"Encara que es parla molt de la fortuna dels Franco, no tenim on caure morts". La frase és de Pilar Franco Bahamonde, germana del Generalíssim i Cabdill d'Espanya per la gràcia de Déu Francisco Franco. Va aparèixer a Qué el 6 de març de 1978, a penes uns dies després que cremés una part important del Pazo de Meirás. Des de llavors, les poques intervencions de la família sobre el seu estat econòmic han anat en la mateixa línia dibuixant un Francisco Franco i família com un clan auster que, en cap moment, es va beneficiar de la seva posició de poder, privilegi i impunitat per augmentar el seu patrimoni personal.

La frase de la germana del dictador, no obstant això, contrasta, i molt, amb la realitat que descriu l'investigador i periodista Mariano Sánchez Soler, que acaba de publicar una actualització de la seva recerca La família Franco S.A., una obra que relata la manera en la qual Franco i els diferents membres de la seva família (natural i política) van obtenir la seva fortuna, així com els negocis del patrimoni del dictador.

De fet, l'investigador i periodista defensa que és pràcticament impossible calcular la fortuna acumulada per la família Franco i els seus pròxims durant les quatre dècades de dictadura. "Alguns, vinculats durant algun temps al cercle familiar dels Franco van pronosticar més de 20.000 milions de pessetes [120 milions d'euros]. Uns altres, després d'una recerca aproximada, van multiplicar aquesta xifra per cinc [600 milions]", escriu l'autor.

L'única cosa certa, a hores d'ara de la història, és que els Franco es van beneficiar de la seva posició de domini i privilegi per assegurar el seu futur econòmic. Van augmentar notablement el seu patrimoni, amb regals com el Pazo de Meirás, el palauet de Cornide o la Casa del Pico, que van aconseguir vendre el 1988 per 320 milions de pessetes. També es van mantenir durant dècades en els consells d'administració de les principals empreses del país i ja, durant la democràcia, també es van veure beneficiats per requalificacions milionàries de terrenys de la seva propietat com va ser el cas de Valdefuentes, on es van aixecar 3.000 habitatges i el centre comercial Xanadú.

L'enriquiment, de fet, va arribar des de l'inici. Historiadors de reconegut prestigi com Ángel Viñas han acreditat com el dictador va acumular durant el conflicte una fortuna de 34 milions de pessetes, una quantitat que avui dia ascendiria a 388 milions d'euros segons el mètode de conversió creat pel banquer i investigador Sánchez Asiaín.

"Els descendents directes de Franco han viscut un còmode i rendible descens social. La convivència democràtica els va transformar en una família disgregada després de la mort de Carmen Polo; una família arraconada per unes amistats íntimes que en el passat van amansar fortunes fabuloses amb la seva relació. Aquesta recerca també mostra, amb fets objectius i dades documentades, els negocis desconeguts del patrimoni del general, la venda dels seus santuaris i els seus records", avança l'investigador en el pròleg de l'obra.

Molt més allà del testament: propietats i consells

El Mundo publicava aquest dilluns el document notarial de l'herència de Franco, segons el qual, el dictador deixava 28,5 milions de pessetes a la seva dona i filla en morir. El testament coincideix amb la versió de la història que han volgut reflectir els Franco, una família amb poc gust per tot allò material i que no es va beneficiar de la seva posició de poder, privilegi i impunitat durant 40 anys de dictadura i uns quants de democràcia. Així, el testament de Franco assignava a la seva vídua i filla la quantitat esmentada i les úniques propietats immobiliàries que estaven consignades al seu nom: el Pazo de Meirás, el Canto del Pico i el palauet de Cornide.

Sánchez Soler, no obstant això, alerta que una cosa és el testament de Franco, el publicat per El Mundo, i una altra cosa és la seva veritable herència i la fortuna que van aconseguir acumular. "Em desconcerto molt amb aquestes coses. Estan rentant la cara d'una època històrica però d'una manera poc seriosa, amb molt poc rigor històric", denúncia Sánchez Soler en conversa telefònica amb Público.

Així, l'investigador assenyala el valor de les finques, palaus i edificis propietat de Carmen Polo i del marquès de Villaverde, Cristóbal Martínez Bordiu (gendre de Franco) superava amb escreix els 1.000 milions. La tasca d'abordar aquesta qüestió no és senzilla. Un, moltes finques i propietats estaven submergides i fora del control legal del fisc, segons denúncia Sánchez Soler. Dos, resulta difícil definir el preu just de propietats a l'estranger.


