, però també per una segona fila de comissaris i alts càrrecs que, sense haver estat elegits democràticament, intuíem que estaven control·lant o manipulant una informació que sortia de la policia i que, no sabíem com, arribava a determinats mitjans de comunicació. Fruit de les compareixences i de la documentació recollida durant aquests mesos des de la comissió, hem conclòs que aquesta segona fila, per ordre del ministre i d'altres alts càrrecs del govern central i sense cap control democràtic ni policial, treballava a favor del partit del govern i en contra dels partits de l'oposició i de moviments com l'independentista català. Utilitzaven la cúpula policial per destruir els seus adversaris. Això és el que sospitàvem i és el que les nostres conclusions constaten.

Intentaran que aquestes conclusions arribin a la justícia?

El reglament del Congrés permet que un sol grup pugui demanar que les conclusions aprovades en comissió s'enviïn a la Fiscalia. Això, però, és un tràmit que ha de superar la mesa del Congrés [composada per tres diputats del PP, tres socialistes, tres de C's i tres d'Unidos Podemos]. Creiem que val la pena intentar-ho, i apel·lem a la responsabilitat de PSOE i C's, que han manifestat en diverses ocasions que volen arribar al final d'aquesta qüestió, però ho han demostrat poques vegades. Ara tindran una última oportunitat per demostrar que volen fer net. El reglament també permet que les conclusions que presenti cada grup, encara que no siguin votades per una majoria de la comissió, i que per tant no quedin incorporades en les conclusions finals de la comissió, s'incorporin en un annex. Conscients d'això, hem presentat en les nostres conclusions transcripcions de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso fetes per Público, a més d'altra documentació. Estem segurs que no arribarà a les conclusions finals, però creiem que és important que aparegui en un document oficial del Congrés.

No sembla que se n'hagin de deduir responsabilitats polítiques d'aquest escàndol.

Això és el que més espanta. De gent que s'excedeix de les seves responsabilitats o de gent inconscient n'hi ha a tot arreu. El problema no ve quan, de manera separada, algú fa el que no toca. El problema ve quan hi ha una coordinació de gent que fa el que no toca i, a més, el sistema no és capaç de tallar-ho, ni de condemnar-ho, ni de processar, encara que sigui judicialment, aquestes persones. Aquesta impunitat de la mala praxi és el que més m'espanta de tot. És evident que no hi haurà responsabilitats polítiques, perquè, de fet, ja es va reprovar l'exministre Fernández Díaz quan encara era ministre i no va passar res. En aquest sentit, no s'esperen notícies noves. El que sí crec que és important és constatar que hi ha hagut una mala praxi, del ministre i de la cúpula policial, que han posat el ministeri de l'Interior no pas al servei dels ciutadans, sinó al servei d'uns interessos molt concrets. Aquest crec que serà el gran èxit d'aquesta comissió.

Creu que la constatació d'aquesta mala praxi ha arribat a l'opinió pública?

"No tinc clar que aquesta mala praxi generi alarma en l'opinió pública"

Crec que ha arribat de debò a l'opinió pública que hi ha hagut una mala gestió per part del ministre. El que no tinc clar, i és preocupant, és que això generi alarma. Es viu amb certa normalitat, com si formés part del joc, sense ser conscients del perill que suposa que un estat democràtic de més de 45 milions d'habitants hagi tingut un ministeri de l'Interior que opera d'aquesta manera, amb aquesta naturalitat, i que no hi hagi conseqüències. Hi va haver un primer moment d'escàndol, amb les primeres filtracions de la conversa entre el senyor ministre i el senyor De Alfonso, però més enllà d'això no s'ha generat l'alarma que es generaria en qualsevol país d'Europa. Això és el que més em preocupa.

Què creu que ha tingut més impacte en l'opinió pública, la trama al ministeri de l'Interior o les falses acusacions a polítics rivals?

