Com vivia Miquel Barceló la Barcelona dels 80? Què li interessava quan va començar a pintar? Les respostes són a Barceló abans de Barceló. 1973-1982, l'exposició que presenta una selecció de més d'un centenar de peces de la primera època de la trajectòria de l'artista, la més desconeguda. A través de sis àmbits temàtics que fugen de les cronologies Bestiari, vanitas, poesia experimental, llibres, retrats i autoretrats, i elements de paisatge, la mostra descobreix que Miquel Barceló (Felanitx, 1957), amb 18 anys ja sentia una fascinació irresistible pel món animal, pel fons del mar i pels autoretrats; temes que continuen treballant al ritme de la seva evolució constant.

L'objectiu de l'exposició és ensenyar les vísceres i sentiments que han fet créixer el Barceló que ha pintat la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra. Per això, el muntatge abraça la producció realitzada fins al 1982, quan va ser triat per participar a la fira d'art Documenta de Kassel, una experiència que el va acabar de catapultar cap al reconeixement internacional.

Un centenar d'obres permeten conèixer la trajectòria inicial de l'artista

En aquell moment, l'artista ja va endevinar el que significava portar la seva feina a Kassel i per celebrar-ho va pintar Bones notícies (1982), un autoretrat del pintor abraçant la que aleshores era la seva parella, Chavela Vargas. La tela és un esclat d'alegria en què el color groc domina l'obra i en què la força de Barceló es desferma.

Les referències personals a les seves peces el van atreure des d'un bon principi perquè li permetien aprofundir en el narcisisme i en la brutalitat. En alguns d'aquests autoretrats, l'artista es mostra feroç amb la seva figura i es representa com un gos a quatre potes treballant al seu estudi. En aquells anys, els gossos i els gats ja s'havien instal·lat a les seves creacions.

Objectes, litografies i cartells d'exposicions integren el recorregut de la mostra, però són les grans teles les que revelen les influències que els mestres del Barroc com Tintoretto o Caravaggio van exercir en ell. Així com les obres de pintors com Willem de Kooning o Jackson Pollock. Barceló beu de tot el que l'envolta, se'n nodreix i ho transforma per desenvolupar un projecte que fa tres dècades tot just intuïa.

Les exposicions recullen obres fins al 1982, quan va despuntar a Kassel

'En algunes d'aquestes obres, les diagonals i els punts de fuga ja van més enllà del quadre', apunta Jaume Reus, comissari del projecte juntament amb Maria Hevia.

La producció del muntatge ha anat a càrrec de la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca, Les Abattoirs de Toulouse i l'Arts Santa Mònica, centre on a partir d'avui el visitant pot capbussar-se en les primeres passes artístiques d'un jove que reivindicava la pintura i la figuració en un moment en què el que imperava era l'informalisme matèric. Amb uns esclats de violència i color que no fugen de la realitat, Barceló es va desmarcar de l'òrbita liderada per Antoni Tàpies.

'No és que en aquella època Barceló fos considerat un pintor acadèmic, sinó que amb el seu combat, allò clàssic es va convertir en contemporani', explica Vicenç Altaió, director de l'Arts Santa Mònica i que va conèixer per primera vegada l'artista a la Mallorca del 1978.

El quadre Brega de cans (1981) és un exemple d'aquesta voluntat de 'tornar a la pintura, pintura', en paraules del comissari. 'A la Barcelona dels 80 el que manava era la pintura minimalista, però Barceló estava receptiu a tot el que passava, es va acostar al còmic, era amic de Nazario i Mariscal, i malgrat tot, es va mantenir fidel a la seva opció de tornar als clàssics', afegeix Reus observant la tela, que per primera vegada es pot contemplar acompanyada dels seus dibuixos preparatoris.

Un altre dels treballs amagats que rescata aquest muntatges és Cadaverina, una de les primeres obres conceptuals de Barceló i, a la vegada, també una de les primeres en què tracta el tema del pas del temps. Angoixat ja des d'aleshores pels estralls que comporta l'edat, va decidir col·locar dins unes caixes quinze elements orgànics i va prendre notes de la seva descomposició durant setmanes.

