Una videoartista amb excés d'energia

Un metge xinès li va diagnosticar un "excés de yang". Per ajudar-la a entendre què significa això, li va dir: "És com si fossis un Ferrari a punt d'arrencar, però amb la porta del garatge tancada". L'explicació va il·luminar la video­artista Sophie Whettnall (Brussel·les, 1973), que es va posar a treballar. "Em vaig identificar moltíssim amb aquesta idea. Acostumo a traduir emocions en imatges, i la metàfora del metge va ser com una revelació per treballar el meu excés d'energia", explica a un ritme accelerat al restaurant de la Fundació Joan Miró de Barcelona, on ahir va inaugurar la videoinstal·lació Excés de yang, concebuda especialment per a Silenci Explícit, un cicle en què els artistes convidats es dediquen a explorar el silenci.

Quan tenia 12 anys, el seu pare la va portar a visitar una exposició de Magritte. Mentre mirava els quadres del surrelista belga, Whettnall va tenir clar que volia ser artista. "Vaig tenir un flaix, vaig descobrir un munt de finestres per sortir de la realitat", recorda. Abans d'arribar al videoart, va començar amb la pintura. "Necessitava espai, so, arquitectura i moviment", aclareix una creadora que ha trobat en l'autoretrat el format que li serveix més bé per canalitzar les seves idees.

A Whettnall li agrada plantejar preguntes encara que no en sàpiga les respostes

"En plantejar-me aquesta peça, de seguida vaig pensar en la Fórmula 1, vaig buscar un cotxe potent. Volia parlar de la impotència, de la frustració davant de certes situa­cions de la vida. En el fons, parlo de les meves projeccions mentals, de quan ens mengem el coco i no anem enlloc", explica obrint uns ulls verds, àvids d'informació.

El primer que troba el visitant quan accedeix a l'espai 13, pintat de blanc per a l'ocasió, és una sala a les fosques. L'únic punt de llum és una pantalla amb una imatge estàtica d'un circuit de carreres: una pista solitària flanquejada per uns pins altíssims i un cel de color plom amb ganes de ploure. A la imatge res es mou, res no fa soroll. El silenci el trenca el so de la projecció de la sala del costat. Una gran pantalla mostra l'artista pujant al Ferrari del pilot James Hunt, al circuit de Spa-Francorchamps. Posa l'accelerador al límit, el motor brama i la seqüència d'arbres desfila a tota velocitat. Però un gir de la càmera i un silenci absolut revelen que el cotxe ha estat quiet tota l'estona.

"Volia transmetre l'absurditat de la vida. De vegades ens muntem pel·lícules inútils que fan que t'acabis demanant el perquè de tot plegat", explica una dona que, a banda d'estar interessada en la medicina alternativa, és una lectora voraç de llibres filosòfics. La gestió de la frustració és una de les seves obsessions.

A banda del moviment constant, una altra de les marques de l'obra de Whettnall és el tractament del paisatge. Un dels seus propers projectes és muntar una exposició amb vídeos de Salt Lake City al museu de Utah, als Estats Units. Li agradaria rodar una pel·lícula sobre aquest llac de sal perquè hi veu un univers sense límits. "Ara que ja tinc assumit el meu excés de yang, em veig capaç de fer-ho", anuncia amb un somriure. Però el que no té tant clar és el que ha de fer davant d'un paisatge. "Se'm barregen les emocions, no sé si anar-me'n de marxa o adoptar un estat contemplatiu", diu amb cara d'interrogant. Assegura que treballa per plantejar preguntes, encara que no en sàpiga les respostes.