En un primer moment, potser les falses acusacions van tenir un impacte, que després s'ha anat rebaixant, -malgrat que encara algú encara les va repetint com un mantra, perquè com a instrument polític són molt eficients-. Crec que la mala praxi ha quedat constatada, tot i que no hi ha hagut molta ocasió d'explicar la globalitat i la complexitat de tot plegat. Hem vist algun documental, algun reportatge, però quan ho mires amb perspectiva i veus que això no es tracta d'un ministre amb un comissari, sinó que hi ha una xarxa brutal que va des del PP a Madrid, passant pel 'pequeño Nicolás' i arribant al ministre Fernández Díaz, connectat amb el director de l'oficina Antifrau de Catalunya, connectat amb la policia... quan te n'adones de la complexitat de la historia es quan esgarrifa. Ja no mana qui guanya les eleccions, sinó que tenen instruments suficients per interferir en els processos democràtics.

Creu que tot plegat ha tingut incidència en els resultats electorals?

No actuen a cegues, ho tenen molt calculat. Quan, a uns mesos d'unes eleccions municipals, treus en un mitjà un esborrany de la policia que diu que l'alcalde de Barcelona, aleshores el convergent Xavier Trias, té 13 milions d'euros a Suïssa, és evident que això té un impacte. Com que la societat està més sensibilitzada en matèria de corrupció -perquè segurament moltes coses s'han fet malament prèviament-, això es paga. A qui l'acusen d'això, ja no té la presumpció d'innocència, sinó que ha de demostrar que és innocent. Ens canvien les regles de joc, i els rivals polítics, tant els que han provocat aquesta situació, que és el PP, com els altres que no l'han provocat però aspiren legítimament a governar la ciutat o el país, se n'aprofiten. És humà, però és poc ètic que s'utilitzi com a arma política. Entre d'altres coses perquè, quan es demostra que les acusacions son falses -com va fer Trias-, la capacitat de reparar el mal causat és zero. Ara a Barcelona governa qui governa, i mai sabrem què hauria passat si això no hagués anat així. Una acusació de tenir 13 milions d'euros a Suïssa no és menor. De fet, en una de les gravacions entre el ministre i el seyor De Alfonso, aquest diu: "Més greu que tenir 13 milions a Suïssa només hi ha un homicidi". Ells sabien perfectament el que feien, i el més trist es que van aconseguir el seu objectiu.

Fins a on arriba aquesta xarxa? O d'on parteix?

Crec que, de les coses que queden pendents en la comissió, una és saber quan comença la trama temporalment i fins on arriba en l'organigrama del ministeri. Hi ha evidències clares que el ministre ho liderava, que tenia uns comissaris de confiança que li feien la feina i, des del meu punt de vista, que cada comissari tenia una xarxa personal que gestionava a la seva manera. En algunes d'aquestes xarxes hi havia gent com el director de l'Oficina Antifrau, en d'altres eren detectius de l'agencia Método 3 o persones en posicions rellevants que tenien accés a informació que podien contaminar. No ho podem acabar d'acotar al mil·límetre, però sí que sabem que hi havia un ministre, una cúpula de la Direcció Adjunta Operativa -del cos de la Policia Nacional- que ho sabia i que actuava amb total opacitat. Hi ha ramificacions que ens porten a altres persones, i jo aquí hi inclouria determinats grups d'informació que treballaven al seu servei, no per informar, sinó com a mercenaris del ministeri.

I per damunt del ministre?

"Si em fas escollir entre el que va dir Fernández Díaz al seu despatx o el que diu en una comissió d'investigació, em quedo amb la primera"

"El presidente lo sabe", deia Fernández Díaz en la gravació. Nosaltres diem en les nostres conclusions que creiem, i de fet n'estem segurs, que el president ho sabia. Fernàndez Díaz ho va negar en la comissió, va dir que el president no ho sabia i que ell va fer servir aquesta frase només per guanyar-se la confiança de De Alfonso, però que l'estava mentint. Però si a mi em fas escollir entre el que va dir Fernández Díaz al seu despatx, quan es pensava que ningú l'escoltava, o el que diu en una comissió d'investigació -on, evidentment, dir que el president ho sabia té unes conseqüències importants-, si em fas triar entre aquestes dues versions, evidentment em quedo amb la primera. Si em fas triar, jo diria que per descomptat que el president n'estava informat.

No obstant això, no sembla que Rajoy s'hagi vist afectat per aquest escàndol, ni tan sols en la seva popularitat.

