El torna boig la bona música. Tan aviat se'l pot trobar de teclista funk, en una cobla o pensant la música d'un videojoc. Quan a la discoteca li demanen de què treballa, resumeix: 'Dic que sóc compositor, és el que més m'identifica', confessa. En el currículum hi té un centenar llarg de referències, que inclouen des de música de cambra fins a peces simfòniques de concert.

L'altra cosa que li encanta és escriure. Per això va començar estudiant periodisme i ara li agradaria publicar una novel·la. Però el cinema el fascina i també escriu bandes sonores. L'any passat es va endur el premi internacional Jerry Gold­smith. Sap que la competència és infinita, però li agradaria anar a treballar als Estats Units.

'Sóc bastant somiador', reconeix. 'El món del cinema es basa a tenir contactes i molta sort. Necessitaria algú que confiés en mi. Aquests dies estic treballant amb un director de Los Angeles que està començant. Si ell aconseguís triomfar... de l'anonimat total a la glòria hi ha només un pas'.

En els seus plans hi entra tota mena de música, menys la sardana. 'Me l'estimo molt, però em fa la sensació que és com anar-me donant cops de cap en una paret. No vull tornar-me ximple'.

'El 90% del que penso del món de la cobla no és políticament correcte', adverteix de seguida. N'és molt crític, però aquesta és la manera com es va introduir en la música: tenia 12 anys i va entrar a la cobla de Castelló d'Empúries, el seu poble.

En fa tres que és solista de tible d'una de les cobles més prestigioses del país, la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. També ha compost diverses sardanes. 'És un terreny molt verge i si véns amb altres influències musicals pots aportar-hi el teu granet. Però si t'escapes de les formes canòniques, pots resultar irritant'.

Aposta per l'evolució

El preocupa la qualitat musical de les audicions de sardana. 'En el 99% d'ocasions no s'arriba als mínims desitjables perquè es toca segons els gustos del ballador, i així no té sentit. És com si el pacient digués al metge com l'ha d'operar. O com si totes les orquestres simfòniques toquessin malament. ¿Això significa que interpreten un gènere dolent? No. A la sardana li falta rigor, per això té tan pocs adeptes'.

Reivindica compositors clàssics com ara Juli Garreta, Eduard Toldrà i Joaquim Serra. 'A les ballades són els que menys sonen. Les més habituals són les sardanes més senzilles, les menors musicalment parlant. Es dóna preferència a autors que en un altre gènere estarien arraconats. Es confon la festa amb la falta de nivell. A l'Esmuc hi ha gent que toca la gralla de meravella, però mai els trobaràs en una cercavila de carrer'.

Timón creu que la sardana hauria d'emprendre un camí semblant al que ha fet el flamenc. 'És un estil que s'ha sabut desprendre de tot el que el con­notava negativament. S'ha obert al gran públic fins al punt que a l'alta burgesia catalana li agrada anar a Peralada a escoltar-ne. En canvi, anar a veure la Cobla Sant Jordi al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols no és gens esnob'.

Aposta perquè evolucioni. 'La sardana només serveix per a la gent gran que hi busca un refugi social i li evoca temps passats. Ha d'adaptar-se'. Tampoc li agrada que sigui considerada dansa nacional. 'Això no li fa cap bé. És com si els gegants o el Barça fossin nacionals. De què serviria? I els altres equips de futbol? La sardana hauria d'interessar més enllà de si ets català'.

Pensa que l'havanera peca del mateix. 'És massa rígida, a les trobades sempre sona de la mateixa manera. Però si l'havanera és només un ritme! El que s'ha de fer és vestir-lo d'acord amb els temps. Es pot convertir en música per a piano, contemporània, sorollisme... Però anem endarrerits. Mira, la meva àvia escolta Stevie Wonder i es pensa que és modern! Però si és del seu temps! És com si jo anés al Bulli: potser no m'agradaria perquè no estic preparat. La diferència és que sóc conscient que hem d'educar el nostre gust per apreciar el que és bo'.

Les seves opinions sobre la sardana li solen merèixer crítiques aferrissades. 'Em diuen fatxa! I sóc independentista! Però la majoria dels que defensen la sardana a ultrança no coneixen ni els instruments de la cobla. Mira, jo escolto Isaac Albéniz fent flamenc i m'emociono. Els que no són catalans els hauria de passar el mateix amb la sardana. I com creus que ho aconseguirem? Si li traiem la pols'.