La crisi frena l'ascensor social

No són bons temps per a l'ascensor social. La crisi ha esborrat un dels valors que en els últims 50 anys va permetre que les persones amb menys recursos, però armades d'esforç i estudis, poguessin incorporar-se a classes socials més altes que les seves: la meritocràcia. O més ben dit, no és que no quedi rastre de la meritocràcia, és que ara hi ha escasses oportunitats per escalar, tot el contrari del que va permetre la revolució econòmica i social que va obrir la fi del franquisme.

Així ho assenyala un recent estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill, que intenta esbrinar les relacions entre l'educació i la mobilitat social. La principal conclusió és que la societat catalana no és ni tancada ni rígida ni classista. Tot el contrari: "Oberta, fluïda i meritocràtica", assegura l'informe, que apunta també dues excepcions: les barreres que blinda la incorporació a la classe més alta i la que només deixa sortir una minoria de les capes més pobres de la societat. Aquests només tenen una possibilitat d'entre 14 de sortir-se'n i pujar esglaons socials.

Els ciutadans més pobres tenen una reduïda possibilitat d'escalar socialment

Aquest cordó de seguretat que impedeix aglutinar els més desfavorits a la resta de la societat té un perquè: la falta d'un sistema de beques ben dotat i estructurat, que no es tracti només com una simple ajuda econòmica sinó que aporti un acompanyament a l'estudiant i que premiï la seva dedicació. Amb una fórmula eficient de beques sostenen els autors de l'estudi, els sociòlegs Xavier Martínez i Antoni Marín, les coses serien unes altres, ja que l'educació determina la posició social i és el factor clau per democratitzar les oportunitats i reduir un 50% la rigidesa social.

La menor fluïdesa de la societat existent abans dels anys vuitanta es deu a les desigualtats educatives, que es van reduir després. A partir dels anys noranta, per exemple, es nota la gran afluència dels joves a les carreres universitàries, cosa que acaba sent essencial per aconseguir que els ciutadans progressin. Les dades de l'estudi mostren com ser titulat és una garantia per poder escalar de classe social. Al voltant del 60% aconsegueixen prosperar, sigui quina sigui la seva classe d'origen. El problema, però, rau que la incorporació a l'ensenyament universitari no és el mateix per classe. Les classes baixes aporten molts menys estudiants que la resta.

És, almenys, el que va succeir fins a la irrupció de la crisi. La revolució econòmica que ha viscut Catalunya en els últims 30 anys va ser un cabàs d'oportunitats. Però en comptes d'acabar sent un repartiment determinista, entre els rics, el factor esforç va jugar un paper important i va ajudar a cohesionar la societat. Els que van néixer entre el 1951 i el 1960 en van ser els grans beneficiats, entre altres coses perquè estaven en el lloc i el moment adequats: quan el desenvolupament català oferia més oportunitats. Eren d'origen agrari i obrer, però van viure tot el procés industrialitzador i després el pas a una economia de serveis.

La Fundació Bofill reclama un bon sistema de beques per impulsar l'ascens

Els pitjors, en canvi, són els membres de la generació que ara està en edat de prosperar, els nascuts entre els anys setanta i vuitanta. Per primera vegada, hi ha més mobilitat social a la baixa que a l'alça, si bé és cert que el punt de partida és molt més alt que fa uns anys. Són els que hauran d'assumir el "mai res serà com abans" que clamava dissabte passat el president de la Generalitat, Artur Mas.

Ara, els universitaris estan trobant més problemes per situar-se en classes socials més altes de les que partien. El 2005, el 66% dels universitaris fills de classes altes aconseguien arribar a aquesta mateixa classe, però també ho feien el 68% dels que sortien d'escalafons inferiors. En canvi, si només es miren els universitaris d'entre 28 i 38 anys, es manté que el 73% dels de classes altes mantenen posicions i les classes inferiors ja només pugen un 41%.

La generació de la dècada dels anys seixanta és, en canvi, la que ha viscut "una major igualtat social d'oportunitats educatives i d'una major fluïdesa entre els seus dos extrems socials".

Segons Xavier Martínez, una "societat mòbil" com la catalana és una societat "on no importa l'origen social i es premia el potencial i el més eficient, on es donen oportunitats segon el talent, es garanteix la justícia social i es pacifica la lluita de classes". La comparativa amb altres països (Suècia, Holanda, Noruega, Alemanya, el Regne Unit o França) assegura que a Catalunya han funcionat millor tots aquests elements, sobretot en el cas de la dona.

Per què? Probablement perquè Catalunya partia d'una situació molt baixa, cosa que suposava tenir molta projecció i moltes oportunitats. Però també, segons els sociòlegs, pels factors històrics, culturals i determinats valors que "situen Catalunya com un país d'oportunitats": igualitarisme, tolerància, menestralia i emprenedoria". "La cultura meritocràtica està assentada", va concloure Martínez.

Són les poques conclusions que es poden treure si es té en compte que Catalunya no és una comunitat especialment ben dotada en despesa social, en educació i en beques. Aquest tipus d'inversions de l'Administració està per sota de la de la resta de països desenvolupats i, en canvi, els resultats han estat millors que els dels seus competidors.

El director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacios, va assegurar ahir que fins ara la política d'ajustos "no ha tocat cap òrgan vital", però va alertar que algunes "han estat a prop de les artèries". Per això va reclamar que "no sigui una excusa" per deixar de fer les inversions socials que cal continuar fent.