El 1980, al Madison Square Garden de Nova York estava tot a punt per rendir-se al flamenc més pur: el de la guitarra de Paco de Lucía, el cante de Camarón i el ball de La Chana. No va poder ser... La vida d'Antonia Santiago Amador (Barcelona, 1946) ha estat un seguit de triomfs i d'amargures. Els triomfs, al damunt dels escenaris; les amargures, les que van acabar amb la seva carrera, a casa. Problemes familiars que encara avui la mortifiquen, i dels quals prefereix no parlar, li van impedir presentar-se al coliseu novaiorquès.

Quan era petita, els seus pares creien que una gitana artista no era dona honrada. I li van prohibir dedicar-se a un art que, als pocs anys de vida, ja li havia robat el cor. 'El meu oncle, Chano -d'aquí li ve el sobrenom a l'artista-, va ser qui em va ajudar, d'amagat, tocant-me la guitarra'. Amb ell va arribar el primer contracte, a Tossa de Mar; després va anar a Los Tarantos de Barcelona i va provar fortuna a Madrid. Va ser el seu primer contacte amb la cúpula flamenca, a Los Canasteros, el local de Manolo Caracol, i, tal com explica ella, no es va espantar: 'Tío Manué, he venío de Barcelona pa' que me vea bailar', li va dir. '¿De Barcelona? Ahora tengo a Pansequito, La Paquera, Arturo Pavón...', li va respondre el cantaor, com dient 'no em maregis, nena'. Però ella no va marxar, va insistir i va obtenir audiència. 'Em va veure una tarda i va cridar: ‘Viva Catalunya!'. Aquella nit va reunir tots els seus amics per veure'm ballar', recorda, emocionada.

Havia entrat al cel. En poques setmanes tothom va conèixer el seu estil original, propi, autodidacte. Els seus intensos silencis van captivar el món sencer. La plataforma televisiva de TVE la va descobrir al món. 'Des dels Estats Units a la Xina i al Japó i a Austràlia he ballat a tot arreu', explica. Els seus tangos de raça, de quatre temps, van crear escola. La velocitat dels seus peus, assegurats en 15 milions de pessetes l'any 1978, la van moure al so dels millors: '‘El ball de La Chana no es pot superar', va dir públicament Paco de Lucía', assegura l'artista. És un dels molts que es van agenollar a l'art de la gitana catalana, com Antonio Canales, que sempre l'ha considerada la seva mestra.

Per què es va acabar tot? La Chana no vol parlar públicament de les causes. Hi troba un consol relatiu pensant que Lola Flores, que les sabia, li va dir 'tonta' per deixar-ho.

Aquest dissabte, quan es compleixen 30 anys de la seva retirada i després de 20 allunyada dels tablaos, la Chana torna, al Festival Flamenco Ciutat Vella, convidada pel Taller de Músics, per donar una lliçó. 'Tinc els genolls destrossats', es justifica. Però això no és cap problema: ballarà des de la seva cadira. 'Els peus i els braços. Amb això en tinc prou. I si m'arrenco, m'arrencaré', avança. Del que es tracta és de transmetre el seu duende. Ella el va absorbir a les festes familiars, a l'Hospitalet. Sense acadèmies, sense classes. 'Em deixava anar i els meus peus ballaven sols, marcant el compàs', explica, defensant la seva improvisació. Per això una de les primeres lliçons que va treure va ser la improvisació: 'El flamenc surt de dins de l'ànima, no el podem matar amb tants assajos', proclama, tot defensant la modernitat del seu ball. 'Crec que al flamenc d'avui li falta autenticitat. I saps per què? Perquè tants assajos acaben amb l'esperit'.