No. I el ministre segueix sent diputat i ve a la Cambra com si no passés res. Quan una cosa es fa malament i salten les alarmes, vol dir que el sistema funciona. Quan tot segueix igual i el ministre ve amb total normalitat al Congrés i el president segueix sent el mateix i no han donat ni explicacions -l'únic que han fet és un canvi de ministre-, llavors sí que és preocupant. Tinc la sensació que s'han adonat que s'han excedit, però no estan disposats a assumir-ne les responsabilitats. Perquè, de fet, consideren que tot el que han fet està justificat per un objectiu superior, que és que ells, i els de sempre, han de seguir governant, en detriment dels que o pensem diferent o tenim altres plantejaments per al que és Espanya.

Tota aquesta trama anava dirigida contra el procés independentista?

L'objectiu era eliminar tot allò que els feia nosa. En clau catalana, se'n diu procés d'independència -i, en molts casos, CDC-, i en clau estatal se'n diu Podemos i Pablo Iglesias. L'obsessió no era acabar amb el PSOE o amb C's, sinó amb el que per a ells era el gran rival a nivell estatal, Podemos -i per això s'inventen aquell informe de Pablo Iglesias on l'imputen tot de coses estranyes que al final no s'han pogut demostrar-, i amb el procés independentista.

Aquestes falses acusacions, però, queien en un terreny abonat, per altres casos previs de corrupció o presumpta corrupció que han implicat CDC. Creu que això feia més creïbles les acusacions?

Segurament. De fet ells han fet dues coses. Per una banda, s'han inventat acusacions, com és el cas de Xavier Trias. Per l'altra, també han intentat interferir en investigacions ja en marxa, com és el cas de Javier de la Rosa i el Cas Palau, quan un comissari va anar a la Ciutat de la Justícia a intentar que s'ordenés un escorcoll a la seu de CDC. Això no va passar, perquè el fiscal va veure que no hi havia indicis, però van intentar interferir i posar-hi més salsa, perquè tingués més efecte en els processos electorals.

La JNC sempre s'ha mostrat especialment crítica amb els casos de corrupció dins del partit. Creu que la refundació en el PDeCat tenia com a objectiu fer un tallafocs amb els casos de corrupció de CDC?

Part del sentit de la refundació hi tenia a veure, per tallar amb certes dinàmiques. No només en aquest sentit, també en quant a democràcia interna i maneres d'entendre la política i la participació. Crèiem que, dins de CDC, ja no podíem donar-hi la volta, i que la millor opció -i jo en vaig ser un dels defensors- era crear un nou instrument. Per una banda, agafar tot allò bo de CDC, que ens en sentíem orgullosos. Per l'altra, si en algun moment algú ha fet coses que ni la ètica ni la llei les aguanten, això és insostenible. L'herència de CDC era molt important, per la seva manera d'entendre la centralitat del catalanisme -malgrat que en els darrers anys aquesta centralitat s'ha anat movent-. Vèiem que amb CDC no érem capaços d'atrapar aquesta centralitat que havíem tingut, i que el millor era crear un instrument nou, que es diu PDeCat, i que té com a repte ocupar de nou aquest espai. Ara ja no des d'una òptica autonomista i de millorar l'estat espanyol, sinó des d'una visió, i ho diuen els estatuts, sobiranista i independentista.

Cap a on s'ha mogut aquesta centralitat?

"El nostre no és el mateix model que el d'ERC, això és evident"

La fotografia de l'any 1980 era la de reconstruir Espanya, des d'un catalanisme situat en un centre polític ampli. Ara aquella vocació reformista és més aviat independentista. I s'acompanya d'un diferent discurs ideològic dreta-esquerra, que s'ha anat consolidant aquests últims anys. Sobretot des de la crisi econòmica, que ha fet -com passa en tots els països- que la centralitat hagi virat cap a l'esquerra. Per tant, crec que la centralitat política a Catalunya està ara en el sobiranisme independentista, i virada una mica cap a l'esquerra. El repte del PDeCat, per tant, es el d'entomar tot aquest moviment independentista, ser capaç d'engreixar-lo per baix, però també entendre que hem de tenir un discurs propi com a país. El nostre no és el mateix model que el d'ERC, això és evident.

