La banda sonora d'una generació

L'acte inaugural de l'exposició pels 50 anys de la Nova Cançó no podia ser més adient: un cant coral. Els integrants del cor de cambra Lieder Càmera, que tot i la seva llarga experiència eren els més joves de la sala, van recordar la Noia de porcellana i el No ve d'un pam, entre altres temes. Núria Feliu taral·lejava alegrement les notes de La Trinca mentre movia el vano per rebaixar una calor exagerada. Darrere dels cantaires esperava una gran exposició plena de records i nostàlgia que es podrà visitar fins al 31 d'octubre. La mostra es titula La Nova Cançó. La veu d'un poble i recull la història d'aquest gènere musical capaç d'englobar artistes tan diferents com Pere Tàpies, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Raimon o La Trinca.

Poc abans del cant coral, el president José Montilla, que va reconèixer ser "home de poques paraules", va definir la Nova Cançó com "la banda sonora d'una generació" i va reclamar la seva importància més enllà de l'època franquista: "Malauradament, 35 anys després de la mort del dictador encara, hi ha qui troba subversiu l'ús del català, el basc o el gallec", va criticar, fent referència a la polèmica que va provocar la seva intervenció al Senat en aquestes tres llengües fa deu dies.

El director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, va ser encara més dur i va assegurar que "el discurs de la por s'està tornant a instal·lar". La presentació va ser més política que cultural, fent justícia al que va representar la Nova Cançó durant la dictadura.

Després dels parlaments i del cant coral es van obrir les portes de l'exposició, que reuneix prop de 300 objectes. Fotografies, retrats, llibres, manifestos, portades de vinils, i tot amb música de fons. L'exposició està dividida en diverses parts, que evolucionen cronològicament, des dels Setze Jutges fins al Canet Rock. Alguns dels responsables de la Nova Cançó passejaven per l'exposició sense acabar-s'ho de creure. Lluís Serrahima, que va ser un dels impulsors del moviment quan l'any 1959 va escriure el manifest Ens calen cançons d'ara, rebia felicitacions pertot arreu.

Serrahima va explicar a Públic que aquella època va obrir una porta que mai no s'ha tancat: "Ara estan sortint molts grups interessants, com els Manel o Antònia Font". Ells, segons Serrahima, "fan cançons que protesten, que no de protesta". Núria Feliu gairebé es va ofendre per la pregunta sobre l'aportació de la Nova Cançó a la música catalana actual: "Alguna llavor vam plantar! Ara hi ha molta gent que canta en català", va dir.

El cantant i escriptor Miquel Pujadó va explicar que "la Nova Cançó va morir a finals dels seixanta" i, des de llavors, la situació s'ha anat normalitzant. Al principi, els artistes "anaven mancats de referències", però això ja és història. Actualment ja hi ha solistes, grups de pop i de rock. La força de l'Ovidi i l'humor de La Trinca, avui dia, ja no serien al mateix sac.