Un congrés per ressuscitar el PSC i l'esquerra catalana

La nit del 20 de novembre del 2010 el soterrani de la seu del PSC a Barcelona va viure escenes difícils d'oblidar. CiU acabava d'arrasar a les eleccions al Parlament i els socialistes obtenien el pitjor resultat de la seva història. A la sala de premsa, el portaveu Miquel Iceta atenia els mitjans i admetia la derrota quan un pertorbat li va llençar un ou al cap al crit de "¡Viva España, rojo de mierda!". Poc després, i amb una cara d'extrema seriositat, José Montilla anunciava que renunciava al seu escó al Parlament i que abandonaria el càrrec de primer secretari del partit. Però això darrer no va tenir efecte immediat: l'expresident assenyalava com a data per al seu adéu el congrés previst per a la tardor del 2011. Tretze mesos i dues noves derrotes electorals després, el moment ha arribat.

El PSC afrontarà des d'aquest divendres i fins diumenge el seu 12è congrés amb el repte de fixar nous posicionaments polítics i una nova direcció prou convincents per practicar un electroxoc a un partit que mai, des de la seva fundació, havia tingut uns resultats electorals i una presència institucional tan precària. Ha perdut les diputacions. Ha perdut Barcelona i Girona. I per primera vegada a la història, ha perdut en unes eleccions generals.

Mai fins ara els socialistes havien tingut tan poc pes institucional

Malgrat aquesta situació d'inanició, el PSC està aconseguint dur a terme una preparació del congrés marcada per la tranquil·litat i les bones formes. Les crítiques a l'actual direcció del PSC han estat pràcticament unànimes però no hi ha hagut exabruptes ni trencadisses.

Els responsables que això hagi estat així són els quatre candidats que a dia d'avui mantenen la seva candidatura: Pere Navarro, Miquel Iceta, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena. Navarro, alcalde de Terrassa, sembla el candidat preferit per la direcció actual i ha mantingut les seves propostes de renovació en un nivell àton. Iceta, per la seva banda, forma part des de fa vuit anys de la cúpula del poder de Nicaragua i ha evitat fer una crítica sagnant, igual que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, que arriba avalat per les seves majories absolutes.

Pere Navarro és el clar favorit i això ha tranquil·litzat la campanya'

Les crítiques més profundes han arribat de part de Joan Ignasi Elena, exalcalde de Vilanova i la Geltrú i integrant de Nou Cicle, el sector obiolista del partit. Durant el seu acte de presentació de candidatura, al Raval, es van poder sentir les paraules més dures cap a la direcció actual del PSC que s'han pronunciat en els darrers mesos.

Les reivindicacions més presents en les esmenes presentades de cara al congrés i més repetides també per militants i dirigents del PSC es mouen al voltant de tres eixos: catalanisme, discurs d'esquerres i en la forma com es prenen les decisions en l'àmbit intern.

A mesura que passen els dies, es va visualitzant amb claredat que el grup propi al congrés seguirà sent l'eterna demanda d'alguns sectors del partit, però que tampoc ara no s'assolirà. Navarro, que té el suport de l'aparell del partit i és el principal candidat a succeir Montilla, ha assenyalat que creu que el PSC ha de poder votar diferent del PSOE en assumptes concrets. Aquesta línia és la que també defensa Miquel Iceta.

Pel que fa al full de ruta polític, sembla haver-hi un ampli consens sobre el fet que el partit necessita fer un clar gir a l'esquerra. Les polítiques d'austeritat que van haver de tirar endavant el Tripartit a Catalunya i el Govern de Zapatero des de Madrid van ser difícils d'entendre per bona part del seu electorat. Ara, deslliurats de la càrrega de governar en plena crisi econòmica, la majoria de candidats aposten per fer un gir a l'esquerra. En aquest sentit, només Àngel Ros representa un progressisme més centrat.

Però el tema més calent en l'àmbit intern és la forma com s'exerceix el poder al partit. La democratització de la presa de decisions ha estat una promesa que en més o menys mesura han manifestat tots els candidats. Algunes de les idees que s'han plantejat fan referència a nous òrgans interns, com ara el Consell Obert que planteja Elena amb la participació de dirigents del PSC i independents provinents de la societat civil.

En l'obsessió per aconseguir un partit més obert i permeable a la societat, sí que sembla consolidat a falta que els vots dels delegats ho confirmin que a partir del 2014 els candidats del PSC a la presidència de la Generalitat siguin triats en primàries obertes a tots els ciutadans inspirades en les que planteja el Partit Socialista Francès o els candidats a la presidència dels Estats Units.

És possible que arribat aquell moment es produeixi un xoc de trens que aquest cap de setmana podria evitar-se: els candidats han insistit en la necessitat de "sumar i no restar" i d'evitar el trauma que comportaria un xoc de candidatures. Navarro i Ros ja han insinuat que podrien acabar junts. Iceta ha elogiat de manera encesa Navarro. Mentre aquesta setmana acaben de quallar les possibles aliances, tota l'esquerra catalana aguanta la respiració mirant un congrés clau: posar fi a l'hegemonia de CiU no és més que un somni impossible sense un PSC fort.