Mentre parlem [divendres al matí], el president Puigdemont està nomenant nous consellers. Que n'opina, d'aquesta crisi de govern?

El Govern ha d'afrontar uns mesos molt complicats. Cal, ja no compromís, sinó confiança. No dubto del compromís de cap dels consellers que ha sortit del Govern, perquè els conec i sé que s'hi van posar sabent el que passaria. Cap d'ells era un temerari, sabien el que feien i on s'hi posaven. Per mi no és un tema de compromís amb el procés, sinó de confiança personal entre ells i el president. Jo no sé quin desgast personal hi ha hagut entre ells en els últims mesos o setmanes, però és evident que n'hi ha hagut, i que el president ha hagut de prendre decisions. Forma part de la seva feina, i probablement és la feina més desagradable que pugui tenir un president a les portes d'un referèndum com el que hem de convocar. Si això és el que el president creu que és el millor per al país, jo no puc fer altra cosa que entendre-ho i tancar files amb el president. Evidentment no és el que ningú desitjava. No és la imatge que m'agrada a mesos d'un referèndum. Però insisteixo que és decisió del president i que ell sap per què ho ha fet.

A aquestes quatre destitucions se suma l'anterior de Jordi Baiget, també per mostrar els seus dubtes sobre el referèndum. Li sembla apropiat en aquests moments rellevar els consellers que dubten?

En el cas del conseller Baiget, la impressió que ha quedat és que havia dit que l'1-O no faríem referèndum, i crec que el que va dir és que havíem d'explorar totes les vies per si no es podia fer com està previst. El 9N estava prevista una cosa i en vam haver de fer una altra. Ara sabem que, passi el que passi, l'1-O serà vinculant. Si no es pot fer el que estava previst però es fa una altra cosa que sigui vinculant... No he llegit cap declaració similar dels consellers que han plegat ara. Més aviat al contrari. No és un tema de compromís, no crec que a cap dels que marxen els tremolin les cames, sinó que hi ha una qüestió de pèrdua de confiança.

De confiança relacionada amb el referèndum?

És probable. No ho sé. El que sé és que els consellers sabien el que s'hi podien jugar, ho tenien per escrit. No és que se n'adonin ara, a mitjans de juliol. El que hi ha és algú que, compromès des de sempre amb el referèndum, ara ha perdut la confiança del president. Si fossin ells els que haguessin perdut el compromís, ells mateixos s'haurien apartat, perquè creure que això acabarà malament i posar-hi la cara perquè te la trenquin seria temerari. En canvi no són ells els que pleguen, sinó que és el president qui decideix fer una remodelació del Govern. No sé si per discrepàncies amb les formes de l'1-O, no sé si per altres motius, però el que sí que sé és que no pleguen per falta de compromís amb el procés. N'estic absolutament segur, perquè els conec i perquè n'hem parlat. I segur que hi seguiran treballant, ja no com a consellers, però des de les responsabilitats que els pertoquin.

Un dels relleus al Govern és el de la vicepresidenta del partit. Encara que pugui ser necessari, això no és percep com a negatiu per al partit, almenys de cara a l'opinió pública?

Neus Munté va ser consellera abans de vicepresidenta del partit. La qüestió de la confiança entre el president i Munté ve d'abans. Per tant, que això hagi canviat no té per què canviar la realitat de Munté com a vicepresidenta del PDeCat, fent tàndem amb el president Mas. Crec que hauria estat un error, si no hi havia confiança, si el president creia que havia de fer aquests replantejaments, aguantar algú perquè tenia un càrrec de partit. Crec que el que farem és tan important que no compta si Munté era vicepresidenta o no era vicepresidenta del partit. El que compta és si la confiança entre ells és màxima o no.

Creu que pot tenir algun efecte negatiu en el procés el fet que hi hagi una crisi de govern a dos mesos i mig del referèndum?

