Se li ha girat molta feina, últimament. 'Una cosa frenètica', diu. Ha dirigit, ha interpretat, ha rebut premis, es prepara per ser una mica gestor. Però l'actor i director Julio Manrique (Barcelona, 1973) n'està encantat. 'Ara estrenem L'arquitecte i tot quedarà més tranquil'. Vol dir que només es dedicarà a programar la temporada del Teatre Romea, on substituirà, a partir de la temporada que ve, Calixto Bieito.

Fidel a la seva visió del món, s'acomiadarà del Lliure, on Àlex Rigola el va convertir en artista resident, amb una obra, L'arquitecte, actual i urbana en extrem i que l'ha atrapat. O encara més: 'Per dirigir una obra, me n'he d'enamorar', confessa. 'Sé que n'hi ha de molt boniques, però el que em passa és el mateix que passa a la vida: que t'enamores d'una dona sabent que n'hi ha de més maques'. Amb el text de l'escocès David Greig, va succeir d'aquesta manera. Potser perquè és la història del fracàs, o no en diria tant? 'Sí que en diria tant. I més', admet. 'És una obra grossa, que té moltes capes de lectura'.

L'arquitecte' és un fresc de la crisi en l'àmbit familiar, social i professional

Tot gira al voltant d'un arquitecte, Leo Black, al qual se li ensorra la vida: professionalment, el seu projecte més ambiciós, l'edificació d'un barri residencial de cases barates, s'ensorra; familiarment, pateix un problema greu d'incomunicació amb els seus dos fills i el seu matrimoni no funciona. Crisi pura i dura. En tots els àmbits: 'A través de moltes escenes curtes, Greig fa un autèntic fresc de la crisi en tots els aspectes: familiar, professional i social', explica el director. Tot en un ambient molt urbà, amagat en la impersonalitat, en l'anonimat de la ciutat, que pot amb tot. 'Hi ha un gust melancòlic, molt urbà, molt actual, molt proper', afegeix Manrique, que no nega que també hi ha necessàries dosis d'humor. I de tot plegat, se n'extreu una conclusió positiva. Els autors contemporanis rebutgen que hi hagi qualsevol tipus de missatge implícit en les seves obres, però és evident (almenys en la lectura de Manrique) que L'arquitecte és la història del fracàs: 'La lliçó és la següent: la necessitat d'assumir el fracàs, és a dir, la realitat, per tornar a començar', reflexiona el director. 'Hi ha una idea clara en la ment del protagonista, però que a l'hora de portar-la a la pràctica, falla. Ell ha de tenir la capacitat d'assumir que la seva idea ha fallat, no obstinar-se a defensar-la, encara que el culpable no hagi estat ell'.

La responsabilitat, tal com li fa veure la líder dels veïns afectats a Black, és dels de sempre, dels qui manen. 'Perquè l'arquitecte juga a ser Déu però no ho és, per molt que pensi en la gent que viurà al barri que projecta (que es diu significativament Eden Court). El seu ego és superior'. És un idealista que es deixa arrossegar. Manrique no ens revela, esclar, si tindrà la seva oportunitat, si acceptarà els problemes per tornar a començar.

'Tant de bo hi hagués més Bieitos al món, tan arriscats i creatius'

L'obra és de les que podríem dir que s'emmotllen a la visió de la vida (del teatre) que té Manrique. De les que l'enamoren. Està en la seva línia de teatre actual, proper, la que, inevitablement, seguirà en el seu nou càrrec al Romea. Hi haurà, doncs, un canvi en l'estil de la programació del teatre: 'L'ideal és fer una programació arriscada i personal i trobar la complicitat del públic, òbviament', diu. Té un repte afegit que és portar més espectadors al Romea, ja que darrerament n'havia perdut molts (les estadístiques parlen de prop del 50% d'ocupació).

Acaba de representar-hi L'hort dels cirerers, que tot i que la crítica no ha estat gens bona, pel que fa a públic ha anat molt bé. 'Començo amb bon peu', diu, content. És la millor manera d'afrontar un altre repte, què és substituir un mite del teatre com és Calixto Bieito. 'El meu teatre és diferent al seu', reconeix. La contemporaneïtat de les obres de Bieito és diferent de l'actualitat de les de Manrique. 'Ell és un monstre, una peça fonamental en el teatre internacional, algú que, agradi o no agradi, pot fer el que li dóna la gana. Tant de bo hi hagués més Bieitos al món. La seva creativitat, sempre coherent amb si mateix, és necessària'.

Tot i la transcendència que dóna al seu predecessor, el càrrec no li fa por a Manrique. Al capdavall, reconeix que és el millor que li podia passar: 'Em dóna l'oportunitat de contemplar aquelles grans obres de les quals no m'enamoro, aquelles grans obres que sé que no estan fetes perquè les dirigeixi jo... i trobar la persona que sí que les pot dirigir'.