Un 19% de la població catalana, un de cada cinc, viu en la pobresa. Només en la població immigrada, aquest percentatge s'eleva al 25%. En molts casos és una pobresa silenciosa, invisible, que s'ha disparat amb la crisi i que afecta col·lectius que tradicionalment havien format part de les classes mitjanes.

'A la ciutat de Barcelona, un 70% de dones pensionistes, la majoria viudes, cobren menys de 600 euros al mes'. Aquesta és la resposta del tinent d'alcalde i regidor d'Acció Social de l'ajuntament, Ricard Gomà, quan se li pregunta per què una part dels set nous menjadors que el consistori va posar en marxa a mitjans de setembre són en barris que tenen un nivell de renda alta, com Sarrià - Sant Gervasi, les Corts o Gràcia.

La gent gran, juntament amb col·lectius com els dels petits empresaris que s'han quedat sense feina, assalariats i famílies que demanen ajuts socials, formen part del nou perfil de ciutadans als quals l'administració presta ajuda.

Hi ha motius diferents que expliquen per què aquestes persones s'han convertit en receptors d'ajuts públics. Gomà afirma que el fenomen té un origen en la crisi econòmica, per una banda, i en la universalització de les prestacions socials que avala la Llei de la Dependència, per l'altra. I recalca sobre la primera: 'Durant molt de temps es va crear ocupació, però era precària i fràgil. Ara, persones que amb l'arribada de la crisi han perdut la feina s'adrecen a nosaltres per fer-nos demandes d'ajuts econòmics d'urgència, per pagar lloguers o hipoteques, afrontar problemes de salut urgents o per cobrir necessitats alimentàries bàsiques'.

La realitat a peu de carrer la coneix molt bé Jordi Sánchez, que des de fa més de 25 anys treballa en aquest àmbit i que en la actualitat és el director de l'Àrea Social de l'Ajuntament de Barcelona.

Jordi Sánchez relata el cas d'una família del districte de Sant Martí que es va quedar sense feina. Tenien una hipoteca i en no poder-la pagar l'entitat que els havia facilitat el crèdit se'ls va quedar el pis, amb la particularitat que els va oferir la possibilitat que hi continuessin vivint com a llogaters. Com que la dificultat per trobar una feina estable continua, ara reben un ajut de l'administració per fer front al lloguer. Sánchez qualifica aquest cas 'd'immoral' i impensable en una situació de bonança econòmica.

En el relat dels nous perfils de gent que demana prestacions socials, Sánchez explica altres casos: 'Ens hem trobat als menjadors de l'ajuntament amb viudes d'industrials o de professionals liberals que reben una pensió de 500 o 600 euros i que viuen soles en un pis de 200 metres quadrats que no poden mantenir. I aquí els serveis socials també hem d'actuar, facilitant-los sortides com l'obtenció d'hipoteques inverses, la possibilitat de llogar habitacions o d'altres que els alliberin d'aquesta dependència. O amb persones que demanen que hi puguin accedir la parella i els fills'.

Aquests exemples desmitifiquen la vella imatge que 'els serveis socials només hi són per als pobres de tota la vida', com destaca un expert. Ara a les dependències de les entitats públiques i privades s'hi pot trobar gent que aparenta el que no és, que du una vida normal, que es relaciona amb normalitat amb els seus veïns, que vesteix correctament i que ningú no diria que està passant per una situació econòmica greu.

'Són persones explica el director de l'Àrea Social de l'Ajuntament de Barcelonaque ens arriben a nosaltres després d'haver anat a entitats privades, com per exemple el Banc dels Aliments, o d'altres que tenen a prop de casa seva i que recorren a l'administració en la part final del seu periple personal'.

Amb tot, quan es parla de nous perfils de ciutadans que reclamen a l'administració ajuda convé tenir present els efectes de la Llei de la Dependència, que universalitza el dret a rebre de les entitats públiques unes determinades prestacions,com la teleassistència, accés a centres de dia o a cuidadors.

'Aquest és un altre dels motius de que hi hagi més demanda de serveis socials. Ens trobem que al costat dels damnificats per la crisi econòmica per les nostres oficines cada vegada més hi passen persones de classe mitjana i, fins tot, alta que reclamen acollir-se a la llei. Estan acostumats a exercir els seus drets i per tant no els costa gens omplir un formulari o iniciar un procediment si consideren que compleixen els supòsits que marca la normativa', declara Jordi Sánchez. És l'altra cara de la moneda, la freda realitat que també reflecteixen les estadístiques.