Público
Público

Escenaris després de la consulta

JAUME BADIA

El diumenge 10-A va tancar una nova fase del camí que Catalunya podria haver iniciat cap a la seva independència respecte d'Espanya. No és clar que sigui un trajecte diferent del que, de maneres diverses, ja ha recorregut en el passat, amb gestos col·lectius o iniciatives polítiques. Entre Arenys de Munt setembre del 2009 i Barcelona ha passat poc més d'un any i mig, i més de 850.000 ciutadans de Catalunya han expressat el seu suport a la independència. Una xifra molt respectable. És probable que, en el cas d'una consulta amb plena validesa jurídica, el nombre de votants i de vots favorables a la separació hauria estat superior. El de vots contraris hauria estat majoritari. De moment, però, el que tenim és això. I això mereix ser pres molt seriosament, perquè marca un estat d'ànim, marca una tendència de fons, i una cosa i l'altra apunten en la direcció de la desafecció progressiva. Un 18 % de veus crítiques fan un soroll que és impossible obviar.

Contràriament al que s'ha dit, les consultes han tingut una publicitat immillorable, amb tots els ingredients que les feien radicalment diferents de les campanyes institucionals i dels partits: no hi ha hagut propaganda oficial animant a la participació, ni, pràcticament, mítings amb connexions en directe als telenotícies, ni figurants que només criden i agiten banderetes quan els ho indiquen, ni retòrica buida de candidats llançant falses promeses... Tot això, la campanya del Catalunya Decideix s'ho ha estalviat i ens ho ha estalviat. La consulta ha estat la canalització constructiva i entusiasta d'una expressió de descontentament i d'indignació, envoltada del punt de polèmica de qualsevol proposta política situada a la frontera de la legalitat. Uns límits, en aquest cas, identificats amb la llei espanyola i que són precisament els que persegueix trencar, al cap i a la fi, el mateix procés. A més, contràriament al que passa en molts referèndums, hi ha jugat a favor la falta de competència amb què han treballat dels partidaris del sí, perquè els suposadament contraris ho eren de la consulta, no de la pregunta que es formulava.

El resultat de les consultes marca una tendència de fons que és impossible d'obviar

Després del 10-A la qüestió és una altra: "I ara què?". Qui i com recull el capital cívic acumulat en aquests més de 850.000 vots favorables a la independència? Una pregunta com la que va quedar suspesa pels carrers de Barcelona la nit del 10 de juliol passat. "I ara, què?", ens preguntàvem després d'aquella milionària indignació. Llavors érem a tocar d'una campanya electoral i les forces polítiques van interpretar, segons el seu codi, el que la manifestació havia volgut dir: "Això, així, no", "ja n'hi ha prou" i "adéu, Espanya".

La consulta que ara acaba no tenia valor jurídic, però sí que té densitat i interès polític. De manera que, dins o fora del sistema, el procés ha de tenir continuïtat. Els promotors saben que, sense multiplicar per tres o per quatre els suports aconseguits en aquests dos anys, el seu esforç quedarà coix. Les forces polítiques que han mobilitzat la seva militància han de traduir en propostes polítiques a Catalunya, a Espanya i a Europa el capital d'allò que s'ha expressat a les urnes, encara que hagi estat un succedani de referèndum.

Les posicions en els extrems de l'arc polític estan prou clares. Però compta molt com i cap a on es desplaci l'eix en l'àmplia zona central de la societat catalana. CiU i el PSC hauran de posar fi a la seva calculada o desbordada ambigüitat. Els nacionalistes no poden seguir amb mitjos o dobles compromisos, per por a les conseqüències de dir obertament que estan per la independència. La independència no és no serà mai un "pit i collons" de cap de setmana. Ni admet un joc d'un parell de febrades l'any com el de les seleccions esportives. I els socialistes no poden continuar amagats darrere d'un silenci o d'una remor que no deixa de ser una manera covarda o impotent d'expressar la seva oposició al procés secessionista.

Els promotors saben que han de multiplicar els suports per tres o per quatre

Temo que aquest és l'escenari en què CiU i PSC seguiran jugant. CiU juga amb foc. El president Mas ha comès un error anant a votar i dient, institucionalment, el contrari del que ha dit personalment. Els socialistes catalans han comès l'error de no defensar amb prou contundència la seva posició. S'han inhibit, i si abans d'Arenys aquesta inhibició era acceptable, davant el 10-A ha estat incomprensible. Els socialistes catalans no haurien de córrer el risc d'haver de reconèixer que Pasqual Maragall va representar el cant del cigne del que tenen a dir sobre el destí polític de Catalunya.