Actualment, a les escoles bressol municipals de Barcelona, una família de quatre membres que ingressa 27.000 euros a l’any pot estar pagant el mateix que una família de quatre membres amb el triple d’ingressos (75.000 euros anuals). Totes dues famílies paguen una quota de 289 euros al mes, comptant l’escolarització i el dinar. A partir del curs 2017-2018, el sistema de preu fix canviarà cap a l’anomenada tarifació social, de manera que la família amb la renda més baixa passarà a pagar 190 euros, és a dir, dos terços.

Fins ara, anar a l’escola bressol municipal de Barcelona tenia un preu únic (289 euros al mes). En principi, totes les famílies pagaven el mateix, tot i que algunes podien beneficiar-se de bonificacions del 80%, 60% o 30%, de manera que el cost final oscil·lava entre els 58 i els 289 euros al mes.

Amb la implantació de la tarifació social, no hi haurà un preu estàndard, sinó que la quota mensual dependrà de la renda de cada família. S’establiran 10 preus diferents, amb un interval d’entre 50 euros al mes --en el cas de les famílies amb rendes més baixes-- i 395 euros al mes --per a les rendes més altes.

Segons la tercera tinenta d’alcaldia, Laia Ortiz, “la implantació de la tarifació és un gran salt endavant en la definició d’un model d’escoles bressol equitatiu i just a Barcelona, un sistema progressiu i proporcional”. L’Ajuntament calcula que, amb el nou sistema, el 62% de les famílies pagaran menys, un 10% continuarà pagant el mateix i un 27,5% pagarà més.

Les famílies amb rendes mitjanes-altes, les més perjudicades

El sistema de tarifació social no ha estat ben rebut per una part de les famílies, que han llançat una petició perquè es retiri, ja que consideren que “aquesta solució no reflecteix, ni molt menys, la realitat econòmica i social de la gent que accedeix a les escoles bressol”.

En aquest sentit, algunes AMPA, com la de l’Escola Bressol Collserola  consideren que “la franja de les famílies amb rendes més altes, en la majoria dels casos famílies de classe mitjana en què treballen els dos membres amb un sou mitjà, en poden sortir greument perjudicades”. Calculen que la quota per a aquestes famílies pot pujar un 32,5%, és a dir, gairebé 100 euros.

Per això, demanen que les famílies amb rendes més altes paguin el preu que ja aporten actualment, i que els trams es comencin a dividir a partir d’aquest import cap a baix. També reivindiquen que el sistema de tarifació tingui en compte no només els ingressos, sinó també altres aspectes com les despeses familiars, ja sigui el cost de l’habitatge familiar, les despeses de consum o els crèdits.

Finalment, volen que el sistema de matriculació permeti rectificar el tram assignat en cas que la família hagi variat la seva situació econòmica respecte a les dades de la renda de l’exercici fiscal anterior. Al·leguen que la situació familiar pot variar d’un curs a l’altre, ja sigui per la pèrdua de feina, la situació d’atur d’un dels membres o la reducció de jornada laboral, entre altres motius.

Per la seva banda, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC) considera que la mesura “podria ser més ambiciosa i tenir en consideració les famílies escolaritzades actualment”. Tot i així, creu que representa “una millora” respecte al sistema vigent: “Malgrat que el nostre objectiu final és la gratuïtat del sistema, valorem com un pas endavant cap a aquest objectiu el nou sistema de tarifació social”.

Qui paga què?

Jaume Blasco, consultor i analista independent que ha participat en el disseny del sistema de tarifació social de les escoles bressol de Barcelona, reconeix que hi ha algunes famílies a qui s’està demanant “esforços importants”, però justifica que “ningú -des del que posa 50 euros fins al que en posa 590- està cobrint el 100% del cost. Una part la posa sempre l’Ajuntament”.

A més, precisa que s’han de tenir en compte dues restriccions a l’hora d’explicar la tarifació social. D’una banda, el servei “és bastant costós” -el curs 2014-2015 va ser de 6.379 euros anuals per infant. D’altra banda, subratlla que la part pública del finançament de les escoles bressol -la resta de l’import, el que no paguen les famílies- l’està aportant, en el cas de Barcelona, només l’Ajuntament.

En efecte, la Generalitat i els ajuntaments van acordar l’any 2010 que el cost de cada plaça es repartiria a parts iguals entre les famílies, els ajuntaments i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Ara bé, l’Ajuntament de Barcelona denuncia que la Generalitat no ha complert aquest acord: “Van començar posant-hi menys del que pertocava -que era 1.800 euros-, i van continuar la tendència a la baixa any rere any fins que, finalment, van acabar no posant-hi res. I així des del 2012”. D’aquesta manera, l’Ajuntament està assumint actualment la seva part i la de la Generalitat -una suma que representa un 62% del total del cost-, mentre que les famílies estan aportant un 38%.

