Encara de ressaca per Sant Jordi, calia anar a l'underground, on, com tothom sap, s'hi arriba en metro, i, en aquest cas, consisteix en un homenatge al músic folk Vic Chesnutt, mort en tràgiques circumstàncies fa uns mesos. Poc animat, ho sé. Però una que és complidora compleix. Fins i tot quan t'avisen que l'homenatge consisteix en 14 grups locals amb dues versions cada un. Els de producció, contents, gràcies per preguntar.

Per als novells en aquest tipus d'història cal avisar que hi ha dues classes de grups: els de barbuts i els de patilles. També hi ha noies, però aquesta és una altra crònica. Arribats a aquest punt, quan l'acte comença a animar-se, un patilles adverteix que 'ell només coneix els grups que vénen després'. Abans que el lapidin, comença un altre grup, els Destroyed Room (barbes). Un jove periodista dubta si es tracta d'emofolk o punk rock, però, en qualsevol cas, fora ja no lluu el sol i és hora de beure.

Un periodista dubta si és emofolk' o punk rock, però, en tot cas, fora ja no lluu el sol

Mentrestant, una noia calcula la mitjana d'edat de la sala i dedueix que és de trenta anys. 'N'estàs segura?', pregunto. Jo els veig més joves. 'No, hi ha el Santi Carrillo, que compensa'. I llavors m'explica que no parla del polític sinó del director de la revista Rockdelux.

Després actuen els Me & The Bees (patilles i noia), seguits dels Alado Sincera (patilles i barba), que canten Cada cèntim és important mentre Mario Fort, de Senderos (patilles), em demana tres euros per una cervesa. A la barra hi ha un galerista d'Iguapop (barba), al seu costat el periodista i músic Dimas Rodríguez (patilles), i quatre grups després toquen Fernando Alfaro i el Ramón de New Raemon (barba, sempre barba).

Però per soterrada, la lectura d'Estrella Polar, de l'escriptor Javier Calvo, que, en plena promoció de novel·la, va decidir llegir un conte a l'Heliogàbal. Just arribar a la porta em trobo el músic Xavi Tort, que m'adverteix que si no entrem puntuals, no entrarem per instruccions de l'escriptor, tan victorià. Ens quadrem i entrem. Disciplina és el que necessitem.

Per soterrada, la lectura d'Estrella Polar' de Calvo, en promoció

Dins la cova em trobo el músic Víctor Nubla (patilles) xerrant de física quàntica amb l'editora Diana Hernández, que respon tota cofoia amb astronomia existencial. Hi ha un trio d'homes de negre, el poeta Sebastià Jovani, el músic Lucas Quejido (patilles) i darrere la barra Roger Fortea (patilles i bigoti), de Mil Pesetas.

Javier Calvo comença a recitar entre espelmes vermelles, davant l'atenta mirada de la gonzo Gabriela Wiener i l'editor Claudio López de Lamadrid. I quan Calvo dedica la lectura a un 'festival de sang' me n'adono que la seva pinta de hooligan anglès no enganya a ningú: som aquí en un acte de contrició. Penedim-nos-en. 'No hi ha recompensa per a les noies que fugen del sol i el menjar', diu Calvo, i assentim. El realitzador Manolito Vázquez, afaitat, i l'escriptor Jaime Z. Rodríguez, sense afaitar, també assenteixen.

Calvo diu que 'aquest món és una tomba' i tot i així tres ressagats a la porta s'atreveixen a entrar. Vénen ganes de matar-los amb les fulles ensangonades de què parla. Incitats per les paraules, els amics Mireya de Sagarra i Robert Juan Cantavella li criden 'poeta!' i la lectura acaba. L'editor Miguel Aguilar, com que no té res del que es pugui penedir, arriba tard.