Miguel Núñez: una lliçó de dignitat política

Un piano de cua d'on Mau­rici Villavecchia extreu les notes de l'Himno de Riego, que es van difuminant amb les de La Internacinonal. Amb respecte, amb emoció. Una pantalla que, alhora, es va omplint d'imatges de la vida del comunista Miguel Núñez (Madrid, 1920 - Barcelona, 2008), un dels fundadors del PSUC a qui ahir, en el 40è aniversari de l'Assemblea de Catalunya, se li va retre homenatge a L'Auditori de Barcelona. Tot, damunt de l'escenari de la sala Oriol Martorell, amb un ple de gom a gom que ja el voldrien per als seus candidats els caps de campanya electoral. Hi passen, per la pantalla, companys, admiradors, amics, ideals, aspiracions, llibertats... I Volem l'Estatut, i Rigoberta Menchú, i Sant Boi el 1977, i el Guti i Solé Tura. I les notes, que no han parat, s'han convertit en la melodia de Gracias a la vida.

Aquest preludi expressa el sentiment de l'homenatge a Miguel Núñez La dignitat de la política, en el qual l'obra va més enllà de la ideologia, on es van deixar veure els presidents Maragall i Montilla, entre personalitats polítiques i culturals. Un homenatge, en realitat, a una vida. L'exemple el va posar el primer ponent de l'acte, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol: "Comparteixo l'esperit, els valors, la mística de qui va sacrificar una vida sencera, encara que no comparteixo determinades idees polítiques", va dir qui, igual que Núñez, va conèixer les presons franquistes. Perquè, per sobre d'ideologies, la lluita era per les llibertats: "Ja li deia jo a l'enyorat Guti que les manifestacions les organitzava el PSUC, però hi anàvem tots". De fet, Miguel Núñez, madrileny de Lavapiés, va defensar la causa de Catalunya amb força i va lluitar per la llengua, "un valor del poble", com va dir Pujol.

Carrillo: "Ens trobem persones amb diferents posicions polítiquesen un reducte de pau"

Una de les grans ovacions de la nit se la va endur el nonagenari Santiago Carrillo. L'antic secretari general del PCE va fer un esforç de salut per poder participar en l'homenatge a un amic. "Ens hem reunit aquí persones amb diferents posicions polítiques en un reducte de pau respecte del que es viu a fora, en plena campanya", va començar dient Carrillo. "I qui pot suscitar aquesta trobada és Miguel Núñez perquè, partint de les seves conviccions, va comprendre que el canvi de la societat calia fer-lo amb tot el poble i no exclusivament amb els membres d'un partit". El mateix esperit que havia destacat Pujol. I, com aquest, Carrillo també va lloar l'amplitud de mires de Núñez: "Va saber que el poble català era una nació i que calia defensar les seves llibertats nacionals".

També a les fàbriques hi feia falta llibertat. "Necessitàvem que tornessin els companys acomiadats, que milloressin els salaris i les condicions laborals, per descomptat, però Núñez ens va fer veure que, sobretot, necessitàvem llibertat", va recordar el líder sindical de CCOO Isidor Boix. La seva pàtria va ser la dels treballadors i dels desafavorits. Ho va explicar la seva companya en dues legislatures Eulàlia Vintró quan va parlar de la seva defensa aferrissada pels drets de les víctimes de la síndrome tòxica per l'oli de colza desnaturalitzat, a principi dels anys vuitanta.

Aquesta defensa dels perjudicats era la lluita contra el franquisme. La lluita era per trobar la democràcia. I Miguel Núñez, un cop trobada, va buscar sempre la manera d'aprofundir-la, fins a "rescatar de la mentida la memòria de l'antifranquisme", com va dir Carlos Jiménez Villarejo, un dels molts companys i amics que van aparèixer en pantalla durant l'acte. Què volen aquesta gent que truquen de matinada, va cantar Maria del Mar Bonet, per tancar l'homenatge. Ja no ve aquesta gent. Gràcies, en bona part, a gent com Miguel Núñez, que han passat els tràngols que han hagut de passar.