A continuació, exposem la llista d'immobles que pertanyien a la vídua del dictador i a la seva filla i gendre el dia en què dictador va morir.

1. Pazo i Torres de Meirás. 110.000 metres quadrats. D'ells, 80.000 urbanitzables. Amb un valor cadastral de 75 milions de pessetes el 1975 i un valor de mercat d'al voltant de 150 milions de pessetes.

2. Canto del Pico. Palauet Casa del Viento, la casa del guarda i 82.000 metres quadrats. Valor cadastral: 300 milions de pessetes.

3. Palauet de Cornide. Tres plantes amb 879 metres quadrats. Valor cadastral: 20 milions de pessetes.

4. Edifici del carrer Hermanos Bécquer, núm. 8. Tres pisos. Valor: 36 milions de pessetes.

5. Valdefuentes. Finca de 9.845.088 metres quadrats, amb edifici i construccions agropecuàries a Arroyomolinos (Madrid); tres milions de pessetes com a capital escripturat, que podria arribar a un valor de 700 milions de pessetes. En part d'aquesta finca es construiria, anys després, el centre comercial Xanadú.

6. Casa natal de Franco. Carrer Frutos Saavedra, núm. 13 (Ferrol). Vuit milions de pessetes.

7. Xalet en la reserva de Los Monteros, Marbella. 80 milions de pessetes.

8. Palacio de Caça de Franco, a Castillo de les Navas (Còrdova). Fortalesa del segle VIII venuda per Carmen Franco després de la mort del seu pare per 90 milions de pessetes; ofert a Alemanya per 120 milions de pessetes el 1982.

9. Finca en Pareja (Guadalajara). 18.000 metres quadres; deu milions de pessetes.

10. Urbanització La Florida (Madrid). 20.443,48 metres quadrats. 47 milions de pessetes.

11. Finca a Cerca de los Monteros (Pago de la Dehesa, Marbella). 25 milions de pessetes.

12. Finca a Cerca de los Monteros (Pago de la Dehesa, Marbella). 10 milions d'euros.

13. Finca rústica a Chillarón del Rey (Guadalajara). 14.299 metres quadrades. 1.500.000 pessetes.

14. Finca a la província de Guadalajara. 20.000 metres quadrats. 500.000 pessetes.

15. Xalet a l'embassament de Entrepeñas (Guadalajara). Comprat per Cristóbal Martínez Bordiú a la família Romanones. 20 milions de pessetes.

16. La Piniella, a San Cucao de Llanera (Astúries). Finca de la família Polo; 37.000 metres quadrats en explotació.

17. Finca i xalet a Torremolinos (Màlaga). Venut pel marquès de Villaverde en 1981 per 200 milions de pessetes.

18. Xalet a Miami (Florida, els EUA).

19. Plantacions a Filipines. 23.000 hectàrees en plena producció, de les quals només es té constància per informacions periodístiques.

20. Xalet a urbanització Puerta de Hierro (Madrid). Venut per Carmen Martínez Bordiú als ambaixadors de Veneçuela després de viure en ell cinc anys. Carmen Polo li ho havia regalat a la seva néta. 150 milions de pessetes.

21. Finca de Bastiagueiro, a Oleiros (A Corunya).

22. Xalet a la urbanització a La Moralitat de Madrid. Seria el domicili futur de Francis Franco i María Suelves.

La declaració de Carmen Polo i el marquès davant Hisenda el 1977

En la seva declaració d'Hisenda de 1977, Carmen Polo va dir posseir 89 milions de pessetes en patrimoni immobiliari i uns ingressos en metàl·lic de poc més de nou milions de pessetes. Per part seva, el marquès de Villaverde, gendre del dictador, confessava un patrimoni de 107.100.000 pessetes i uns ingressos de 9.051.579 pessetes. Aquestes declaracions van ser publicades al costat de les de tots els ciutadans en els llistats que el Ministeri d'Hisenda va fer públics al març de 1979.

El hòlding Franco al capitalisme espanyol

Però el negoci dels Franco no residia únicament en acumular propietats. Els Franco van aconseguir crear un autèntic hòlding que va portar el seu poder intervencionista a totes les estades del món financer espanyol. Així, diu l'investigador Sánchez Soler, que avui dia "resulta impossible" aconseguir un inventari total i absolut de les empreses vinculades íntima i personalment a l'anomenat clan del Pardo, el triangle composat pels Franco, els Polo i els Martínez Bordiú.

