"No m'atrevia a anar a les editorials a portar el llibre"

Podria estar exercint la medicina, però el destí o, més aviat, la manca d'una veritable vocació va fer que Alba Dedeu pengés la bata blanca per dedicar-se a la traducció de llibres. I és possible que la seva trajectòria laboral fes un altre gir inesperat després d'haver guanyat el premi Mercè Rodoreda 2010 per Gats al parc, un recull de set contes que expliquen històries de personatges tan mundans que de ben segur molts lectors s'identifiquen amb la noia que celebra el típic dinar de Nadal on la família aprofita per clavar-se punyalades.

Com és que va estudiar medicina?

«Imagino petites històries quotidianes perquè no pots abastar els temes grandiosos»

Jo estava fent el batxillerat científic perquè m'interessava molt la biologia, i tenia una cosina que estava estudiant medicina que em va portar a una classe a la seva facultat per veure si m'agradava. I sí, em va agradar molt, i en un primer moment vaig pensar que volia fer aquesta professió, però durant la carrera la cosa va començar a anar de baixada...

Tot i així, va acabar, i medicina no deu ser una carrera fàcil...

Si t'organitzes bé i ets un bon estudiant, clar que te la pots treure. Jo tenia temps d'anar al cine, de llegir... així va ser com vaig anar passant per la carrera, sense treure unes grans notes, això sí. Després fins i tot vaig treballar com a metgessa un any i mig en una clínica privada. No m'agradava. I ara tinc claríssim que no tinc ganes de tornar-hi mai més.

«Ara hi ha més gent que escriu però les editorials publiquen els llibres d'autors coneguts»

Va ser aleshores quan va escriure?

Què va, això ja venia d'abans, escric des de petita. El tema de la traducció sí que m'ha sortit més tard, però jo ja havia anat estudiant anglès perquè pensava que en cas que la medicina em fallés potser ja m'ho veia a venir, havia de tenir una alternativa per sortir endavant. Al començament feia traducció científica, però ara ja estic traduint literatura. I escriure... jo considero que és secundari, que, abans de res, sóc traductora.

Llavors no s'ho devia creure quan li van donar el premi Mercè Rodoreda, no?

No, no, no [diu rient]. Una setmana més tard encara pensava que em trucarien per dir-me que s'havien equivocat. Em vaig presentar al premi perquè tenia ganes, com a mínim, de poder dir que ho havia intentat. Perquè sempre havia escrit contes curts, mai havia escrit res tan llarg, però com que s'acabava el termini de presentació, em vaig afanyar i vaig enviar els set contes que componen el llibre. Després d'això, em vaig oblidar del tema, i el dia que em van trucar, vaig passar uns nervis increïbles, perquè pensava: "bé, i ara què?".

I ha trobat la resposta?

D'una banda, guanyar un premi et dóna una certa tranquil·litat perquè saps que ho tindràs més fàcil per publicar el següent llibre. Però, de l'altra, ara potser m'he d'obligar a escriure, i és una cosa que jo sempre he fet per mi. Amb aquests contes em va passar que vaig escriure el que a mi em va donar la gana perquè pensava que ningú més se'ls llegiria a part del pobre senyor del jurat del premi...

A Gats al parc' explica històries quotidianes i alhora universals.

Escric històries quotidianes perquè, si d'entrada et centres en un tema molt grandiós, et quedaràs curt, perquè és impossible d'abastar-ho. En canvi, si et fixes en un altre món més petitó, en una dona que viu sola amb molts gats, en una carnissera que porta una vida molt rutinària, etc., que són alguns dels personatges que apareixen al llibre, pots explicar més coses.

En què s'inspira per construir els personatges?

De vegades m'inspiro en persones que conec, però no les pinto tal com són perquè em sembla injust i perquè m'ho passo més bé inventant alguns aspectes que no fent un simple retrat robot. D'altres, explico coses que m'han passat a mi o que sento en un moment donat. Tornant a la dona que viu amb els gats, per exemple, quantes vegades, passejant pel carrer, no hem vist una dona que està tot el dia al balcó i ens hem preguntat com devia ser la seva vida? Doncs el que faig és això, imaginar petites històries quotidianes.

El conte de la infermera que s'equivoca de medicació està inspirat en algun cas que coneix?

No és autobiogràfic, però sí que he conegut casos de prop, així que era com una mena de teràpia. Moltes vegades, quan llegim notícies que parlen d'errors mèdics, se centren en la víctima i s'obliden del metge o de la infermera pensant que se salvaran de tot el merder, però després han de passar el judici i he conegut gent que després no tira endavant.

Com la infermera del Gregorio Marañón...

Exacte, em sembla que va ser just arran d'aquest cas que vaig escriure el conte. La noia era la primera nit que estava a la UCI, i per error va donar alimentació en vena a un nadó quan ho havia de fer per via nasogàstrica. Per a la família va ser molt fotut, perquè a més la mare s'acabava de morir de grip A, però aquesta infermera ja està enfonsada per a la resta de la seva vida.

Darrerament, proliferen els autors joves. Creu que és més fàcil publicar ara que abans?

Al contrari, jo crec que ara hi ha molta més gent que escriu i que, seguint les tendències del mercat, les editorials només publiquen llibres d'autors, diguéssim, coneguts, dels que saben que vendran molt. En el meu cas, és la primera novel·la que publico i és perquè he guanyat un premi, però jo no m'hagués atrevit a anar a les editorials perquè pensava que era inaccessible.

Que modesta!

[Riu.] De debò, no se m'havia acudit dur el llibre a les editorials perquè coneixia gent que ho havia fet i no em donaven gaires esperances.

Si hi ha autors joves és perquè els joves llegeixen?

Quan es diu que ara hi ha menys gent que llegeix, amb què es compara? Potser abans es llegia més perquè no hi havia tele ni Play­Stations, però és que el fet de llegir novel·les tampoc crec que et faci més culte, ni que sigui dolent que alguns joves no llegeixin, perquè n'hi ha d'altres que sí.