Albert Casals arriba esverat. L'acompanya l'Anna, la seva nòvia. Riuen sense parar, han corregut una mica per no fer tard. Ell té 20 anys i ella 19. Fa uns dies que ronden per Barcelona, però tot just vénen d'un viatge que els ha portat fins a Laos fent autoestop, sense diners.

"Bé, amb 30 euros. Quan viatjo sol en porto només 20, però com que anàvem dos en portava una mica més", explica l'Albert. Fa temps que viatjar s'ha convertit en el centre de la seva vida i ara ho fa acompanyat. "És més fàcil, i a més en trajectes llargs és més distret. O si has de muntar una tenda quan plou! Ens portem molt bé... fins i tot fer autoestop acaba sent més fàcil. Si et trobes un noi amb cadira de rodes fent dit enmig del Sàhara, no ho entens".

L'Anna va llegir el primer llibre de l'Albert, El món sobre rodes (Edicions 62, 2009) i li va escriure un correu electrònic. El volia acompanyar en el següent viatge. Un amic els va presentar. Ara fa dos anys que són parella, però amb les hores d'aventura que acumulen sembla que es coneguin de tota la vida.

Ella porta una càmera i filma el viatge. Volen documentar la seva volta al món, que ara s'ha quedat estroncada. Han arribat a Laos fent autoestop i sense diners. Han parat perquè l'Albert pugui donar a conèixer el seu segon llibre, Sense fronteres (Edicions 62), que també es preveu que sigui un èxit de vendes. "M'ha passat el mateix que amb el primer llibre: entre que el vaig escriure i que va sortir ja havia anat a molts més països", diu.

D'aquí unes setmanes reprendran el viatge des de Laos amb l'objectiu d'arribar fins a Nova Zelanda, on l'Albert vol satisfer la seva curiositat per visitar els antípodes de casa seva, a Esparreguera. Després, les cintes de vídeo es convertiran en alguna cosa més: "Gravem quan podem, no sempre és possible".

Reculem. ¿Un noi de 20 anys amb cadira de rodes ha viatjat per tots aquests països fent autoestop i sense diners? I és feliç? I li ha anat bé? I no li ha passat res? La resposta és un sí. N'és un testimoni el seu cos. Als peus hi té uns petites ferides, dels últims salts que ha fet amb la cadira de rodes. Puja i baixa escales, esquiva desnivells i s'enfila on sigui amb una facilitat increïble.

Al primer llibre portava els cabells blau fort. En el segon, verds. Ha passat per blau clar, groc i marró. "Me'ls pinto però se'm va destenyint. Algun cop me l'he tallat, per exemple abans d'entrar a l'Iran perquè es pensaven que era una noia", confessa divertit. Vesteix amb una jaqueta que li van donar a Jordània i uns pantalons de Turquia. La samarreta, plena de forats, li va regalar l'Anna. El que més orgullós el fa sentir són les seves botes: "Fa sis anys que me les poso cada dia!".

També té un tatuatge al braç, que es va fer al Perú i on hi diu amor en japonès. Un altre a l'esquena, que es va fer a Sant Adrià de Besòs, on hi diu llibertat també en japonès. Li falta un tercer amb la paraula felicitat. "Espero que algú me'l regali, com els altres!", diu. Al canell hi té escrit el nom de l'Anna en japonès. I l'Anna també porta el nom de l'Albert. S'ho van fer ells mateixos: "Un amic ens va deixar la màquina de tatuar!".

Ho diu amb un altre esclat d'alegria. És impossible posar-lo nerviós. "Ara és feliç, però quan viatja, més. Encara que estigui al Kazakhstan a 20 graus sota zero", assegura l'Anna. "Els seus viatges són tal com ho explica. És molt transparent. Diu les coses tal com les sent", afegeix.

A més, quan diu les coses, les fa. Ara s'ha apuntat a fer la carrera de Filosofia, i vol combinar els estudis amb els viatges. "La universitat em surt gratis per la cadira!". També compta amb una paga mensual de 328 euros. "Només per existir!", diu fent broma. "Molts estudiants viuen amb menys d'això i no passa res".

Els diners no el preocupen. No els necessita ni per viatjar: ha fet una cinquantena de països amb 50 euros. "És la millor manera de conèixer gent". Fins i tot ha aconseguit visats gratis. "Es tracta d'anar a la frontera i esperar que se t'acabi el permís per estar en un país. Llavors et quedes en terra de ningú i t'han de donar el visat. A vegades ho aconsegueixo perquè hi ha gent que em dóna diners. A l'entrada de Laos em vaig trobar un grupet de xinesos que em van ajudar. Quan van veure el meu passaport amb 30 o 40 segells es van començar a fer fotos amb mi!", explica.

L'Albert ha vist de tot. Bé, gairebé. "Um... Em falta una cosa per veure. Algú que viatgi sol pel món i amb cadira de rodes!"