No obstant això, sí que ens podem fer una idea a través de la següent dada: els Franco-Polo-Martínez Bordiú van actuar directament o a través de testaferros totalment identificables amb la família en al voltant de cinquanta grans empreses al llarg de la dictadura. "Aquest inventari del hòlding de la cort de El Pardo, datat el 1975, va començar a forjar-se a la fi dels 50, i atresora un capital social escripturat que superar els 100.000 milions de pessetes", escriu Sánchez Soler.

El gendre de Franco: assegut a 17 empreses

Només entre 1950 i 1979, el yernísimo va fundar, va presidir i/o va formar part dels consells d'administració de disset empreses els capitals socials de les quals, segons les escriptures, sumaven més de quatre mil milions de pessetes. "Totes les societats anònimes que van comptar amb la presència del marquès van veure créixer els seus capitals i els seus guanys. També moltes d'elles van desaparèixer amb la irrupció de la democràcia, liquidades entre l'escàndol o el silenci", apuntala Sánchez Soler.

Així, el marquès va estar assegut en el Consell d'empreses familiars com ara Comercial Flores S.A., Chequeos por Computadora o Instituto Técnico de Seguros y Reaseguros S.A., un negoci presidit pel germà gran del dictador. No obstant això, el principal motor d'ingressos del gendre de Franco van ser les empreses dedicades al sector mèdic.

"El marquès, durant els seus 25 anys de regnat en l'ombra, va cobrar més de dos milions de pessetes mensuals en qualitat de sous aconseguits a la medicina. Així, va arribar a cobrar de fins a vuit empreses sanitàries", assenyala l'autor de l'obra.

El miracle de Pilar Franco, l'omnipresent Nicolás i el capitalisme franquista

No obstant això, Martínez-Bordiú no va ser l'únic de la família que es va passejar pels consells d'administració de les empreses més importants del país. També Nicolás Franco. El germà gran del dictador va estar en els consells de Transmediterránea Unión Naval de Levante, Manifacturas Metálicas Madrileñas, Navieras Aznar, FASA-Renault, Reace, Alcan Aluminio Ibérico, Naviera Transportes y Pesca, etc.

Crida també l'atenció el miracle que va aconseguir la germana del dictador Pilar Franco Bahamonde. "Als anys que medien entre la postguerra i el rellançament econòmic dels anys 60, Pilar Franco va aconseguir comprar una residència valorada en 12 milions de pessetes; un pis per a cadascun dels seus deu fills; una finca a A Corunya i títols en accions borsàries. Tot un miracle per a una pensionista que cobrava 190 pessetes mensuals en concepte de viduïtat", escriu l'autor.

Així, també cal destacar que entre 1961 i 1974, dels 83 ministres vius dels successius governs de Franco, 64 d'ells ocupaven algun càrrec en consells d'administració de grans empreses públiques i privades; fins i tot durant el seu ministeri. "És a dir, el 77% del total. Tots els ministres sumaven 326 llocs en consells d'administració, dels quals 277 ho eren en empreses privades i 99 en públiques", apunta l'investigador.

Les quatre grans propietats: Meirás, Cornide, el Cant del Pic i Valdefuentes

Malgrat les múltiples propietats dels Franco, cal destacar aquestes quatre per sobre de la resta.

- Pazo de Meirás: un regal a la venda per 8 milions d'euros

Al Pazo de Meirás (A Corunya), la família Franco va gaudir de 37 estius. Es tracta d'una finca de més de 100.000 metres quadrats, set hectàrees de jardí i dues impressionants torres que havien pertangut a la famosa escriptora Emilia Pardo Bazán i durant dècades va ser el símbol del poder del clan dels Franco. Actualment el Pazo està en venda i el Govern espanyol ha reclamat judicialment la seva devolució en considerar que la venda del Pazo als Franco es va fer a través d'un "contracte simulat" per evitar que la propietat passés en mans públiques com a bé de Patrimoni Nacional una vegada morís el dictador. Per a l'Advocacia de l'Estat, de fet, es tracta de "un negoci simulat", una "falsedat en document públic".