El resultat el va exposar en una mostra a Mallorca el novembre del 1976, on els visitants van veure l'evolució d'un peix, un tros de fetge, flors o mig tomàquet. 'És una de les seves primeres obres en procés, i encara és una peça viva', destaca Hevia.

El catàleg de l'exposició emula les guies telefòniques, per ser exactes les pàgines grogues, una picada d'ullet proposada pel mateix Barceló, que passats 30 anys des que va realitzar les peces que integren aquesta mostra, conserva la mateixa actitud d'exploració explosiva.

Amb tot, el format del catàleg també és un senyal de complicitat de l'estreta relació que hi ha entre l'artista i els llibres. 'Sempre ha reivindicat la idea del llibre, la importància de la poesia i la de llegir les grans obres de la literatura universal', argumenta Jaume Reus, abans d'explicar que 'per a les primeres incursions escultòriques en l'àmbit dels llibres, es va servir de guies telefòniques, que dibuixava i omplia de matèria'.

Amb fotos provocatives d'un Barceló desafiant que ensenya un tors nu i juga amb una pistola i la reproducció de les obres de l'exposició, el catàleg reuneix diversos textos, entre els quals destaca una conversa que els comissaris van entaular amb Barceló. A banda de repassar diferents aspectes dels seus inicis pictòrics, Barceló hi reconeix que als 80 vivia del que guanyava venent droga entre Mallorca i Palma. Aquesta vida va quedar enrere, i si ahir l'artista no va ser a Barcelona és perquè és a l'Himàlaia intentant perdre's per tornar a començar.

Però l'excursió al món creatiu de Miquel Barceló no s'acaba al claustre de l'Arts Santa Mònica, l'escultura monumental Gran elefant dret (2009) ubicada a l'exterior del CaixaForum dóna la benvinguda a La solitude organisative, una mostra que a Madrid va rebre 300.000 visites. Integrada per 180 peces, des de les grans teles creades a partir del 1983 fins a les més recents, el visitant viu la intensa relació que té l'artista amb la natura i la matèria, entre el món animal i el dels humans, a més d'olorar la influència que han deixat els viatges a París o Mali en la seva obra.

Al costat dels quadres de gran format i les escultures, s'exhibeixen objectes experimentals i alguns de privats, al costat d'obres clau en la trajectòria del creador. Així com ceràmiques, guaixos, aquarel·les, dibuixos, cartells, llibres i quaderns de viatge, entre els quals destaca un dels que va fer a l'Àfrica i que l'editorial Galaxia Gutenberg va publicar fa uns anys.

La comissària de la proposta, Catherine Lambert, explica que volia transmetre la idea que 'Barceló és a la meitat de la seva carrera, per això no segueix un ordre cronològic, sinó temàtic. Ell sovint té premonicions, preveu que arribarà a algun lloc i no s'atura'. Per això ha organitzat set territoris que recullen les dèries de la seva trajectòria. I és que Miquel Barceló no treballa amb un marc referencial específic, sinó que belluga la seva imaginació en funció del tema, però sempre per beure d'argiles i materials orgànics.

El títol de l'exposició el serveix la peça que va presentar a la Biennal de Venècia 2009 on ha pintat un gran goril·la amb posat seriós i assegut en un racó. Figura que l'artista ha vinculat a les seves sèries d'autoretrats.

Lambert observa que malgrat que dominen els grans formats, Barceló també treballa petites teles i en subratlla el seu vessant de pintor nocturn, que 'treballa sense xarxa ja que no basa la seva praxi en la recerca, sinó en la realitat que es troba, com la dels mercats de Mali'. Miquel Barceló tot just té 53 anys i, segons avança la comissària, 'encara és molt jove, i ell diu que si té sort, pot treballar 30 anys més'.

Per tot plegat, les dues exposicions que s'han dedicat a l'obra de l'artista, La solitude organisative i Barceló abans de Barceló. 1973-1982, juntes, dibuixen un gran autoretrat de Miquel Barceló i ofereixen una oportunitat singular per recórrer la geografia creativa d'un un home que creu que 'animalitzar-se és un privilegi. No és pas una pèrdua d'humanisme, sinó un extrem d'humanisme'.