“Si el servei és costós i, al mateix temps, l’Ajuntament ha de participar en el finançament molt més que abans, l’aportació de les famílies no es pot reduir gaire”, argumenta Blasco. Amb el nou sistema, “els ingressos que deixen d’aportar unes famílies els han d’aportar unes altres, ja que el que s’espera és que tothom aporti, segons les seves possibilitats, una part al finançament de les escoles bressol”.

La doble cara de l’escola bressol

La implantació del nou sistema de tarifació social està estretament lligada a l’aposta del govern municipal per un model educatiu i de ciutat “que combati les desigualtats i els factors que generen la desigualtat social, que no es limiti a pal·liar els seus efectes, sinó que vagi a l’arrel, a eliminar les estructures que la perpetuen”. En línies generals, l’educació de la primera infància combina dues lògiques: una de política familiar i una altra d’educativa. “En funció de com es miri, la població objectiu de les escoles bressol també canviarà”, puntualitza Blasco.

Com a política familiar, l’educació de 0 a 3 anys pretén facilitar la conciliació entre la vida familiar i la laboral de les famílies, tradicionalment de les mares. “Des d’aquest punt de vista, qui més necessita l'escola bressol són les famílies en què pare i mare treballen i en què, per tant, la renda és més alta”, explica. “Així, qui més necessita aquest servei és qui ha de pagar una mica més”.

Una escola bressol de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA

Al mateix temps, però, l’escola bressol funciona com a política educativa. Tal com recull un informe de la Fundació Jaume Bofill, “existeix evidència internacional que l’educació en la primera infància té un impacte positiu i de magnitud rellevant en diverses habilitats cognitives i socials dels infants”.

És per això que el model de l’escola bressol que proposa l’Ajuntament de Barcelona s’emmarca en les anomenades polítiques predistributives, és a dir, aquelles que tracten les desigualtats a priori. En aquest sentit, Blasco explica que “qui més necessita l’educació de 0 a 3 anys són els infants que a casa tinguin menys estímuls”, és a dir, els d’estatus socioeconòmic baix, d’origen immigrant i/o amb necessitats educatives especials.

D’aquesta manera, Blasco creu que qui més necessita l’escola bressol com un recurs de conciliació -generalment, famílies amb rendes més elevades- no sempre és qui la necessita com a recurs educatiu -famílies amb rendes baixes.

Un dèficit de places

“El gran problema de l’escola bressol pública és que no es pot atendre a tothom perquè hi ha un dèficit de places”, opina Jaume Blasco. En aquesta línia, una de les crítiques al nou sistema de finançament de les escoles bressol és que no té en compte ni la distribució de la població en edat infantil ni la cobertura del servei en els districtes de la ciutat, que és força desigual.

Tal com analitzen Xavier Millán i Eloi Mayordomo al blog del col·lectiu Llei d’Engel , la distribució en el territori de la població de 0 a 2 anys no sempre coincideix amb la localització de les 4.343 places que les 100 escoles bressol municipals ofereixen. Per exemple, l’Eixample és un dels districtes de la ciutat amb una major concentració de població en edat infantil (14,7%), però, en canvi, és una de les zones amb menor taxa de cobertura de l’escola bressol pública (6,08%), segons dades del Consorci d’Educació de Barcelona del curs 2014-2015.

És més, les AMPA que protesten contra la tarifació social expliquen que, “en alguns barris de la ciutat, el preu amb els increments previstos supera els preus de l’escola bressol privada”. Aquest fet, diuen, “pot tenir un efecte dissuassiu per a moltes famílies de classe mitjana que, malgrat apostar per una educació pública i de qualitat, es veuran abocades al sistema d’ensenyament privat per motius econòmics”. Per això alerten que “excloure de l’educació pública les rendes mitjanes és tan perillós en termes sociològics i de cohesió del teixit social com l’exclusió de les classes més desfavorides”.

Una mesura definitiva o un pedaç?

Segons una enquesta de la FaPaC a les AMPA i AFA federades, al voltant del 70% de les enquestades valoren que la tarifació social és “més equitativa” que l’actual sistema de bonificacions, i estan d’acord amb què la progressivitat dels trams es correspon a nivells de renda representatius. Tanmateix, un 80% de les associacions que han contestat l’enquesta creu que “l’Ajuntament hauria de tenir present altres indicadors de capacitat econòmica a més de l’indicador de rendes de treball”, i que “es podrien trobar altres vies de finançament públiques com a alternativa al nou sistema de tarifació”.

En opinió de Blasco, “l’ideal seria que hi hagués més ingressos públics a través d’impostos molt progressius amb els quals poguéssim oferir un servei a tothom qui el necessiti, independentment de la renda, a un preu molt baix o a un preu zero”.

Ara bé, és conscient que, per assolir aquest sistema, s’hauria de donar un canvi profund en el sistema de recaptació d’impostos i finançament de l’escola bressol pública. Per això pensa que, en el context actual, “la tarifació social és un bon pedaç raonable que millora la situació, és un pas endavant més equitatiu del que era”.