Però com va arribar aquesta propietat a les mans dels Franco? Recapitulem. L'edifici va ser comprat per una comissió de notables i polítics de la província d'A Corunya, que van prendre el nom de Junta Provincial Pro Pazo del Cabdill, el 1938 per una suma de 450.000 pessetes, amb diners dels propis notables, però també a costa d'una subscripció obligatòria imposada a funcionaris públics, a qui durant un any se'ls va descomptar un dia de sou al mes de les seves nòmines i també es va obligar els ajuntaments d'A Corunya a lliurar, com a mínim, el 5% de l'impost de la contribució recaptat aquell any. Durant tota la dictadura, l'Ajuntament va abonar les taxes vinculades a la propietat com a deferència "al fundador del nou Imperi".

El lliurament a Franco d'aquesta propietat es va fer el 1938, però la signatura del contracte de venda al dictador, presumptament simulat, no es va fer fins el 1941. Actualment, els Franco mantenen aquesta finca a la venda per vuit milions d'euros i reben una subvenció pública per obrir les seves portes una vegada al mes als visitants en unes visites guiades que imparteix la pròpia Fundació Nacional Francisco Franco. Els Franco, de fet, ja van fer negoci amb aquesta propietat. El 20 de juny de 1991, Carmen Franco va vendre 13.045 metres quadrats dels terrenys a les mercantils Maquinsae S.L. i Fincas Cedeira Galícia S.A.

- La finca Canto del Pico: un altre regal de la guerra pel qual van treure 320 milions de pessetes de 1988

Encara no havia finalitzat la Guerra Civil quan Francisco Franco ja havia rebut el seu primer gran regal immobiliari. El comte de las Almenas, José María Palacio i Abarzuza, va fer testament a favor de Franco i li va deixar la finca coneguda com el Canto del Pico, de 820.000 metres quadrats, que estava coronada per la coneguda com a Casa del Viento, que el 1930 havia estat declarada monument nacional. "Una propietat que, per si sola, convertia en milionaris als descendents del cap del nou Estat", escriu Sánchez Soler.

La casa de Canto del Pico va ser aprofitada per tota la família Franco. Per exemple, la seva filla Carmen Franco va viure aquí la seva nit de noces amb el doctor Martínez Bordiú i la seva néta Merry tindria a la casa del guarda, reformada per ells, el seu domicili conjugal amb Jimmy Giménez-Arnau.

És especialment rellevant assenyalar que la Casa del Viento gaudia d'exempcions fiscals des del 15 de juny 1955, en plena dictadura, quan el Suprem va sentenciar que "Canto del Pico és de fet un museu de l'Estat", encara que mai va estar obert com a tal. De fet, a partir de 1979, els descendents del dictador van intentar reiteradament vendre la propietat.

Els desitjos dels hereus es van complir, per fi, el 27 d'abril de 1988, a penes dos mesos després de la mort de Carmen Polo. La Casa del Viento i 8.000 metres quadrats de finca van ser venuts per 320 milions de pessetes a un hostaler espanyol. "Es tracta d'un regal de guerra per reconquerir Espanya que va reportar a la família 320 milions de pessetes nets, comptants i sonants. La Casa del Viento va ser la primera mansió privada del general Franco i també la primera a enriquir als seus descendents".

- La casa de Cornide a la Corunya, un regal milionari que segueix a nom dels Franco

El dictador Francisco Franco també va ser propietari, i avui ho és la seva família, d'una edifici històric del segle XVIII situat en el centre d'A Corunya. L'edifici va ser comprat pel comte de Fenosa per 305.000 pessetes després d'una subhasta pública a la qual només van acudir el propi comte (Pedro Barrié de la Maza) i sotscap provincial del Movimiento a A Corunya. Era l'any 1962. La propietat, no obstant això, va acabar en mans del cap de l'Estat. El comte va decidir regalar-l'hi al dictador i, a més, l'ajuntament correria amb totes les despeses necessàries per condicionar-lo.

Diu l'investigador que actualment és molt difícil valorar quant pot valer aquest edifici ja que es tracta d'un edifici històric de gran qualitat artística, "encara que allò realment interessant està en el misteri de les peces i obres d'art que decoren o van decorar en el seu interior".

- Valdefuentes, la societat anònima de la seva excel·lència i el gran pelotazo del segle XXI

La finca de Valdefuentes, de gairebé deu milions de metres quadrats, és una de les grans propietats dels Franco encara que mai va estar a nom del dictador. Durant la dictadura, el seu titular era José María Sanchiz Sancho, familiar del marquès de Villaverde i, després, passaria a mans de Carmen Polo. No obstant això, no hi ha dubtes que el dictador va ser el propietari d'aquest espai que va ser conegut com el 'coto de Franco'.

