Público
Público

Ànimes velles emmascarades en un conte sobre justícia i llei

'La avería', de Blanca Portillo, aterra al Romea avalada per l'èxit a Espanya

TONI POLO

"Actors amb ànimes velles". Sense menyspreu, al contrari, amb admiració i passió. Així veu Blanca Portillo els actors de La avería, que aterra aquesta nit al Romea (fins al 15 de maig). Fernando Sansegundo, que signa la versió teatral, i Portillo han estat fidels al text del suís Friedrich Dürrenmatt. "És del 1958, però totalment vigent, és un conte que explica coses necessàries entre el límit de la justícia i la llei", diu la directora.

Un home que ha triomfat a la vida pateix una avaria al seu cotxe i es queda en un petit poble, al bell mig del no-res, on l'acollirà un vell jutge jubilat que viu amb la seva majordona i que aquella nit té convidats. Els quatre vells el convidaran al seu joc pervers de seguir jutjant sense que tenir sobre ells el pes de la llei.

"És un conte sobre la responsabilitat, no sobre la culpa", diu Blanca Portillo

"Aquests senyors es resisteixen que la jubilació els faci fora del món", explica Portillo. "Lluitem per arribar a no sabem on i pel camí ens deixem coses aparentment petites però molt, molt importants". El senyor Trap descobrirà que la seva vida d'èxit està buida, ha deixat massa coses en el camí i no les podrà recuperar.

"La llei permet un munt de coses injustes", diu la directora. Per això considera que no és un conte sobre la culpa, sinó sobre la delicada frontera entre aquesta i la responsabilitat.

Tot plegat, farcit de molt sentit de l'humor, fa que el públic surti del teatre fent-se una reflexió: "Surt convulsionat i es pregunta: Què estic fent amb la meva vida?'".

"Hem de donar vida al que tenim a sobre de la pell, no a sota", diu Emma Suárez

Els actors fan servir maquillatge. No n'hi ha de grans que estiguin capacitats? "No, perquè aquests personatges experimenten una transformació i acaben saltant, cosa que no podrien fer els excel·lents actors que hi ha a Espanya", es defensa Portillo. Però hi ha alguna cosa més. La caracterització és de pel·lícula, de fet, és mèrit de l'equip guanyador del Goya per Balada triste de trompeta, però la feina dels actors ha estat igualment delicada: "Ens fiquem en la pell de sis octogenaris i nonagenaris", reconeix Fernando Soto. "És la feina de l'actor: donar-li vida al que hi ha sobre la pell, no el que hi ha sota". Emma Suárez reconeix que "l'ideal seria que un pogués esborrar la seva cara sempre, que no se'l reconegués". Daniel Grao, Emma Suárez, Fernando Soto, Asier Etxeandia i José Luis Torrijo (José Luis García-Pérez fa d'home jove), amb les seves caretes i amb les seves ànimes joves, tenen prou bagatge. al capdavall: "Qui no s'ha enamorat als 80 anys i qui no ha estat cansat als 20?", es pregunta Soto, per respondre's que l'obra no parla de vells ni de joves, sinó de l'ésser humà.