La Victòria franquista té els dies comptats. I també la segona (amb minúscules) República. De fet, l'una i l'altra són el mateix, o gairebé el mateix. La Victòria franquista és l'estàtua situada al peu de l'obelisc de passeig de Gràcia-Diagonal que està a punt de ser retirada del seu emplaçament. Però també és l'obra que va quedar en segon lloc quan es va convocar el concurs per decidir com havia de ser l'estàtua dedicada a la República. El seu destí encara està per determinar: un magatzem municipal o el Museu Marès, actualment en obres, que conserva el llegat de l'autor de l'escultura, Frederic Marès.

La Victòria és l'últim gran monument franquista que queda als carrers de Barcelona i la seva desaparició respon a l'aplicació de la Llei de Memòria Històrica, que implica la retirada de tots els símbols franquistes a Catalunya. Es tanca així una peripècia que va començar el 26 de gener del 1939 just ara es compleixen 72 anys quan les tropes franquistes van entrar per una Diagonal que mesos abans havia vist marxar les brigades internacionals. En aquell moment quedava condemnada l'estàtua dedicada a la República que coronava l'obelisc, obra de Josep Viladomat.

Els pits nus van escandalitzar i Marès va haver de posar-li una túnica

El barret frigi que coronava l'escultura era un símbol massa evident de a qui estava dedicada. La República va romandre tapada amb una gran bandera d'Espanya durant alguns mesos, fins al desembre del 1939, quan va ser desmuntada. El medalló amb el rostre del primer president de la República, Pi i Margall, obra de l'escultor Joan Pié, va córrer la mateixa sort.

De fet, es creia que l'escultura havia estat destruïda, igual que la resta de figures que havien estat retirades dels carrers: monument al doctor Robert, escultures de Rafael de Casanova, Francesc Layret, Pau Claris... Així va ser fins al gener del 1975, quan l'alcalde Enric Massó va obrir a la premsa un magatzem municipal tronat del carrer Wellington amb la intenció de mostrar les figures del monument al doctor Robert. Aquest era el motiu de la visita, però, en acabar, el periodista Josep Maria Huertas i el fotògraf Pepe Encinas es van quedar a tafanejar i van trobar una segona estança, gairebé oculta i de difícil accés, on van descobrir sorpresos la República de Viladomat: de cara a la paret, però intacta.

A l'escultor li van oferir el bronze de l'estàtua de Josep Viladomat

Les autoritats franquistes van decidir aprofitar l'obelisc de la Diagonal però transformant-ne completament el significat. De manera que van proposar a l'escultor Frederic Marès de fer una obra al·legòrica a la victòria franquista. Marès els va oferir l'escultura que havia quedat en segon lloc en el concurs d'idees per escollir l'estàtua de la República. En un joc de paraules seria, per tant, la segona República. L'escultura de Marès representava una dona amb el tors nu, cosa que, a la fi, es convertiria en una qüestió determinant per al seu futur.

Fins ara es creia que aquesta estàtua havia estat posada al peu de l'obelisc i retirada immediatament abans d'inaugurar, a instàncies d'alguna autoritat escandalitzada per la visió dels pits nus. Però una fotografia inclosa en el llibre editat pel Memorial Democràtic sobre els monuments franquistes ha aclarit els dubtes. La foto mostra la inauguració del monument el 26 de gener del 1940, en l'aniversari de l'entrada de les tropes franquistes. I en la imatge s'aprecien clarament, al costat de la multitud de braços alçats amb la salutació feixista, els pits nus de la Victòria.

La figura que es va inaugurar el 1940 havia estat creada per a la República

La portada de La Vanguardia del dia 27 confirma aquest acte de veneració al bust nu de la segona República. Hi ha alguna lleugera diferència amb l'estàtua que finalment es va col·locar, perquè no duu a la mà esquerra una petita figureta i fa la impressió que podria estar feta d'un material diferent al bronze. En qualsevol cas, algú es deuria escandalitzar perquè Marès va haver de vestir la figura amb una mena de túnica per ocultar els pits: aquesta versió final és la que ha figurat fins ara al peu de l'obelisc.

Marès va explicar al periodista Lluís Permanyer que quan va rebre l'encàrrec d'homenatjar la Victòria va oferir l'escultura que havia modelat el 1932 per al concurs de la República, però el bisbe va trobar indecent aquella nuesa. L'escultor afirmava que va acceptar l'encàrrec amb la condició que fos l'homenatge a tots els caiguts, tot i que el mateix periodista posa en dubte que algú estigués en situació d'imposar condicions als vencedors de la guerra. També va explicar Marès que li havien ofert el bronze procedent de l'escultura de Viladomat però que el va rebutjar.

A la part alta de l'obelisc, on abans hi havia la República, es va col·locar una àguila, però la perspectiva i la seva mida reduïda va portar a popularitzar-lo com 'el lloro'. Als peus de l'estàtua, el medalló de Pié va ser substituït per l'escut franquista i una llegenda: 'A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida '. El lloro va durar poc, però la dedicatòria es va mantenir fins al 1979.

El monument va ser objecte d'alguns atemptats que no van causar gaires danys i en la transició es va convertir en objecte de desig o de les ires de diversos grups. Així, el 1978 va aparèixer pintat amb creus gammades, i en una altra ocasió se li va col·locar la màscara que es va convertir en símbol de la llibertat d'expressió arran de la persecució contra el grup de teatre Els Joglars per la seva obra La torna. Hi va haver intents d'arrencar l'escut franquista i en un d'ells va quedar deteriorat, fet que es va aprofitar per substituir-lo pel medalló de la monarquia.

El primer ajuntament democràtic, presidit per Narcís Serra, va rebatejar la plaça amb el nom de Joan Carles I, però és un nom gairebé virtual: ningú viu a la plaça Joan Carles I, mai una carta arribarà a aquest destí, ningú tributarà per viure-hi. Els edificis que envolten el monòlit pertanyen a la Diagonal o al passeig de Gràcia. És una plaça que no cal esmentar.