Público
Público

Espurnes blanques i revelacions

Santa Coloma de Gramenet convida a viure la festa amb control. Però per dedicar-se a la literatura cal viure intensament

LUCÍA LIJTMAER

Jo vaig anar buscant Manuela de Madre i em vaig trobar un drac. Sí. És el que té el setembre, que no és el que sembla, i t'agafa la rentrée de sorpresa. Per intentar fugir de la tornada a la feina, vaig anar a les festes de Santa Coloma de Gramenet, buscant alegria, xerinola i l'exalcaldessa, i quan hi arribo em trobo de cara amb un drac de tres metres que treu espurnes blanques per la boca. Doncs sí que comencem bé.

Una veu anònima de l'ajuntament explica cívicament als 'colomencs i colomenques' que comença el correfoc i que 'per gaudir bé de la nit s'han de seguir les instruccions'. I jo que pensava que precisament per gaudir d'una nit el que s'ha de fer és saltar-se qualsevol regla. Mentre en prenc nota, m'envolten uns trabucaires i una banda de gent vestida com Viggo Mortensen a Alatriste. Quan veig uns nens vestit com si haguessin d'anar a una intifada, marxo corrents abans que el drac es cabregi.

Rumbers, membres de la tuna' i indies barbuts conviuen a Santa Coloma

A la plaça de l'ajuntament, mentre tothom mira el correfoc, n'hi ha que esperen que comencin els concerts. Un noi que ven pipes li pregunta al seu germà gran que 'qui són Los Manolos', i m'adono que als Jocs Olímpics el noi no havia nascut. Només d'imaginar l'explicació que li ha de donar l'altre, em marejo. M'acosto a l'escenari i contemplo les pintures de Gino Rubert, inquietants, tant en el seu estil entre gòtic sinistre i Mad Men. Veig l'artista campant entre el públic, però marxa de seguida, diu que està cansat.

Al cap de poca estona comencen Los Manolos, amb les seves camises florejades de ras i americanes bicolor. Estan contents perquè compleixen vint anys a l'escenari, que no és poc. Canten una cançó titulada Manolo, hazte tú la cena solo i es guanyen totes les dones de la plaça. Hi ha algun marit a qui no li fa cap mena de gràcia, la cançó. De fet, n'hi ha un tan empipat que decideix no quedar-se a veure Peret, l'estrella de la plaça. 'Si Peret no em ve a veure a mi, per què haig d'anar jo a veure Peret?' Una lògica aclaparadora.

Piglia ens revela la clau per escriure: cal tenir alguna cosa per explicar

Segueixo aquest visionari pels carrers i em creuo amb uns tunos. No hi ha res que faci més por al món que un grup de la tuna, així que surto corrents fins al parc Europa, on es concentren els concerts de barbuts indies. Algun es fa el xulo i l'autèntic i diu que està 'aquí, fitxant a Santako'. Quines coses, aquests músics.

Per aquí campen membres de Le Petit Ramon, Entartete Kunst, Standstill i Nueva Vulcano. Hi ha un paio que s'assembla a Coque Malla, però no l'és. Quan Artur Estrada comença a cantar Disculpa, me da la sensación de que me estoy perdiendo algo m'adono que fan la presentació de Blanco nocturno, de Ricardo Piglia, a La Central. I cap allà me'n vaig.

'Som davant d'un esdeveniment històric', diu l'editor Jorge Herralde, que du un cabestrell al braç des de les vacances. I així és, històric. Hi ha escriptors i tot. Presenta Javier Aparicio, del tot entusiasta, parlant de civilització, de barbàrie, Martin Fierro, del conflicte del camp a l'Argentina i de William Faulkner. Ho cobreix tot. També hi són el crític Ignacio Echevarría i l'escriptor Juan Gabriel Vásquez.

I hi ha Ricardo Piglia, esclar, tranquil i simpàtic, com si la cosa no tingués res a veure amb ell quan Javier Aparicio diu que al llibre hi ha 'molt vici'. Aha. 'Però molt, eh?', insisteix. I llavors cita els dos personatges femenins del llibre, les germanes Belladona, i m'imagino que allò del vici és una clara referència a l'estrella del cinema porno nord-americana. I Aparicio em trenca la teoria: 'S'anomenen Belladona perquè són belles dones, sí?'.

Piglia, que és molt llest, no ho arriba a desvelar. Només ens demana que no fem cas del seu interlocutor i anima el públic parlant del caràcter autobiogràfic encara que anecdòtic del seu llibre. Per aquest motiu explica un secret: 'A la meva família tot es prenia naturalment', afirma. 'Si algú hagués estat un assassí en sèrie, la meva mare hauria dit: Bé, era un noi una mica nerviós, sí...''. Mares argentines. La gent riu, seduïda, amb raó.

I Piglia acaba: 'Per escriure alguna cosa, cal tenir alguna cosa per explicar. No cal que siguin moltes experiències, però sí que hagin estat intenses, que a un li hagin marcat'. La passió del present, diu. El blanc nocturn. El blanc nuclear del correfoc i d'una revelació. I així acaba tot.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?

Más noticias