"Si aquesta crisi permet solucionar determinats problemes i generar més confiança entre els membres del Govern, haurà valgut la pena"

Hi ha qui parla, i crec que maliciosament, de falta de compromís del PDeCat amb el referèndum i amb el president -que, per cert, és del PDeCat-. Aquí hi ha una coalició electoral que es va presentar el 27S del 2015. La unitat d'acció segueix i no hi ha la més mínima por dels diputats ni dels membres del Govern a arribar fins al final, fins que aquest país pugui votar. Les crisis de govern mai són bones, però de vegades són necessàries. Si aquesta crisi permet solucionar determinats problemes i generar més confiança entre els membres del Govern, i per tant sortim d'aquí amb un Govern molt més fort, amb la mateixa convicció i voluntat d'arribar al final, haurà valgut la pena.

Tots els consellers que han saltat del Govern són del PDeCat, i cap d'ERC.

Cada partit va ocupar les seves places de conseller com va creure oportú, i segurament el president s'ha vist amb legitimitat per reformular les del PDeCat. O bé perquè per les seves relacions personals ho ha cregut oportú, o bé perquè consideri que és el que toca. No sé si no s'ha sentit legitimat a modificar les conselleries d'ERC o si, simplement, la confiança amb els consellers d'ERC segueix sent tan forta com el primer dia, malgrat ser de partits diferents.

Dins del PDeCat hi ha qui es queixa que els relleus han afectat tots a consellers del partit. Amb això, l'opinió pública pot rebre el missatge que els dubtes sobre el referèndum estan precisament al PDeCat?

Crec que aquesta és la lectura amb certa mala intenció que deia abans, perquè, al final, en surten consellers del PDeCat per entrar-hi nous consellers del PDeCat. El problema no és del partit, sinó de falta de confiança en persones concretes. És evident que aquesta no és una situació que agradi als associats del PDeCat. Hi ha la sensació que, un cop més, hi posem la cara nosaltres. Aquesta sensació els associats la tenen, nosaltres la tenim. Però això va amb les necessitats del procés i amb tot el que estem disposats a viure.

Per contra, tots els polítics en risc de ser condemnats o de perdre patrimoni són del PDeCat.

La història ha volgut que, en el moment en què això ha passat, nosaltres fóssim al capdavant de les institucions, i hem posat la cara quan ha fet falta. La història no sempre és justa, però prefereixo que ens tracti de manera injusta havent fet el que crèiem que havíem de fer que no que ens tracti de manera injusta per ser covards. El compromís del partit i dels seus màxims dirigents hi ha estat no des d'ara, sinó de ja fa uns quants anys, des del Govern liderat per Artur Mas. I aquest compromís segueix fins al final. Fins i tot quan hi ha risc de condemnes a inhabilitació, de perdre patrimoni personal, o quan pretenen fer pagar a quatre persones els cinc milions d'euros que va costar el 9N. Fins i tot quan hi ha tot això, la gent del PDeCat segueix endavant i segueix lluitant perquè això surti bé.

Vostè, personalment, estaria disposat a perdre patrimoni?

No en tinc, de patrimoni, per tant seria complicat...

I entén que els que sí que en tenen, de patrimoni, puguin tenir dubtes?

Ho entenc perfectament. Tots volem que això acabi bé, que el país voti. Però cada família té les seves realitats quan arriba a casa i tanca la porta. Jo no tinc patrimoni i podria aventurar-me d'alguna manera, però algú que té dos fills és legítim que no vulgui hipotecar el futur dels seus fills per una decisió personal que ell pren ara. Pocs pares voldrien posar en risc l'educació dels seus fills o l'estabilitat familiar. Són dubtes absolutament legítims. No fem cap favor a tot plegat si assenyalem els que tenen dubtes com a traïdors. Fins i tot és honest deixar el càrrec si creus que no pots jugar-te el que t'has de jugar. La història no explicarà que hem perdut patrimoni uns o altres, explicarà que tot això va sortir bé, i que hi va haver mals menors per a alguna gent. I segurament no tindran noms de carrers ni de places, però els que podrem anar a votar el dia 1 d'octubre perquè ells s'han jugat coses hem d'agrair-ho i ser-ne conscients.

Votarem com sempre?

Com sempre, això diuen. El Govern té molt clar quines condicions i garanties hi haurà l'1 d'octubre perquè puguem anar a votar i el vot sigui decisiu i tingui conseqüències. En realitat, votarem com sempre una cosa que no hem votat mai.