Després de la mort de Franco i la desaparició de Sanchiz, Carmen Franco va passar a ser propietària legítima i presidenta del consell d'administració de Valdefuentes, recolzada en el seu fill Francisco com a nou vocal de la junta general d'accionistes i com a gestor de la mateixa en la pràctica. D'aquesta manera, un dels espais favorits del dictador es va convertir en un "sorprenent plató de pel·lícules espanyoles més o menys sensuals".

Tal com desgrana Sánchez Soler, la superfície de Valdefuentes, en tenir una qualificació rural, posseïa un valor que rondava els 1.000 milions de pessetes. El valor, en cas de ser edificable es multiplicaria. I així va succeir. L'Ajuntament de Arroyomolinos i la conselleria d'Urbanisme i Obres Públiques de la Comunitat de Madrid, tots dos governs pel PP, van aprovar el 2001 el nou Pla General de la Comunitat de Madrid per requalificar 3,3 milions de metres quadrats. L'objectiu d'aquesta requalificació va ser la construcció de milers d'habitatges, el centre comercial Xanadú i un polígon industrial.

Després de la requalificació, Carmen Franco va crear l'empresa immobiliària Fiolasa S.L.U., amb domicili social a la seva pròpia casa del carrer Hermanos Bécquer, amb un capital desemborsat de 10 milions d'euros en metàl·lic.

- Les estàtues del Pòrtic de Glòria

Els Franco també es van quedar, i ara amb la raó de la Justícia, amb dues estàtues romàniques realitzades pel Mestre Mateo i que procedeixen del Pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago. Representen a Abraham i Isaac i daten del segle XII. Durant l'anterior legislatura, l'Ajuntament de Santiago va intentar recuperar, sense èxit, les figures. El febrer de 2019, el jutjat de Primera Instància núm. 41 de Madrid va donar la raó als Franco pel que fa a la propietat de les estàtues per "prescripció adquisitiva", és a dir, ha accedit a la titularitat de la mateixa per la seva possessió continuada de manera pública, pacífica i ininterrompuda.

La pensió de Carmen Polo: major que el sou de Felipe González

La democràcia també va ser força generosa amb la vídua del dictador. Des de 1975, fins al dia de la seva mort, al febrer de 1988, ja amb el Govern socialista en el poder des de feia sis anys, la vídua del dictador va rebre una pensió excepcional, tal com van aprovar les corts franquistes. La suma, tal com assenyala Sánchez Soler, ascendeix a 894.960 pessetes mensuals. És a dir, a l'any, Carmen Polo cobrava 12.529.440 pessetes en catorze pagues. La xifra és encara més sorprenent en perspectiva. En el moment de la seva defunció, la vídua de Franco cobrava anualment quatre milions de pessetes més que el president del Govern, el sou del qual estava en 8.263.476 pessetes el 1988.

El desglossament de la pensió de Carmen Polo seria el següent:

- 179.999 pessetes per ser vídua de cap d'Estat.

- 47.969 pessetes de pensió per llei especial del 8/76

-75.930 pessetes de pensió per vídua de capità general.

- 66.640 pessetes per la Creu Laureda de San Fernando

-53.312 pessetes per dues medalles militars individuals.

- 40.110 pessetes de gratificació militar en concepte de tancament d'escales

La mort de Carmen Franco i l'imperi que continua

El 29 de desembre de 2017 moria la filla del dictador Carmen Franco Polo als 91 anys. Deixava al seu nom quatre propietats a Madrid (apartaments i places de garatge), una a Jimena de la Frontera (Cadis), un olivar heretat a Guadalajara, un habitatge comprat a La Granja de San Ildefonso (Segòvia), una vintena de propietats als voltants d'Oviedo aconseguides per donació. A més, també disposava de la finca de la Piniella, a Llanera (Astúries), heretada de la família Polo, que van posar a la venda en cinc milions d'euros, i les grans possessions de la família: és a dir Valdefuentes, l'edifici familiar al carrer Hermanos Bécquer, el pazo de Meirás i el palauet de Cornide.

Així mateix, cal destacar que fins a la seva defunció Carmen Franco va ocupar vint-i-un llocs en consells d'administració, mentre Francis estava en vint i la resta de fills es dispersaven en més d'una vintena de companyies.